Les Rambles de la feina i de la carn

Divuit anys de ma vida, la més jove de totes les altres vides viscudes, fent feina, poca, en aquestes velles parets de les Rambles més tronades, quan veig aquesta fotografia penso en la buidor d'aquells anys vistos de tan lluny, jo aleshores no n'era conscient d'aquella enganyifa de vida feliç. La passió mascle imperava sobre totes les altres coses, resolució immediata, a preu fet i sense cercar res de sòlid pel demà. 

Consum instantani, set apagada. La solució a tot aquell ardor era fàcil de trobar, i el lloc on fer-ho realitat ben proper meu, tan sols calia travessar el carrer i arribar a la vorera del front, que sempre és la vorera més desitjada i valorada per la simple raó de no ser l'habitual. Voreres que ens pot lliurar la dolça complaença amb un obrir i tancar d'ulls, quan ets jove, totes les aproximacions tenen pressa, la carrera s'esgota, no hi ha temps de girar el cap per mirar enrere.

Tots aquests anys viscuts de caritat han mitificat les hores i els dies d'aquest palau de pell suada i rínxols al pitram, de amagar-se darrere la columna sostenidora del temple per no ser descobert per la guàrdia mora fustigadora d'infants desbocats en temps de por i misèria. No puc deixar de reconèixer aquell vailet nu que ballava pels prínceps de gloriosa empenta i amb l'esperança de veure's cobert i abraçat fins a la pèrdua dels necessaris alés. 23.04.2023