dissabte, 20 de març del 2010

Tres Amors Jueus


Tinc tres grans amors tots ells són jueus, per aquest ordre d’aparició a la meva vida els seus noms són Leonard, Jerry i Stephen.
Foren amors que venen de molt lluny ells eren joves jo era un nen. Què tenien les seves músiques que m’encadenessin a les seves obres per tota les vides, les seves i la meva? Sí ho se, qualitat, tendresa, inspiració i aquest setè sentit que tenen molts artistes gais per contactar espiritualment amb els seus germans. Perquè els meus grans amors són també gais.
El Leonard em va entrar per primera vegada al cor quan un amor real no quimèric em posava ‘Maria’ al telèfon quan estava el exili per alguns mesos a Sant Sebastià del Nord. Desprès de festejar al telèfon em posava la ‘Maria’ de WSS, tot just estrenada a Broadway i molt lluny llavors de ser pel·lícula. Quan vaig tornar a Barcelona em va regalar el disc sencer i la Maria va passar a segon terme ja que moltes altres peces d’aquest gloriós musical m’agradaren més. A partir d’aquí vaig endintrar-me en totes les seves altres produccions, pretèrites i posteriors.
Era el més simpàtic de tots ells. Un adorable carallot. Es va casar i tot amb una dona.


El Jerry fou un regal físic i consistent com ho és un long play de l’època daurada d’aquestes joies, era una coberta groc intens i un dibuix sofisticat d’una lady desbocada, de títol ‘Mame’, un altre regal d’un altre amor real que em va emplenar la vida de musiques.
El que Jerry em va donar amb aquell disc, em cada una de les catorze pistes, escoltades cents de vegades no te preu. Encara avui desprès de tants anys escoltar-ho és la millor teràpia per posar-me de bon caire quan les coses no rutllen com haurien d’anar. El Jerry es llum i vida, amb ell sempre es Nadal i revetlla de Sant Joan.


L’últim en arribar va ser el tímid i silenciós Stephen, home de poques paraules i grans fets, quan vaig escoltar ‘now, later, soon’ i el vals de ‘A little night music’ em va guanyar per tota la vida i això que encara no havia arribat a els ‘clowns’.
La seva inspiració tantes vegades malaltissa com un vers de Byron o Shelley em porta a les tenebres infinites d’un orgasme etern.
Avui es l’amor que tinc més proper perquè la comunicació en parla més sovint que dels altres dos.
L’Stephen em fa trobar la part més fosca de mi mateix , hi ha cançons que quan les escolto sembla que estic emmanillat als peus del seu llit.

El Leonard va morir ja fa molts anys, el Jerry esta molt malaltet i em fa patir i l’Stephen el proper dilluns farà 80 anys i està tan guapo com sempre.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Leonard_Bernstein

dimecres, 17 de març del 2010

Carta oberta a Sir Andrew Lloyd Webber


Estimat Senyor, Eminència o Altesa no se quin tractament he de posar doncs mai li he escrit una carta a un Sir espero em disculparà si el contingut d’aquestes lletres no li agraden però és que acabo d’escoltar els dos llargs CD’s de la seva ultima producció ‘Love Never Dies’ continuació absurda del seu èxit més clamorós, que no artístic, ‘Phantom of the Opera’



No se qui l’entabana’t per fer la continuació d’aquesta historia 25 anys desprès de l’altre, no feia falta, ni per la part econòmica ja que vostè es un dels artistes més rics del planeta i tampoc per la part artística ja que a l’historia de la musica vostè tindrà un lloc d’honor amb lletres d’or ja que te dotzenes de magnifiques cançons que han omplert de goig a les persones de mig món.



Sento dir-li Sir Andrew que he trobat la part musical escoltada d’una banalitat malaltissa, repetint-se en les formules emprades fins l’exasperació. Tots els valsets que sonen tenen un regust de cosa vella i ja escoltada i en quant a les veus no podien ser de pitjor registre ja que la nova Christine te la veu més desagradablement aguda escoltada últimament i els homes de veu cada vegada més fosques i avorrides.


Per acabar i no allargar-me li dic que vostè ha volgut fer una opera i li ha sortit un bunyol, aquest duets inacabables de 9 i 14 minuts, tan vuits d’inspiració i estètica carrinclona com deu ser la vostra persona a l’actualitat. Un consell reposi els seus èxits del passat i no embruti el seu nom amb coses com aquesta.
Ah!, i si amb aquesta obra guanya diners com amb la precedent tornaré a creure amb deu.

Sondheim, 80 anys






Ahir es va celebrar el primer concert d’homenatge al compositor Stephen Sondheim amb motiu dels seus 80 anys de gloria, art i amor al gènere tan menyspreat avui dia com és el musical, sense ell Broadway no hagués estat el mateix i es un regal que encara estigui entre nosaltres, aquí la llista de tots els artistes que hi van participar:

David Hyde Pierce, Laura Benanti, Matt Cavenaugh, Michael Cerveris, Victoria Clark, Jenn Colella, Jason Danieley, Joanna Gleason, Nathan Gunn, George Hearn, Patti LuPone, Marin Mazzie, Audra McDonald, John McMartin, Donna Murphy, Gillian Murphy, Laura Osnes, Mandy Patinkin, Bernadette Peters, Bobby Steggert, Ethan Stiefel, Elaine Stritch, Jim Walton, Chip Zien, Paul Gemignani, Josh Rhodes, Lonny Price

Recull fotogràfic d’aquesta primícia anticipada, ja que Mr. Sondheim és àries i farà els anys el proper dia 22 de març

divendres, 12 de febrer del 2010

Alexander McQueen : Insubstituïble talent.



Vaig conèixer l’existència d’aquest creador ara fa uns quinze anys quan la portentosa firma Guivenchy el va fitxar per dirigir els seus destins, em va sorprendre l’elecció perquè era un noiet tímid, grassonet i poruc el que es va encarar a la premsa en aquella presentació llunyana, el fet es que el seu nom em va quedar a la memòria i mica en mica li vaig anar seguit les seves passes.








Avui he llegit la noticia del seu suïcidi, segons els diaris anglesos, penjat, què trist i sinistre. Fa deu dies va morir la seva mare i sembla que no ho va poder superar, esperit fràgil i depressió incontrolada. Antonio fill de Lola Flores va estar en les mateixes circumstancies. Morts inútils d’artistes encara joves.






L’Alexander fou un artista de la moda de proporcions immenses, les seves formes eren escultures de una bellesa agosarada i eterna, el 'vox populi' burgès sempre li va criticar que els seus treballs no es podien portar, i a mi què!
El que volia d’ell era que en cada col·lecció em sorprengués, em deixes bocabadat i també que em fes somriure, com sempre ho va fer.






Adéu Alexander, una pena per tots plegats, quina llàstima que el teu marit Geroge de tants pocs anys no t’hagi pogut consolar de la pèrdua de la teva estimada mare.


dimarts, 26 de gener del 2010

Reynaldo Hahn


Aquest music molt famós en el seu temps tan per la seva vàlua com a compositor de cançons i intèrpret de piano com per el seu encant personal. Va fascinar la societat artística de Paris i com no també a l’alta societat. El seu físic, tan seductor aleshores, li obrí les portes de grans cases, mansions i palaus, va coquetejar amb les dones però es fica al llit dels homes.

Si aquí el menciono és perquè va ser el gran amor de Marcel Proust que en moltes cartes escrivia que desprès de sa mare la persona que més estimava i admirava fou en Reynaldo Hahn, de ben jovenet i fins a la mort va tenir aquest sentiment encara que la relació sexual no va tenir gaire durada precisament per comportament de papallona d’en Proust tan impossibilitat de ser fidel a una persona.




dimarts, 12 de gener del 2010

Frantisek Kupka

Estimat Gabriel,

Ja ho t'he dit moltes vegades, trobo que aquest artista te el nom mes sonor i lluminós dels pintors diguem-ne contemporanis, però el que vull dir aquí no es parlar precisament del seu nom sinó de la seva fantasia volcànica que es pot veure en quasi totes les seves obres.


No soc gaire amant per no dir gens de la pintura abstracta però hi ha casos extraordinaris que lluny de tan sols acceptar-la em fa embogir per l’impacte que les seves vibracions em produeixen, aquest és el cas del pintor Kupka



Veure en directe una exposició tan complerta com la que presenta la Fundació Joan Miró es un plaer inoblidable, un goig impagable per el que escoltes quan veus la seva obra. Sense ell saber-ho va explicar amb colors les musiques més contundents i exaltades, hi podeu veure Xostakòvitx, Ravel, Scott Joplin i tants d’altres.



Un regal per viure a la metròpoli, compensació que mereixem per tantes altres penalitats infligides

dissabte, 9 de gener del 2010

Mercè 08/01/10

Estimat Gabriel,


Als peus de l’església de Sitges hi un sot d’aigües bellugadisses que ahir ballaven entremaliades per rebre l’últim sospir de la meva millor amiga que amant de la mar tan nostra va demanar dormir per sempre dins el seu majestuós paratge. Revoltades i fredes estaven aquelles aigües però a la Mercè poc l’importà ja que ella era moltes vegades tan freda i revoltada com la mar que l’acollí amb l’etern somriure.




dimarts, 15 de desembre del 2009

en nom de l'amor



L’infant adormit que
Jugant amb estels
Va perdre la lluna distret
Per una cançó del vent.

Buscava entre somnis
Una paraula màgica i
La nit la dibuixava als vidres
Amb diamants de neu.

I així algun poeta
Mancat d’inspiració,
Trobaria la paraula:
‘Estima...,’
(en nom de l’amor).


Hèctor Vila 87

dimarts, 24 de novembre del 2009

Salvador i Bartomeu

Estimat Gabriel,
El vincle que, des del començament de la dècada dels trenta fins al gener
de 1938, uní Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel ha esdevingut,
amb el pas dels anys, un puntal refermador de les seves respectives mitologies.
Rosselló s'ha fet, per haver merescut l'afecte d'Espriu, un jove encara
més encantador, més fràgil. Espriu, home d'alta experiència en el dolor,
ha consolidat, per mitjà de la mort de l'amic, el seu obscur saber. A
l'hora de retratar els dos personatges, la major part dels biògrafs s'ha referit
a la seva profunda amistat. Així, encara que hom ha reconegut influències
recíproques palpables, molt pocs han intentat traspassar el llindar purament
temàtic —tot i que sembla que actualment hi ha algunes investigacions
prou serioses en curs— per esbrinar què hi havia rera la capa més superficial
de l'elegia


dilluns, 23 de novembre del 2009

Aquelles plantes de negre fullam

Estimada Mercè,


Aquelles plantes grasses de negre fullam t’omplien de joia. Sempre en parlaves i jo poc t’escoltava. Un jorn em vas demanar de fotografiar-les ja que unes grosses i grogues flors havien coronat la fosca planta.

Cofoia et col·locares darrera el test i també al seu costat per fer un retrat darrere l’altre, havies anat a la perruqueria, estaves bonica i volies enviar copies fotogràfiques d’aquesta rara espècie del regne vegetal a totes les teves amistats allunyades de casa i de pas que et veiessin contenta i orgullosa de la teva frondosa terrassa plena de torretes florides de primavera, sí, la teva darrera floració que vas contemplar des de el porxo mirant les teves flors davant de la veïna cúpula italiana del col·legi religiós al front de casa teva.

Tinc aquí la fotografia ben prop del meu cor, es l’ultima fotografia que tinc teva. Aquest estiu quan vareu venir a casa no vaig pensar en fer-te uns retrats amb l’atabalament de les begudes i el menjar per tants amics, aquestes andròmines es queden al calaix i just quan tothom es fora és quan s’hi cau de que no hi ha hagut fotografies per recordar el tan bon dia viscut amb els amics de tota la vida.
Ara ho lamento, quan greu em sap no tenir un record teu de l’ultima volta que vas estar a casa meva.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Qüestionari Proust

Estimat Gabriel,

De quant en quant s’han de revisar els coordenades de la vida de cadascú i no hi ha millor manera que respondre a aquest senzill qüestionari, ara feia molt de temps que no el feia i aquí hi ha el actual.


Qüestionari Proust

01. El principal tret del meu caràcter?
Irreflexiu mutant
02. La qualitat que prefereixo en un home?
La simplicitat de la bellesa

03. La qualitat que prefereixo en una dona?
La magnitud de la maternitat
04. Allò que més estimo en els amics?
Sinceritat, tolerància, intel·ligència

05. El meu principal defecte?
Intransigència i no callar a temps
06. La meva ocupació preferida?
Llegir, escoltar musica, veure un musical a Broadway
07. El meu somni de benestar?
Uns braços càlids que m’abracen

08. Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
Perdre la capacitat de commoure’m
09. Què voldria ser?
Cada vegada més invisible
10. On desitjaria viure?
A Barcelona prop del mar
11. Quin color prefereixo?
El groc
12. Quina flor prefereixo?
La rosa groga
13. Quin ocell prefereixo?
Cap en especial però menjo molt pollastre
14. Els meus autors preferits en prosa?
Leavitt, Cunningham i sobre tots Hollinghurst
15. Els poetes preferits?
Lorca, Cavafis i sobre tots Rafael de Leon
16. Els herois de ficció?
Jesucrist, Sant Sebastià

17. Les meves heroïnes de ficció preferides?
La reina de Cobra, La esclava de Cartago

18. Els meus compositors predilectes?
Russos, francesos i alemanys, són molts

19. Els pintors predilectes?
Tot el renaixement italià i els decadents del segle dinou

20. Els meus herois de la vida real?
Tots els que estan en missions humanitàries per el món d’una manera anònima

21. Les meves heroïnes històriques?
Totes les que estan en missions humanitàries per el mon d’una manera anònima

22. Els noms que prefereixo?
Alexander

23. Què detesto més que res?
La prepotència dels poderosos i l’humiliació als dèbils i totes les religions

24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
Hitler, Stalin, Franco

25. Quin fet militar admiro més?
No admiro cap fet militar

26. Quina reforma admiro més?
El fet de que la classe mitjana sigui més nombrosa en aquest món

27. Quins dons naturals voldria tenir?
Saber llegir solfeig, saber tocar un instrument, entendre les matemàtiques

28. Com m’agradaria morir?
Desintegrat i sense deixar rastre

29. Estat present del meu esperit?
Parcialment terroritzat

30. Fets que m’inspiren més indulgència?
Tots els calguin per salvar la dignitat de la persona

31. El meu lema?
Mai és massa tard

dimecres, 11 de novembre del 2009

Una de les millors cançons de tots els temps: Le Déserteur



http://www.youtube.com/watch?v=gjndTXyk3mw


El desertor 
Boris Vian

Sr President:
Jo us vull fer una carta
Que potser la llegireu
Si vostè té temps.
Acabo de rebre
Els meus papers militars
Per anar a la guerra
Abans de la nit de dimecres.
Sr President:
Jo no la vull fer
No estic a la terra
Per a matar a la pobre gent.
Això no és per enutjar,
He de dir-li,
La meva decisió és presa,
Vaig a desertar.

Des que vaig néixer,
Vaig veure morir el meu pare,
Jo vaig veure patir els meus germans
I plorar els meus fills.
La meva mare ha patit tant
Que és l'interior de la seva tomba
I es burla de les bombes
I se'n riu dels cucs.
Quan jo era un presoner,
Em van robar la meva dona
M'han robat l'ànima
I tot el meu estimat passat.
Demà de bon matí
Tancaré la meva porta
Al nas dels anys morts,
Aniré per els camins.

Pidolaré la meva vida
Per les carreteres de França,
De Bretanya a Provença
I li cridaré a la gent
"Negueu-se a obeir
Negueu-se a fer-la,
No aneu a la guerra
Negueu-se a sortir. "
Si cal donar la sang,
Aneu a donar la vostra,
Vostè és un bon apòstol
Sr President.
I si em perseguiu,
Previngueu als vostres gendarmes
No portaré armes
I que ells podran disparar.







dimarts, 27 d’octubre del 2009

Potser el darrer bany de mar del any

Estimat Gabriel,

Avui el sol estava mig desmaiat però a la platja deserta si estava bé una dolça escalforeta m’acaronava el cos, cansat de la classe de gimnàstica per cossos domesticats, cas que no es el meu per desgracia de les meves cames farcides d’agulletes a aquestes hores de la nit.




A unes dotzenes de metres he vist una dona voluminosa però bonica, com un Maillol ressuscitat del bronze a la carnosa matèria, que es ficava sense cap por al solitari mar, avui això sí, calmat i serè. Com agosarat lluitador contra els elements he pensat que un bany era el que el meu indolent cos allò demanava i tot seguit m’he despullat del banyador i he posat els peus a la vora de l’aigua per sentir la sensació de plaer o rebuig. Estava freda i així i tot m’he anat ficant lluitant contra la desagradable sensació d’un plaer no retrobat, el fredor d’aquest mar meu ja es un fet que no s’aturarà i quan portava no més de tres minuts la fredor al pit i panxa m’ha decidit sortir i de segur dir adéu a aquest bé d’aquesta terra, el mar mediterrani i acomiadar-me d’ell amb un petó fins el proper any si encara som aquí.

Per sufocar el cos tan fred no hi res millor que una llarga i calda dutxa i de cap que hi he anat amb la sorpresa molt infreqüent de que el xicot que tenia al cubicle dutxant-se en front del meu m’estava regalant una magnifica erecció. Com sempre li vull trobar sentit a les coses, he pensat, això t’està passant per haver fer el valent de banyar-te tot sol a les fredes aigües d’aquesta tardor barcelonina.





dijous, 22 d’octubre del 2009

Què se s’haurà fet d’aquests artistes?

Què se s’haurà fet d’aquests artistes?
Què hauràn estat les vides d’aquests nois fotografiats a Barcelona l’any 1952.