Avui, fa vint-i-cinc anys...

Avui fa vint-i-cinc anys vaig trobar l’home de la meva vida i com sempre passa en aquests casos, sempre és fruit d’una pirueta del atzar.

Jo havia anat a passar la tarda del diumenge 5 d’abril de 1987 a un establiment públic amb el meu amic Antoni Chic, lloc bastant freqüentat per nosaltres en aquells moments i aquells any. Asseguts a la bancada del hall d’entrada vaig veure que entrava en Carlitos, un xicot que havia conegut feia unes quantes setmanes, anava acompanyat d’un noi molt tímid i molt jove, ens el va presentar a l’Antoni i a mi. Francesc, molt de gust. En Carlitos era més llarg que un dia sense pa, es va escapolir de la companyia i ens va deixar al seu company a les nostres mans amb una habilitat molt seva. Moments desprès l’Antoni també ens va deixar per anar-se’n a casa. Ja em veig amb una criatura al meu càrrec i no se que dir, i no se que fer. Converses tipus generals gens concordades. Un dels temes que van sorgir va ser Montserrat, ja em direu quin tema de treure quan el que jo volia era ficar-li ma una mica, quan les converses ja feien figa, va entrar la ficada de ma. Deu minuts més tard un empleat del establiment ens va cridar l’atenció per el comportament incorrecte. Vam sortir al carrer quasi corrent. Vaig acompanyar a casa aquell xicot, acabava de estrenar un Ibiza blanc. Per quedar una mica bé el vaig invitar al cinema l’endemà ‘Tras el cristal’ al cinema Capsa...i allí va començar tot.