divendres, 16 de maig del 2008

editor clandestí

Estimat Gabriel,
Ara ja fa molt de temps que no saps de mi i cada vegada que pensava amb el meu trancat mirall em sentia molt pesarós i culpable d’aquesta sequera meva pel que fa a les meves paraules que sovint t’adreço. La veritat es que tenia poc a dir i per altra banda em bullia al cap una idea que tinc des de fa molts mesos. He de dir-te que m’he fet editor de llibres clandestí gracies a aquesta meravella anomenada Internet i amb totes les eines que et posa a les mans vaig assabentar-me que des de casa podies fer uns llibres de fotografies sense gaires complicacions, pensava que seria difícil i que els resultats podrien estar no gaire convincents, i dit i fet, em vaig posar mans a l’obra primer vaig començar amb un llibre de fotografies de la meva vida jovenívola amb tot el risc que això ens porta, es a dir fotografies de qualitat molt pobre, colors esmorteïts i la feina d’anar escanejant una per una, una vegada vaig tenir el llibre a la ma vaig trobar que el resultat era prou satisfactori i aleshores em vaig animar a fer el projecte de uns quants llibres monogràfics de contingut artístic.
Vaig pensar, vull fer el llibre que si entres a una llibreria i el veies exposat una vegada fullejat no podria estar-me de comprar-ho, tingues el preu que tingues i així van sorgir els projectes per un llibre per cada una de les matèries que cito: escultura, pintura, dibuix, fotografia, la meva obra pictòrica i cinema, ara de moment en tinc uns quants ja impresos i titulats amb estranys noms inventats com tot lo meu.
Estic prou content del resultat i m’omple les hores buides desprès del canvi substancial que la meva vida ha tingut des de el mes de març, et prometo que no tardaré tant en escriure’t i que cuidaré aquest lloc com es mereix.





dissabte, 12 d’abril del 2008

El qüestionari de Marcel Proust


Estimat Gabriel,
Ha arribat un moment de la meva vida que no tinc cap por de fer els deures que hagués pogut fer fa molts i molts anys, estic parlant del qüestionari de Marcel Proust, tan vist, tan llegit i a la vegada tan banal, però avui mentre estava a l’auditori fent temps per que comences la segona part a una revista musical que ens han regalat a l’entrada he vist aquest qüestionari que li feien a un music d’euskadi i m‘he dit: perquè no fer-ho ara sense cap por d’equivocar-me ja que com mes dies visc mes veig que em continuen agradant les coses que ja em feien gracia quan tenia trenta anys menys, així doncs, comencem.

Qüestionari Proust
01. El principal tret del meu caràcter? Apassionat

02. La qualitat que prefereixo en un home? La lleialtat
03. La qualitat que prefereixo en una dona? La generositat
04. Allò que més estimo en els amics? La fidelitat perdurable a traves dels anys
05. El meu principal defecte? L’atabalament i d’inconstància
06. La meva ocupació preferida? Tot el que faci referència amb l’art, en activa i en passiva
07. El meu somni de benestar? Un bon llibre a les mans i silenci absolut
08. Quina fóra la meva pitjor desgràcia? No poder comunicar tots els meus sentiments als que m’escolten
09. Què voldria ser? Una bona persona, lleial com a home i generós com a dona
10. On desitjaria viure? Soc molt feliç a la meva ciutat, crec que soc molt afortunat
11. Quin color prefereixo? El groc
12. Quina flor prefereixo? La rosa groga
13. Quin ocell prefereixo? Cap en concret però tinc certa simpatia per els pardals
14. Els meus autors preferits en prosa? Foster (Maurice), Rodoreda (Mirall trencat), Hollinghurst (La línea de la bellesa)
15. Els poetes preferits? Kavafis, Cernuda, Lorca, tots de la mateixa corda
16. Els herois de ficció? Gustav von Aschenbach per sobre de tots
17. Les meves heroïnes de ficció preferides? Mame Dennis, Margo Channing ex aequo
18. Els meus compositors predilectes? Richard Strauss, Wagner, Dmitri Xostakovitch
19. Els pintors predilectes? Els del renaixement italià, els pompiers francesos i Claudio Bravo
20. Els meus herois de la vida real? Podria dir Jesucrist, però no seria sincer, no en tinc cap
21. Les meves heroïnes històriques? Doncs mira, tampoc cap
22. Els noms que prefereixo? Francesc, Ricardo, Mercè i Antoni, Federico i tans d'altres
23. Què detesto més que res? L’injustícia
24. Quins caràcters històrics menyspreo més? Totes les religions que nomes han portat dolor, guerres i opressió a les llibertats de l’home
25. Quin fet militar admiro més? Cap ni un
26. Quina reforma admiro més? Encara no han arribat: la fi de la gana al mon, dels esclaus per un sou miserable i de les morts per ser homosexual a molts països islàmics
27. Quins dons naturals voldria tenir? Poder cantar com en Jonas Kaufmann i ballar com en Nureyev
28. Com m’agradaria morir? Com va morir la mare, ni mes ni menys
29. Estat present del meu esperit? Constructiu, com quasi sempre
30. Fets que m’inspiren més indulgència? L’irracionalitat conduïda per la por i la mentida per no ferir
31. El meu lema? Mai es massa tard

dimecres, 26 de març del 2008

Nikolai Bogdanov-Belsky 1868 - 1945

Aquí et mostro un pintor rus que era per a mi ben desconegut fins ahir, va ser molt famós fent pintura localista i de costums de la terra que tant agradaven a l’època però si veus fins al final pots apreciar que no tenia gaires miraments al moment de copiar dels grans mestres del seu entorn.





pintura amb frau robada de Sorolla



pintura de Sorolla que va ser copiada sense pietat per el pintor rus


dijous, 20 de març del 2008

quien no cree está condenado


Querido Gabriel,
Acabo de leer un libro de Ring Lardner Jr. más conocido como escritor de guiones cinematográficos, premiado varias veces con el Oscar de Hollywood, que por sus ensayos o ficciones. Hay varios párrafos en su libro que me han sorprendido y a la vez me han hecho parar la lectura para digerir el contenido de las líneas que a continuación te transcribo:



- La historia de Jesús no está respaldada por ninguna prueba sólida más allá de que sea probable la existencia de un predicador judío ejecutado por sedición bajo la ley romana. No hay testimonios contemporáneos directos o indirectos sobre la virginidad de su madre, su resurrección o su intención de fundar una nueva religión. Los contradictorios relatos de su apostolado fueron escritos por miembros de generaciones posteriores que nunca citan sus fuentes de información.



- La teología de la redención no tiene otro propósito que justificar y enriquecer a una iglesia cargada de pompa y boato que dice seguir las enseñanzas de una persona cuya vida fue un ejemplo de pobreza y humildad.



- Tengo todo el derecho, por supuesto, a no creer en el alma o que haya vida después de la muerte. ¿Por qué debe preocuparme que los demás no piensen como yo? ¿Qué me importa a mí que uno de mis vecinos crea en una de las religiones existentes o exprese su fe en un Dios bondadoso y omnisciente?
La cosa no tendría mayor importancia si mi vecino aceptase, sin más, mi rechazo de su fe. Pero ¡ay!, la religión impone un deber a muchos de sus fieles seguidores: el proselitismo, practicado voluntariamente o a la fuerza. Los cristianos citan unas palabras atribuidas al propio Jesús: “Quien crea y sea bautizado se salvará; pero quien no crea está condenado”


Medita sobre estos pequeños textos del autor Lardner ahora que estamos en fechas de la Santa Semana y vas a ver muchas imágenes en los medios que te ayudarán a ver más claro.



dilluns, 17 de març del 2008

noces emilio - miquel


Estimat Gabriel,
El darrer divendres va ser un dia molt especial ja que va ser un dia d’anar de casament però això sí un casament molt especial per moltes raons, la primera que varem ser escollits per fer de testimonis en Francesc i jo i jo mai havia fet aquest paper de l’auca, segona que la celebració va ser projectada per nomes quatre persones, els nuvis i els testimonis i desprès per totes les sorpreses que van venir mes tard i que ara mateix t’explico.
Varem ser convocats mitja hora abans de l’hora de la cerimònia, però com jo no tenia res que fer, jo ja hi era una hora abans, quan va arribar en Francesc que havia anat a treballar tres horetes aquell dia ja vam entrar al edifici de la plaça de Medecineli, com deia un portuari conegut meu, i una vegada passat el control de metalls, cosa que et fa veure ben clar que el casament es com un llarg viatge transcontinental, ja érem dins la gran sala d’espera dels nuvis i acompanyants, un merder de gent i soroll, tantes eren els casaments que hi havia aquell mati, un guarda de seguritat anava repetint tot sovint que féssim el favor de callar perquè si no la jutgessa aturava les cerimònies i tots a casa.
Tot esperant en Francesc va dir-me que potser els casaria la mateixa jutgessa que ho havia fet per nosaltres feia ja dos anys. Un moment que entraven uns nuvis amb cinquanta convidats vestits de la forma mes estranya per un casament de mati vaig veure per un forat que la jutgessa d’avui era una noia rosseta amb cua de cavall molt mes jove que la que ens havia casat a nosaltres i així ho vaig dir al personal.
Quan l’altaveu va dir en mig del soroll impossible els noms de López – Suñé vam anar de pet cap a la sala d’actes i tot entrant en Francesc em diu: Es la mateixa jutgessa nostra.
Jo aleshores em vaig adreçar a ella tot dient-li: Fa dos anys ens vas casar i ho deuries fer bastant be perquè no tenim plans de divorci per el moment. Ella va riure i va començar la curta cerimònia que no varem entendre res del que deia perquè a fora de la sala hi havia un soroll espantós, però com hem vist moltes pel·lícules americanes ja sabem totes les formules matrimonials i tot va anar molt bé. Quan els nuvis estaven firmant els documents li vaig dir a la jutgessa que no l’havia reconegut per lo jove i guapa que estava i que gracies al meu marit m’havia informat que era la mateixa noia que ens havia casat. Ella contenta de que hagués apreciat el canvi de look, va fer menció a les noves metxes rosses i al cabell mes llarg i va afegir amb maliciós somriure tot acariciant la barbeta de la noia moreneta, també vestida amb l’abillament negre oficial dels jutges del país: I no notes res mes de diferent avui? Que em dius d’aquesta ‘monada’ que tinc ara com ajudant a la taula? Jo davant d’una al·lusió tan clara que feia la jutgessa de les seves preferències ‘estètiques’, em vaig tallar i posant cara de perplexitat no vaig saber que dir-li davant aquella valenta declaració de principis que aquella bona dona ens havia regalat tan als nuvis com a nosaltres els testimonis.
Desprès de la cerimònia tot va anar rodat, un sol radiant, fotografies al carrer davant de la Mercè (a la que vam entrar a saludar, jo especialment en nom de la meva mare), aperitiu al passeig de Colon, i la gran sorpresa d’una taula reservada al restaurant de la torre de Sant Sebastià a la Barceloneta, un dinar esplèndid i apetitós (Quin dispendi, deu meu, pobres nuvis!), unes vistes a la ciutat mes maca del mon i cafè al passeig Joan de Borbó perquè al exquisit restaurant no si podia fumar, que hi farem!
Un dia que mai de la vida podré oblidar gracies als meus amics de l’anima.


dijous, 6 de març del 2008

adéu mare

Estimat Gabriel,
Sempre s’ha escoltat la llegenda dels vincles existents entre els nois gais i les seves mares, en el meu cas aquest principi es absolutament veritat com tu be saps i orfe de mare des de fa tan sols dos jorns se’m fa a vegades molt insuportable el estar a casa tot sol sense escoltar res mes que el meu teclejar del ordinador, sense el soroll dels seus passos vacil·lants per el passadís, sense escoltar cada deu minuts el meu nom perquè m’aixeques i anés a veure que volia, podia ser un got d’aigua, comentar una noticia de la televisió que ella no ho podia entendre (el volum de la veu sempre en teníem sota mínims) o qualsevol altre pensament que li passava per el cap en aquell moment i que coneixent tots lo impetuós del seu tarannà no ho podia deixar per mes tard, a vegades jo feia veure que no la sentia i no m’aixecava de la cadira. Quin greu em sap ara, haver-me privat de la seva companya i paraules divertides ara últimament, ben surrealistes. El mal ja esta fet i aquest buit que jo vaig provocar ja mai mes el podré omplir i romandrà dins meu formant part de la cadena de culpabilitats que porto ben dintre meu i que tant sovint recordo i lamento
Sembla mentida que una dona com la mare ens pogués subjugar a mi i a tots als que hem viscut a aquesta llar, amb un gran sentit comú, diplomàcia, simpatia i uns grams de seductora folia feia de nosaltres el que volia, i que be que ens deixàvem ’engatussar ’ per les seves sempre encertades maquinacions, tota la vida va ser un líder sense que es notes gaire la seva sotil pressió.
Qui serà ara la que dirigirà l’orquestra­­? Malauradament la simfonia s’ha acabat sobtadament i la musica no sonarà mai mes dins el meu cap tal com sonava fins ahir.
Quan els amics i familiars em diuen que tot passarà i que mica en mica el dolor s’apaigavarà i que tot serà com era abans, jo se que no serà així de ben segur, el dolor s’anirà com el vent d’hivern que bufa a la finestra, però el buit, aquest buit que em deixa la mare, aquest buit estarà sempre amb mi ja que el trosset de mi mateix que ella s’ha emportat ella me’l va donar el mateix dia que jo vaig néixer, adéu mare, fins aviat.