Les vídues del mil•lenni

Quan vam acabar el segle vint tenia una perversió que em donava molts bons moments d’intensa creació creativa i estimulant.

Hi havia tres dones que em fascinaven per la seva voluptuosa carnalitat desvergonyida. Quan queia una revista de la premsa rosa a les mans, cercava afanosament que les seves imatges hi sortissin amb tot el seu esplendor habitual, no sempre tenia sort. Però deu n’hi do.

Els fets del destí va voler que les tres dones mítiques es quedessin vídues prou joves, am la seva dessolada viduïtat van anar desapareixent de les pagines mica en mica i si sortien no era com jo les volia veure.

Els moments de excitació mental que aquestes tres criatures m’ha donat es immens. Mai tindre prou paraules d’agraïment per demostrar la meva eterna admiració a Chantal, Maria Angeles i Raquel per la seva gosadia de mostrar-se tal com son sense trampes ni subterfugis.

Desgraciadament ara ja no tenim icones d’aquesta magnitud, les d’ara són light, com el temps que vivim i el meu avorriment còsmic en aquests indrets fa que des de fa deu anys no miro ni la portada d’aquelles revistes que tan m’havien encisat.

Conec els rostres d’avui per que encara que no vulguis la Tv te les endinya vulguis o no i la veritat les Lomanes, les Isabelites o les Esperancites no em donen cap mena de estímul com el ofert per les meves estimades tres vídues de la fi del mil·lenni.