Diari dolorós d'un nou nat. 13.11.2009

 

Nou nat, això és el que es recordi d'aquest dia, el que sigui, en el que prendré la decisió pot ser més dolorosa després de la mort de la mare, però si ell pateix i més que li tocarà patir, jo l'he d'acompanyar. Sé molt bé que tindré molts moments d'angoixa profunda i dolorosa que em faran dubtar una i mil vegades. He de ser fort, valent i encarar-me amb aquest repte tantes vegades intentat. Quin serà el dia? Quan el vegi que no ha de matinar i el despertador no soni a les set del matí, el que amb llàgrimes als ulls m'ho digui en mig dels singlots, aquest potser serà el dia. I jo que puc fer per no tenir aquesta frisança, quan arribi el dia si no ho vaig deixant de mica en mica serà molt dolorós, és ben cínic escriure aquestes paraules envoltades de fum com en aquest moment. No hi va haver llàgrimes, ahir dimecres em va dir que el divendres tot s'acabava, li donaven els papers i que el dissabte ja no hi anava més a treballar. Estava ell molt serè i jo gelat per dintre i amb cara de comprendre tot per fer-li costat encara que de segur tant per a ell com per a mi una turmenta d'emocions contradictòries provocades per la por al futur s'instal·laven dins la pell. Avui divendres s'ha llevat a les set del matí com cada dia, sembla que avui li donaran la carta d'acomiadament i a partir d'aquí silenci. Com podia imaginar que el moment que els advocats li estaven donant la carta d'acomiadament em trucaria la Lola per dir-me que la seva germana havia estat trobada morta per la dona de fer feines aquest matí. Dues terribles notícies al mateix dia molt difícils de pair. Un dia ben particular i mai més oblidable, a l'Auditori només pensant amb ella no he tingut gaire concentració per gaudir de la música. Quan hem sortit en quedaven unes set o buit a la caixeta, hem anat on sempre s'acostuma els divendres nit, amb el gintònic i tot passejant han caigut tots menys un, que encara resta a la caixa. Vull que aquesta peça resti trenqui-la per dies i mesos i anys com record del qual va ser el meu últim dia de fum i dolor. Que els deus m'ajudin a fer-ho realitat. Tinc la gola que em cou de tant dolor i Vivaldi no pot fer res per endolcir-la. Es fa el que es pot per resistir aquestes fiblades d'angúnia intensa que se'm claven a l'estómac de tant en tant. Vaig trampejant com puc, ja són dos dies sencers. El primer dia que no té pressa al matí ja ha arribat, que trist és veure un home jove que no pot anar a treballar perquè no té feina! Tres dies sense fums i d'atacs no gaires, però això ja estat viscut altres vegades i al cap dels dies s'ha tornat a caure en el parany de sempre. Serà aquesta l'última vegada? No ho sé. Tant de bo que ja mai més hagi de fer estudis com aquests per donar-me confiança a mi mateix. El propòsit inicial fou de parar aquesta pudent activitat fins d'ell torni a guanyar diners de nou, però això era una excusa, ja que de veritat jo ja fa anys que ho vull deixar per sempre i veig amb enveja a tots els que ho han pogut deixar i d'aquests són molts que ho han aconseguit.

Què dur és veure com cada dia que passa vas perdent la concentració perquè al teu cap y al teu estómac només i ha un desig, el de poder encendre'l i aspirar profundament. No hi ha res més. Res més. Que fotut que ara que ja són quatre dies d'ençà que va començar aquesta peripècia les fiblades venen més fortes que mai, això vol dir que el cos ja reclama la dosis ara mateix perquè no li queden més recursos per matar l'estona. És un malestar intens, però suportable, és com si al bell mig del pit hi tinguis un forat i em cremes per dintre i tan sols amb el fum del tabac es pogués apagar la cremor, quines contradiccions un foc que s'apaga amb fum calent. Avui entrem en el cinquè dia, cada dia que passa ho veig pitjor i veig que les forces em vencen derrotades per aquest desfici. No dormo gens bé, mai més de quatre hores seguides. Jo pensava que amb el cansament del gimnàs la són es tornaria més consistent, i veig que estava errat del tot. Això no hi ha qui ho aguanti. Un altre cap de setmana ha passat i les angúnies minven a poc a poc, estic descontent de mi mateix per la poca voluntat que demostro a vegades, vull tancar-me dins de mi mateix i cancel·lar els contactes amb la gent que no m'aporta res, que és quasi tothom que m'envolta. La peça de l'Espriu em va obrir els ulls, es pot ser mitjanament feliç o millor dit en pau tot sol com una pedra al mig del desert tan sols il·luminada per la pàl·lida llum de la lluna. Tot jo soc un nòdul, soc una fàbrica de nòduls, estic maleït per dintre i els nòduls se'm mengen viu. Tant es val que deixi de fumar amb tots els patiments que això comporta, que aquests tubèrculs de mort van treballant per dintre. Tot plegat un fàstic, tants de dies sense fum i encara sento les fiblades i les angúnies de la manca de tabac. Un mes i deu dies i encara ploro per un 'encendre' i per un 'apagar' novembre i desembre 2009