Avui fa vint-i-cinc anys vaig trobar l’home de la meva vida i com sempre passa en aquests casos, sempre és fruit d’una pirueta del atzar.
Jo havia anat a passar la tarda del diumenge 5 d’abril de
dijous, 5 d’abril del 2012
Avui, fa vint-i-cinc anys...
divendres, 16 de març del 2012
Boira a la ciutat
Nomes quatre hores separen aquestes dues fotografies, desprès d’un migdia a la platja de Sitges amb un sol esplendent, arribo a l’estació de França per anar al teatre TNT i em trobo que la boira freda, humida i espessa esta entrant per la bocana del l’estació, trencant per fer camí i amb l’idea de veure el parc de la Ciutadella emboirat el travesso i descobreixo un món misteriós del noucentisme parisenc pintat per Casas i Rusiñol. Una raresa a Barcelona que encara se’m fa més a mi per la comparació en la calor que havia passat estirat a la sorra de la platja feia tant poca estona. La natura és la que mana i nosaltres a obeir.
divendres, 2 de març del 2012
La platja nua
Els freds sembla que queden enrere, la llum del mediterrani i aquest clima suau que tant ens envegen els del nord, ha tornat a casa nostra. El plaer de poder estar acariciat pel dolç abraçar del raigs de sol del efímer febrer i el agraït tornar a la sorra germana conformen un present envoltat de misteris i recels. El mar, sempre constant, ell mai et traeix si els saps interpretar, tot t’ho dona o tot t’ho pren, l’eterna constant dels nostres pensaments fets roca dura per tanta intolerància. Sols quedes tu, la platja nua i el cel blau.
dimarts, 7 de febrer del 2012
Antoni Tàpies
Ahir mentre estava escoltant Ausiàs March al Romea moria Tàpies, de cop me n’adono de que sense haver-lo conegut mai en persona ha estat una referència important a la meva vida.
La primera persona que em va parlar d’ell va ser la meva amiga millor i de més lluny MP no em va parlar d’ell com artista plàstic sinó com escriptor i ideòleg i filòsof per els escrits que feia a la revista Destino i La Vanguardia, no estic molt segur de la certesa de les publicacions perquè la meva amiga em portava els retalls dels escrits de l’Antoni Tàpies perquè els llegís i m’il·lustres una mica.
Al cap de pocs anys amb l’inaguració de la galeria Dau al Set al carrer Consell de Cent es van fer moltes exposicions del grup dels anys 60s i també individuals de Tàpies, allí vaig conèixer els meravellosos dibuixos sobre paper amb tinta xina d’una originalitat i perfecció tècnica que vaig imitar.
Anys desprès al Cercle Sant Lluc la cap de models CN gran amiga i mentora em va fer comprendre el que representava la obra no figurativa de Tàpies, els cartells, la matèria incrustada, la poesia i la llibertat.
Un fet graciós relacionat amb l’artista és el fet de que la sempre recordada Baronessa von Party sabent que a mi a uns amics artistes ens agradava l’obra de Tàpies i com al any 1990 Tàpies era capdavanter del art mundial, ens va demanar que si érem capaços de fer un quadre a la manera ‘Tàpies’. Era tot un repte. Ho vaig parlar amb l’escultor i amic JB i la seva extraordinaria dona CA per que m’ajudessin a fer un quadre d’aquest perfil com una juguesca. Vam pujar a la masia taller dels meus amics amb el meu xicot, jo portava la tela i ells posaven, els pigments les sorres i tots els altres estris. Fou un mati molt divertit jugant i procurant fer la feina prou ben feta, era com un petit homenatge al gran artista que va acabar amb una mena de calçotada al aire lliure mentre el ‘Tàpies’ s’estava secant.
Al cap d’uns dies li vam portar el quadre a la Baronessa i li va fotre un marc barroc caríssim de can Costa. El quadre es va posar al hall rebedor del gran pis de Sarrià que acabava de decorar l’ilustre dama. Pocs anys desprès em vaig assabentar que la Baronessa llogava el apartament a caps de grans multinacionals estrangeres i que havia assegurat el quadre nostre per dos milions de pessetes com si fos un Tàpies de debò. La Baronessa sempre va ser una gran negocianta.
Per acabar diré que al matrimoni Tàpies i Teresa me’ls he creuat pel carrer més de cent vegades en aquest darrers anys quan jo sortia de la feina de la Via Augusta a las sis de la tarda i ells venien en direcció contraria i sempre pels volants de la plaça Molina, cada vegada veia a l’artista més afeblit i com recolzant-se cada vegada més en el braç de la seva companya de tota la vida.
dimecres, 25 de gener del 2012
De dones, sarasses i arquebisbes sonats
Els que em coneixen saben que només llegeixo el diari ARA i si el llegeixo és principalment per tres firmes a les que hi estic enganxat i necessito rebre la meva dosis diària. Avui aquests tres periodistes Empar Moliner, Iu Forn i Sebastià Alzamora (rigorós ordre alfabètic si us plau) s’han conjurat i li han dedicat al molt estimat arquebisbe de Tarragona el seu temps i el seu saber per les precioses perles que ha deixat anar per parlar dels homes homosexuals de conducta reprovable y a les dones de marits amb complexa d’Edip, en fi llegiu si teniu uns minutets y copseu tanta ironia fina mediterrània.
Gais inadequats
EMPAR MOLINER | Actualitzada el 25/01/2012 00:00
L'arquebisbe de Tarragona va deixar anar, en una magnífica entrevista amb l'Ariadna Oltra a TV3, diversos clàssics del gènere litúrgic. Que les dones ja poden anar dient missa que no diran missa i que els gais (tot i que els hem de respectar com a persones) tenen comportaments "que no són adequats".
A mi, que les dones no puguin dir missa em sembla lògic. L'Església és un club privat que té unes normes arcaiques i sexistes. Entre aquestes normes hi ha fuetejar-se, no autosatisfer-se sexualment, fer dejuni, cobrar les almoines en negre, trobar sacrílegs els llibres de Dan Brown (aquí potser ens podríem posar d'acord) i, el que és pitjor, beure vi en una copa que no és de vidre. Però que critiqui el comportament inadequat dels gais a la societat ja em sembla més inadequat. "No es pot dir, en la vida sexual, això no és bo?", es preguntava l'home de Déu. I la resposta és "Sí, i tant". Preguntem-nos, doncs, per què són inadequats els comportaments dels gais. Perquè no s'amaguen? Perquè surten a fer copes i s'agafen de la mà en lloc de dissimular, com abans, que si es volien tocar es deien: "Ei, machote !"? Perquè van als bars d'ambient en lloc de patir en silenci? Perquè són pares de família? Suposo que sí.
Per tant, si hom és gai i no vol molestar l'arquebisbe, li aconsello que s'ordeni sacerdot. I un cop ordenat, ha de procurar dur una vida de sacrifici lluny del Gaixample i dels cines on hi fan Brokeback mountain . I allà, al monestir, compartir taula i gimnàs amb altres homes, però sense pensar coses lletges. I arribar, gràcies a aquesta virtut, a ser el nou papa de Roma. I aleshores, finalment, tenir un comportament del tot adequat: posar-se una túnica i unes sabates vermelles (de Prada) com les d'en Ratzinger i aconseguir, com ell, ser considerat per la revista Square "un dels europeus més ben vestits del 2007".
Fotre o no fotre cas a un arquebisbe
IU FORN | Actualitzada el 25/01/2012 00:00
Jaume Pujol treballa d'arquebisbe de Tarragona. Dilluns va anar a Els matinsde TV3 i, en qualitat de representant oficial de l'Església cristiana catòlica, va dir el que pensa. Ahir, l'arquebisbe Pujol va rectificar i matisar una de les afirmacions. Concretament la relativa als homosexuals. On havia dit "tenen un comportament inadequat" ara diu "la seva actitud no és correcta, però no vull que se'm malinterpreti, i si algú s'ha sentit ofès, li demano perdó. A mi quan em pregunten m'agrada contestar, i no m'agrada callar les coses, però no vull faltar el respecte a ningú i encara més quan tinc tanta gent coneguda que tenen aquestes coses". No consta cap rectificació o matisació, però, sobre altres frases com "les dones han de cuidar els marits com si fossin el fill més petit" o "les dones no fan missa de la mateixa manera que jo no puc tenir fills".
Passa sovint que quan algun membre destacat de l'Església diu el que realment pensa, la polseguera tapa els campanars. Però la pregunta és: tenen dret a fer-ho? Per descomptat. Només faltaria. Ara bé, com a ciutadans, hi ha dues maneres d'afrontar-ho. Ho explicaré amb la metàfora del capipota. Imagini que a vostè no li agrada el capipota i hi ha un club on cada dia s'afarten de capipota. Hi aniria? No, oi? I, oi que els ignoraria i deixaria que explotessin de capipota? Doncs aquí el mateix. Vostè és creient? No? Per tant, el que digui l'arquebisbe, com si ho diu el Papa, no l'afecta gens. És diferent si a vostè l'agrada molt el capipota, es fa del club i descobreix que en comptes de cap i de pota de vedella fan servir galtes de cangur. Llavors vostè el que ha de fer és marxar del club. Si l'arquebisbe continua dient bajanades, però es queda sol, potser canviarà el discurs i s'acostarà a la gent. Bé, i de passada potser es preocuparà més dels homosexuals. Concretament dels de la seva confessió que abusen i violen nens.
Preguntes per a un arquebisbe
SEBASTIÀ ALZAMORA | Actualitzada el 25/01/2012 00:00
El premi Alabat Sia Déu de la setmana se l'endú per aclamació l'arquebisbe de Tarragona, monsenyor Jaume Pujol, que es va cobrir literalment de glòria divina amb les seves declaracions de dilluns a Els matins de TV3 sobre violència domèstica i homosexualitat. El rosari d'opinions desgranat per l'arquebisbe és tan suculent que mereix fer-ne la sinopsi, no sigui cosa que ens hi perdéssim. Aquesta dignitat eclesiàstica considera, a saber: que les dones han de mirar els seus marits com "el més petit dels seus fills" (com a torna, els marits han de veure "un tresor" en les seves mullers); que el sacerdoci femení no és admissible perquè, en aquesta vall de llàgrimes, "cadascú té la seva funció" i les dones no poden oficiar la missa pel mateix motiu que ell no pot ser una dona ni portar fills al món, i, last but not least , que els "comportaments homosexuals no són adequats per a la persona ni per a la societat". En vista del rebombori i de la polseguera aixecada, el prelat va voler matisar ahir aquesta última opinió i ho va acabar de compondre: "Respecto totes les persones, tinguin la inclinació que tinguin, i més quan tinc tanta gent coneguda que tenen aquestes coses".
Quines coses que té la gent, eh, monsenyor? Si no li fa res, m'agradaria plantejar-li alguns dubtes de catequesi. ¿Els homes que peguen a les seves dones, o les maten, ho fan perquè a elles se'ls va descuidar de tractar-los com el més petit dels seus fills? I un de més inquietant: ¿els homes que no són tractats per les seves dones (perdó: pel seu tresor) com criatures de bolquers estan predestinats a maltractar-les? Dispensi l'atreviment, tinc més qüestions: ¿oficiar missa és una funció biològica, com gestar o parir?, ¿li sembla que és una comparació adequada? Però, vaja, el que a vostè no li sembla adequat és el que en diu "comportament homosexual": ¿ser homosexual és un comportament? ¿I ser heterosexual també ho és? Quina mena de comportament és el d'una dona heterosexual que no tracta el seu marit com al més petit dels seus fills? Quin càstig mereix? I encara una de personal, monsenyor: quan vostè esmenta la seva mare, o les seves germanes, per justificar les coses que diu, ¿no sent una mica, almenys una mica, d'incomoditat, com si els hàbits li anessin justos?
Si vostè llegeix això, monsenyor, potser pensarà que es tracta del típic i fàcil escrit anticlerical. No ho és, cregui'm. Al contrari: són les religions monoteistes -com el cristianisme, l'islam i el judaisme- les que ho posen fàcil amb la seva obsessió per controlar i dirigir la vida íntima de les persones, on mai s'havien d'haver ficat i amb tot el mal que hi han fet. No serà la primera vegada que recordem en aquesta columna l'evangelista Mateu (23, 27-32): "Sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora semblen brillants per als homes, però realment, a l'interior, són plens dels ossos dels morts i amb tota la brutícia". Per dir-ho un altre cop en paraules seves, monsenyor, reflexionem sobre això.
diumenge, 15 de gener del 2012
diumenge, 1 de gener del 2012
Caballé, 50 anys amb la Montse
Aprofitant que aquesta setmana es celebra el cinquantenari del debut de la cantant Montserrat Caballé al nostre Liceu, faré una mica de memòria d’aquells moments de la meva vida.
A finals del any 1961, per Nadal vaig tornar a Barcelona de Irun on havia anat per una feina de tres mesos i de mal record. Només tenia 19 anys. En arribar a Barcelona i per una situació que es llarga d’explicar tenia la oportunitat de tenir invitacions a totes les funcions del Liceu, o quasi totes. Aquells Nadals estava en cartell Turandot, el meu primer Turandot i al gener anava Arabella, de la que no tenia cap coneixement de la seva existència, però coneixia molt bé ‘El Cavaller de la Rosa’ perquè un amic me l’havia ficat amb un embut al cap, dia rere dia, versió Kleiber, amb Reining, Jurinac, Gueden, és dels discs que he escoltat més vegades al llarg de la meva vida.
Impossible de recordar quina funció d’Arabella va ser la que vaig anar de les tres programades, molt probablement la de l’estrena al 7 de Gener, diumenge tarda. Les estrenes sempre són més agraïdes.
Els diaris havien fet un petit ressò del fet que una soprano barcelonina que venia de les germanies debutava al liceu amb una opera de Strauss, quasi desconeguda a la nostra ciutat. La funció fou resolta amb uns decorats senzills per no dir pobres, la veu de la soprano ja va donar mostres de la seva puresa, el seu fiato i la seva meravellosa manera de respirar per emetre les notes, però res a veure del que seria uns anys més tard en el seu primer Verdi al Liceu. La premsa va parlar de la cantant més per el fet de que fos barcelonina i feta al conservatori del Liceu que no pas per la seva actuació en aquella funció. A mi el que més em va captar l’orella va ser el duet ‘Aber der Richtige’ perque em recordava els aires del ‘Cavaller de la Rosa'.
Deu dies desprès vaig tornar a veure a la Caballé (en aquells moments ni pensar en anomenar-la així), en un Don Giovanni el 18 de Gener va ser l’estrena i a la futura diva li van encomanar el segon rol femení , Elvira, i la Donna Anna era la molt famosa llavors Teresa Stich-Randall, i el Don Giovanni pel també molt anomenat Gabriel Bacqier, el tenor fou Juan Oncina de la orxateria La Valenciana, molt més famós a l’estranger que a casa. Aquesta funció va tenir molt mes ressò, primer perquè la opera era molt més coneguda y desprès pel fet de que la Caballé estava ben flanquejada per cantants de fama internacional.
Aquell mateix any, l’any de la gran nevada de Nadal tenia invitacions per veure Elektra pel dia de Sant Esteve. Barcelona estava paralitzada, el cotxes no circulaven, la gent estava tan sorpresa com atemorida, com per anar al liceu des de casa ho teia fàcil, de boca de metro a boca de metro, aquella tarda de Sant Esteve vam decidir aprofitar les invitacions el meu amic Antoni Chic, (que aquell mes de desembre havia estrenat a la casa ‘Una voce in off’ de Montsalvatge con a regista) y jo. Amb la por d’algun ensurt vam arribar molt aviat al Liceu i vam anar al bar del soterrani per fer un cafè i en una taula estava un amic del Antoni Chic, en Ramón Pujol assegut amb la Montserrat Caballè. No cal que digui que aquella funció al Liceu no va arreplegar més d’un centenar de espectadors, la gent va perdre entrades i abonaments. Ramón Pujol era una persona molt extravertida (les males llengües li deien ‘Elsa Maxwell’) escrivia pel Diario de Barcelona i també era director de la Terraza Martini, lloc de confluència de les arts i la xafarderia d’aquella Barclona que començava a treure nas. En Pujol va cridar-nos per seure a la seva taula, en Chic com a regista de la casa i la Caballé com a cantant de la casa (acabava de fer aquell desembre de 1962 unes actuacions de ‘Les noces de figaro’, just darrera la opera del Montsalvatge), la conversa va anant agafant el to de les converses importants que no s’obliden mai no per la seva entitat intel•lectual però sí pel seu contingut malintencionat carregant a tort i a dret contra els que no queien bé als que compartíem taula, la Montse parlà poc, jo menys, quan tens 19 anys tens poc a dir i molt a escoltar. La opera Elektra feia ja una bona estona que havia començat, la Gertrude Grob-Prandl ja feia una estona que estava bramant a dalt i baix del escenari però nosaltres quatre no ens vam moure d’aquella taula del ensorrat bar del Liceu, que tan clima tenia a pesar del olor a resclosit (els urinaris dels homes estaven a un metre del bar). Quan va acabar la funció la Caballé va dir que tenia que anar al camerí per saludar a la Grob-Prandl ja que era prou amiga seva. Una tarda de Liceu irrepetible. Quatre anys més tard també desembre morí en Ramon Pujol d’un atac cerebral i també quatre anys mes tard de aquell cafè la Caballé ja era diva mundial per tota l’eternitat.
dimarts, 27 de desembre del 2011
Gérard Philipe
Un fet que em va quedar molt viu i en certa manera em va marcar a la meva adolescència va ser la mort sobtada i injusta de Gérard Philipe, va ser l’any 1959 i nomes tenia 36 anys. Qui era en Gérard Philipe a la Barcelona de 1959?
No puc dir res més que totes els mitjans en van parlar i molt, quasi tant com quan va morir en James Dean el 1955. Gérard Philipe s’havia fet molt famós al país amb una pel•lícula històrica y d’acció ‘Fan Fan la Tulipe’ amb una joveníssima Gina Lollobrigida, fou l’època que no venien gaires pel•lícules americanes, una mena de boicot, i els actors de pel•lícules europees es van fer famosos com si stars de Hollywood fossin (Loren, Lollo, Bardot, Romy, Cardinale, Mastroiani i Gérard Philipe). Però el cas del actor francès no tenia res a veure amb els altres mencionats ja que Gérard Philipe fou un grandíssim actor de teatre, el més gran del seu moment, sense ell i Jean Vilar el internacionalment reconegut festival d’Avinyó no seria el mateix ells dos el val posar en el món de la cultura mundial en aquell moment històric. L’actor combinava la seva feina la teatre amb el cinema, fou el actor més gran de França de la dècada dels 50s, el seu espai encara no esta ocupat per cap altre desprès de més de cinquanta anys de la seva mort (Delon, Trintignant, Auteuil).
Recordo una tarda de estiu de 1962 passejant amb l’Antoni Chic per la rambla de Catalunya, un molt jove Josep Maria Flotats va parar a l’Antoni per explicar-li que s’anava a França a fer un curs de teatre a un centre de Strasbourg, més tard vam saber que el van agafar a la Comedie Francesa com actor fins que va ser protagonista absolut de molts títols que havia deixat en Philipe en plena joventut, i jo havia llegit els diaris especialitzats que en Flotats era el nou Gérard Philipe, paraules buides perquè l’encant de tendre innocència i mirada maliciosa del francès mai ho va tenir el català, al que no li vull treure cap mèrit, que de segur en te i molts (no per a mi clar). Una altre motiu de que Gérard Philipe fos conegut d’una manera tangencial és el que el xicot venia molt a Barcelona de manera totalment silenciosa per veure al seu pare que vivia aquí, els pares s’havien separat i el pare s’havia refugiat a la nostra ciutat per un passat pro nazi i el bon fill li rendia visites periòdiques.
