Gérard Philipe

Un fet que em va quedar molt viu i en certa manera em va marcar a la meva adolescència va ser la mort sobtada i injusta de Gérard Philipe, va ser l’any 1959 i nomes tenia 36 anys. Qui era en Gérard Philipe a la Barcelona de 1959?
No puc dir res més que totes els mitjans en van parlar i molt, quasi tant com quan va morir en James Dean el 1955. Gérard Philipe s’havia fet molt famós al país amb una pel•lícula històrica y d’acció ‘Fan Fan la Tulipe’ amb una joveníssima Gina Lollobrigida, fou l’època que no venien gaires pel•lícules americanes, una mena de boicot, i els actors de pel•lícules europees es van fer famosos com si stars de Hollywood fossin (Loren, Lollo, Bardot, Romy, Cardinale, Mastroiani i Gérard Philipe). Però el cas del actor francès no tenia res a veure amb els altres mencionats ja que Gérard Philipe fou un grandíssim actor de teatre, el més gran del seu moment, sense ell i Jean Vilar el internacionalment reconegut festival d’Avinyó no seria el mateix ells dos el val posar en el món de la cultura mundial en aquell moment històric. L’actor combinava la seva feina la teatre amb el cinema, fou el actor més gran de França de la dècada dels 50s, el seu espai encara no esta ocupat per cap altre desprès de més de cinquanta anys de la seva mort (Delon, Trintignant, Auteuil).
Recordo una tarda de estiu de 1962 passejant amb l’Antoni Chic per la rambla de Catalunya, un molt jove Josep Maria Flotats va parar a l’Antoni per explicar-li que s’anava a França a fer un curs de teatre a un centre de Strasbourg, més tard vam saber que el van agafar a la Comedie Francesa com actor fins que va ser protagonista absolut de molts títols que havia deixat en Philipe en plena joventut, i jo havia llegit els diaris especialitzats que en Flotats era el nou Gérard Philipe, paraules buides perquè l’encant de tendre innocència i mirada maliciosa del francès mai ho va tenir el català, al que no li vull treure cap mèrit, que de segur en te i molts (no per a mi clar). Una altre motiu de que Gérard Philipe fos conegut d’una manera tangencial és el que el xicot venia molt a Barcelona de manera totalment silenciosa per veure al seu pare que vivia aquí, els pares s’havien separat i el pare s’havia refugiat a la nostra ciutat per un passat pro nazi i el bon fill li rendia visites periòdiques.