Cementiri de Sant Andreu

 Tenia la sensació d’haver-hi estat de molt petit, ho recordava en blanc i negre, com quan es recorden les coses molt llunyanes o confoses. Avui he tornat desprès de més de 50 anys al lloc on hi és enterrat el meu avi Julian, el patriarca de la família, que va venir del poble a les muntanyes de Terol a fer la mili a Barcelona, si va quedar, va fer família dins i fora el matrimoni i mai més va tornar a la terra dels seus orígens. Era un home ben particular, un emigrant singular que si ve mai va parlar el català, no en volia ni sentir parlar de tornar a la terra d’origen on havia passat fred i gana. El guapo nom de Mateo Julian Belmonte era adient a la bona planta que tenia aquell home que tantes passions despertaren en les dones que per la feina que feia l’envoltaren tota la seva vida. Avi que no vaig conèixer perquè va morir poc temps desprès de jo haver nascut. El dia de retrobament amb el cementiri de Sant Andreu no podia ser millor, clar lluminós i com era prou fred les visites eren escasses o quasi be nul•les. Un lloc desconegut però molt ben retrobat, sobre tot al anar-hi ben acompanyat.