8 Kaufmann, 8

Comentant amb un amic, que per coses que es fan sense pensar i per pur jocs del destí, han arribat a les meves mans moltes gravacions, noves i no tan noves del tenor que més m’agrada en aquest moment del segle 21, en Jonas Kaufmann. En dir-li que durant el mes de gener havia vist la quantitat de 8 representacions d’aquest artista i que mai de la vida havia vist 8 obres del mateix artista, sigui de cinema o de opera en l’espai de un sol mes, aquest amic em diu que això es com el que feien, o fan els toreros de prestigi, quan deien que torejaven ‘6 toros, 6’. Doncs al moment li vaig dir que tenia que fer un apunt explicant aquesta ‘feria’ que m’he organitzat el més de gener dedicada al admirat artista bavar. Un sol comentari ja que segurament mai més tindre temps o ganes de muntar una ‘fiesta nacional’ dedicada a cap altre tenor o cantant de la corda que sigui. Tot s’ha de dir que aquesta espectacular ‘feria’ no s’hagués pogut organitzar sense les inestimables col•laboracions dels ‘ganaderos’ Emiplease i Achimdanke i els seus exemplars de ‘pura casta’ com mana la llei de l’art de la faràndula. PASEILLO - La Forza del Destino

ALTERNATIVA - Faust

CHICUELINA - Berlin 1930

VERONICA - Königskinder

MANOLETINA - Die Walküre

TALEGUILLA - Parsifal

DESCABELLO - Carmen

VUELTA AL RUEDO - Andrea Chenier

http://julianen.blogspot.com.es/

Cementiri de Sant Andreu

 Tenia la sensació d’haver-hi estat de molt petit, ho recordava en blanc i negre, com quan es recorden les coses molt llunyanes o confoses. Avui he tornat desprès de més de 50 anys al lloc on hi és enterrat el meu avi Julian, el patriarca de la família, que va venir del poble a les muntanyes de Terol a fer la mili a Barcelona, si va quedar, va fer família dins i fora el matrimoni i mai més va tornar a la terra dels seus orígens. Era un home ben particular, un emigrant singular que si ve mai va parlar el català, no en volia ni sentir parlar de tornar a la terra d’origen on havia passat fred i gana. El guapo nom de Mateo Julian Belmonte era adient a la bona planta que tenia aquell home que tantes passions despertaren en les dones que per la feina que feia l’envoltaren tota la seva vida. Avi que no vaig conèixer perquè va morir poc temps desprès de jo haver nascut. El dia de retrobament amb el cementiri de Sant Andreu no podia ser millor, clar lluminós i com era prou fred les visites eren escasses o quasi be nul•les. Un lloc desconegut però molt ben retrobat, sobre tot al anar-hi ben acompanyat.

Escolapis de Sant Antoni, 200 anys

Avui s’ha celebrat en una preciosa festa, els 200 anys de la fundació dels Escolapis de Sant Antoni, col•legi on hi vaig anar de pàrvul fins que no ens vam canviar de barri per anar a viure a Gràcia , tan de bo m’hi hagués quedat en aquest col•legi, ja que només tinc bons records. En aquest centre em vaig enamorar per primera vegada de la meva senyoreta, la senyoreta Conxita, dolça i amable en va ensenyar escriure les meves primeres lletres, desprès a l’any següent vaig canviar d’amor i la afortunada va ser la esplendent senyoreta Irene, una bellesa de postguerra que fins i tot en Serrat li va dedicar una cançó, amb ella vaig escriure les meves primeres paraules coordinades en forma de felicitació de Nadal o similars. Avui es pot dir que tota la meva família hi ha participat, la meva família tan vinclada a aquesta institució, el meu germà ha estat feliç en fotografiar-se amb l’alcalde Trias, la resta de la família també hi ha col•laborat, sobre tot la Laura, en un llarg parlament escrit per ella, explicant la historia d’aquests 200 anys d’alts i baixos sobre les centenàries pedres, Gemma, Josep i Laia com participants actius de la funció. La resta de la família amb un munt d’alumnes i ex alumnes també hi érem. Desprès dels parlaments oficials es feia un reguitzell d’activitats, copa de cava amb trufes de xocolata, visita a l’escola i inauguració de la exposició a un local de les Rondes annex a l’escola dedicat a explicar el que és aquest emotiu 200 aniversari. Emoció la meva en veure les aules on vaig estar de pàrvul, amb la llum especial que donen les seves finestres de mitja lluna. En la exposició de records dels 200 anys hi havia una fotografia de la classe on hi surto al costat de la sempre recordada senyoreta Irene i en la llista de tots els nens i he trobat quatre noms sota el meu el del Ramon Moix, l’estimat Terenci de quan ja teníem més de vint anys i parlarem del impacte que la esmentada professora va causar a les nostres vides futures. En visitar al collegi he vist un pati clos amb una escala de pocs graons i tot de cop com un fuet a la memòria he recordat que hi vaig caure i em vaig fer un trau al front, he recordat com vaig pujar aquells graons ple de sang i en pujant-los avui he dit a les nenes que m’acompanyaven que al costat de la porta a l’esquerra i havia una infermeria on em van posar dos punts per tancar la ferida. Gran sorpresa al creuar la porta de veure que encara hi era la infermeria i en entrar ali he reviscut un acte que tenia oblidat del tot però que el arxiu de la memòria ha reviscolat al instant en veure les quatre parets de la petita infermeria. Un gran dia a Can Culapi.

M.M. 1926-1962

 I aviat ja farà 53 anys que ens va deixar al començament d’aquell agost del 62. Jo estava aquell mati a una espècie de bar cafeteria a ciutat vella a la conjunció dels carrers Avinyò i Call, estant allí amb l’Antoni per primera vegada i potser també ultima, ens vam assabentar per la radio, crec, o potser per la incipient televisió, que la Marilyn s’havia suïcidat aquella matinada a la seva casa de Los Angeles. Per ami aquell suïcidi va estar un cop fort, com una mena de revolta Stonewall interior, però en lloc de la Garland, per a mi el meu mite era Marilyn. El compendi de tot lo desitjable en una estrella del cinema i de la vida farandulera és el que ella ens oferí ens els pocs anys de vida artística que ens va regalar, estirant molt nomes deu anys de estrellat gloriós. Aquest incondicional fervor per la estrella fou compartit per molts dels meus amics, Pere, Terenci, Antoni, Fede. No es varem equivocar en escollir diva, ja que la historia ens ha donat la raó. Cinquanta anys desprès de la seva mort i encara la seva imatge és prototip de bellesa, erotisme i feminitat. Cada any hi ha centenars de referències a tot el món, ja sigui per altres noies joves que es vesteixen i maquillen com ho feia ella o per la utilització de la seva imatge original o manipulada per fer anuncis comercials. Marilyn per sobre de tot era una anima tendra, atemorida i innocent, això és el que traspuava en les seves actuacions sobre la pantalla de plata. Per molta procacitat que el director de la pel•lícula volgués fer que transmetis, el seu candor natural desmuntava la barraca de fira i una mena d’àngel ros apareixia davant nostre i feia que la seva empremta es deses per sempre al fons dels nostres records i al calaix secret del nostre cor.