Àlbum d'art nu

El meu primer viatge sol al estranger el vaig fer quan tenia 20 anys, fou un viatge a Itàlia, nord i centre. En aquest viatge iniciàtic en el que seria la meva passió pel món del art fins avui vaig descobrir la bellesa del cos masculí plasmat en pintura i escultura del renaixement.

Le nuesa d’aquells herois mitològics o bíblics a un pam dels meus ulls em va commocionar tant que vaig patir un Síndrome de Stendhal a Florència, que em va costar fer llit dos dies de viatge, en la soledat de la cambra d’aquell senzill hotel per turistes.

A cada museu que anava comprava postals dels quadres o escultures que mes m’havien agradat i així al tornar a Barcelona vaig decidir fer un àlbum amb totes elles. Una anys més tard vaig anar a la Itàlia del sud i la meva tasca de fer-m’ho amb noves postals de cossos despullats va seguir per molt temps.

Es fa formar un àlbum de proporcions gegantines que guaitava molt sovint per ludisme i plaer instintiu. Aquell àlbum era just el que jo voldria trobar en un llibre d’art comprat a la Llibreria Francesa de les Rambles al costat del Liceu, que en aquella anys era la meva llibreria de referència i la que em portava d’estranquis llibres prohibits pel podrit d’en Franco.

Ara feia molt de temps que no el tornava a mirar i aprofitant les vacances de Nadal l’he posat en solfa i penjat a la xarxa, així des de el meu mòbil el podré mirar sempre que vulgui recordant vells temps en que jo era un passerell que en lloc de Kubala el meu ídol es deia Michelangelo Buonarroti

Francesc aniversari 23.12.12

En les condicions especials dels esdeveniments actuals han fet que aquest aniversari d’en Francesc hagi estat molt diferent als preterits.

Així i tot ens ha donat temps per anar a un parell de mostres de pessebres a la ciutat vella, visitar de nou la fira de Nadal de la Catedral i passejar pels voltants i encara prendre un cafè a una terrassa de la Barceloneta cara al mar, intentant alegrar el esperit, últimament moltes vegades encongit.

Adieu Marilyn Monroe

L’estiu del 62 ha quedat sempre com referent en la memòria, perquè ens assabentarem de la mort per suïcidi de Marilyn Monroe. En el meu cas fou un mati de principis d’agost a un bar en la cruïlla Call i Avinyó, tot fent un cafè amb l’Antoni, íntim amic, que per la radio van dir que aquella matinada a Hollywood la Marilyn havia mort.

En aquells moments de la historia la Marilyn no era ja una ‘number one’  en la acceptació del públic en general, els temps anaven canviant i el glamour estrepitós ja no es portava, ara be per els gais de tot el món i gent de refinat gust a la diva Marilyn  no l’havíem baixat del altar on presidia totes les misses negres de la carnalitat voluptuosa envoltada del esperit més fi i més sensible.

Aquell suïcidi va fer que la gent comences a tornar a parlar de la Marilyn potser encara més que abans, les revistes de tot el món li dedicaren milers de comentaris i fotografies comentant el fet i la fama de l’estrella es va instaurar al firmament per no baiar-la mai més, encara ara cinquanta anys més tard de la seva mort els seus pòsters es poden trobar arreu just amb l’altra icona d’aquells moments: James Dean. Aquells llavis vermells i aquell riure esclatant encara ven a preus ben alts.

Jo recollia totes les noticies que podia de la seva mort i comprava revistes franceses on la reproducció fotogràfica era millor que en la premsa miserable espanyola i vaig decidir fer-li un àlbum amb tot el que podia haver recollit en aquells dies.

En el 64 i amb el retrobament de Ramon Moix (encara no era Terenci) el fet de que els dos estàvem bojos per aquella actriu ens va agermanar i en Moix en veure l’àlbum em va donar una dotzena de fotografies autentiques d’una qualitat molt bona per farcir l’àlbum.

Fa pocs dies fent neteja va sortir l’àlbum a la llum, feia molts i molts anys que no el mirava, i com tinc temps per perdre vaig decidir escanejar les pagines i penjar-lo al núvol i així treure-li la pols a cinquanta anys d’una vida que encara creu que com Marilyn no hi ha una substitució possible. Aquella llum que desprenia no l’ha tingut cap altre. Si alguna vegada he lamentat no ser hetero ha estat pel fet de no haver-me fet unes bones palles a la salut d’aquesta santa.

Making-of Pessebre Barcelona 2012

PessebreNadal 2012

Un Nadal sense pessebre no podia ser a casa d’en Francesc, encara que no el vegi ningú per les raons que els íntims ja coneixen, la tradició al pessebre i el context que l’envolta poden més que els tristos esdeveniments que l‘acompanyen.

Gràcies nen

Quan per raons circumstancials de la vida, que podré explicar un altre dia,  vaig conèixer al meu Francesc, ara fa vint-i-cinc anys, era o semblava tan extremadament jove i tendre que va sorprendre a molta gent del meu voltant, una diferencia d’edat considerable, agreujada per la excepcional característica física del xicot, ja que semblava tenir cinc anys menys dels que en realitat havia complert.

A casa, la mare, el que va pensar no ho va dir, alta política de convivència que sempre havia emprat i que tants bons resultats li havien produït. Al cap de poc temps ja hi havia el fluid màgic de l’estimació vers aquell nouvingut a casa seva.

Molta part de la família va criticar aquella jovenalla que havia aterrat a casa, van passar molts anys fins que aquells que en principi havien criticat a la criatura, l’acceptessin de bon grau.

A la feina fou com un terratrèmol, ja era prou punyent que el cap d’importació fos gai, aquella nova situació esmolava les fulles dels ganivets per combatre la terrible i vergonyosa qualitat pederàstica de la nova parella.

En quant als amics hi va haver de tot i força. En cap dels meus cercles no s’havia produït una relació semblant que no hi hagués un contracte silenciós de compravenda. En tots els casos coneguts al nostre voltant l’home d’edat paga un preu per gaudir de la companyia del xicot jove. Aquest paràmetre vell com la mateixa humanitat és acceptat i per suposat tolerat. En canvi el fet que en Francesc tingues la seva feina, els seus diners i els seus comptes corrents independents i que no depengués econòmicament de mi, feia trontollar els fonaments del edifici social on estàvem tots en harmoniosa convivència.

Els anys passen i ara aquell bell jove d’aparença adolescent, pesa dotze quilos més, ja te algun cabell blanc al seu cap i el seu riure esclatant no és tan freqüent, al menys amb mi. Però han passat vint-i-cinc anys i encara jau al meu costat i em calenta els freds de les nits d’hivern. En veritat no puc demanar res més.

 Aquests vint-i-cinc anys per ell, són quasi tota la sa vida, que no per a mi, així que tan sol em resta pronunciar les úniques escaients paraules: Gràcies nen.

Fira de Nadal a la Sagrada Familia

Per sobre de totes les coses de foscos colors que portem a l’esquena la gent gran, la gent compromesa, els adults, en alguns moments especials del passar del temps, sempre hi ha l’esperança de que tota aquella existència malforjada, no et pertany, ni et toca viure-la en aquells moments, quan mires la mirada neta dels infants, aliens a les foscors i malformacions de vida. Un esclat de riure infantil esborra per uns moments tot el dolor i les llàgrimes amagades que fan força per brollar

Impossible dream?

És un somni impossible? Qui ho sap? Avui hem anat a votar i quan això escric encara no sabem res del resultat. Es creu que hi haurà molta més participació que a la darrera votació, avui es decideix el futur de Catalunya, la meva pàtria, el meu país.

Que és Catalunya per a mi, es ben senzill, la meva Catalunya es la meva mare acaronant-me en aquell petit pis del Poble Sec, quan era xic, són totes aquelles paraules dolces i tendres que em deia tot cobrint-me de besos, són aquells secrets que em deia a cau d’orella entre petó i petó perquè no ho sentissin ni el pare ni el germà. És la llengua de la mare, aquell català corromput de no llegir-lo i de menys escriure’l, aquell llenguatge era cant dels àngels per a mi i quan vaig anar al parvulari de les perverses monges salesianes i em van dir que no parles aquella llengua del dimoni, que nomes tenia que parlar el espanyol que era la llengua de deu. Fou la primera vegada que s’ofenia la llengua de ma mare. En aquell moment precís, sense saber-ho, vaig deixar de ser espanyol i catòlic per la resta dels meus dies.

Que el resultat del que avui es cou, serveixi perquè mai més ningú pugui agredir la llengua de la mare que és la llengua de l’amor.

El Nadal a Floria

El tercer Nadal a Floria i ara en Francesc, des de fa molt de temps, tot sol. En uns moments de penúria econòmica al carrer i greus problemes familiars a les espatlles, treu cap traient forces d’on pot per tirar del carro de la vida, un petit heroi com els milers de dones i homes que les circumstancies els posa en la cruïlla de demostrar la seva vàlua en front a les adversitats d’aquesta vida nostra. La lluentor del seu art parla per ell, tant curt en paraules buides.

Júlia, 6 anys

Jardins del turó del Putget

A menys de deu minuts de casa, caminant, tinc un jardí incomparable, un jardí salvatge i mediterrani, amb unes vistes espectaculars sobre la ciutat, abastant milles i milles de mar blau. Estic parlant del turó del Putget. Doncs bé avui per les casualitats de la vida he tingut que anar a una oficina de UniPost per recollir una carta important (abonaments) i casualment aquesta oficineta del correu està als peus del turó i molt propera a una de les entrades del jardí. El que vaig a dir ara és mereixedor de disciplina anglesa amb vara o regleta.

Amb més de cinquanta anys que fa que visc a aquesta casa on estic escrivint això i a tocar del Turó del Putget, mai de la vida hi havia posat els peus. Perquè? Segurament són tendències. Els hàbits de la gent de Gràcia de baixar al centre i quasi mai pujar cap a la muntanya, costa amunt, amb una pendent molt pronunciada no gaire freqüent pels nostres barris.

El fet és que avui a quarts de dotze del migdia no havia un anima per els camins i les escales del bonic jardí, tan sol els afortunats jardiners cuidant les plantes, dic afortunats perquè de totes les feines municipals és aquesta l’única que em fa certa enveja, alcalde inclòs en el paquet. Les cases que les seves terrasses i balcons donen cara al parc tenen el privilegi de estar enfrontats a una natura tan salvatge com esplendent, segona enveja del dia. Més disciplines als malucs. És tan maco veure com brillen els vidres de les finestres de la ciutat de Barcelona fent-li competència a la lluentor del mar tan lluminós i tan nostre. 

La Diada 2012

un onze de setembre ben especial

Una experiència a recordar (Ioga)

Una vegada per casualitat vaig veure un anunci al Internet d’una mena de ioga que feien al USA que anomenaven naked yoga. Es tractava de fer els mateixos exercicis que faig de sempre al meu gimnàs però amb la peculiaritat de que es exclusivament per homes i a més has d’anar completament despullat, tant els que prenen la classe com el professor de ioga. Hi ha uns vídeos que vaig baixar-me d’aquest tipus de ioga que es molt sexy i excitant i moltes vegades mels mirava a casa en pla contemplatiu.

http://www.youtube.com/watch?v=qReWzWseeCo

Sempre que ho pensava em deia quina llàstima que aquí no hi hagi una cosa semblant i a la vegada maleïa una mica el meu país, però...

Aquest estiu vaig veure a la revista Nois, mentre estava a Sitges, que a Barcelona hi havia una classe de ioga que en deien ’Yoga desnudo para hombres’, cada dilluns, carai això és allò d’Amèrica em vaig dir i tot seguit vaig trucar al telèfon que hi havia al anunci.

Em van donar hora pel 3 de setembre ja que era el primer dilluns que jo tenia lliure, em van diré el preu, molt raonable i que tenia que portar una tovallola i prou.

Ahir em vaig anar tot seguit i amb uns nervis de cal deu cap el casc antic, una casa senyorial i a les 20:15 em van obrir la porta de entrada nomes érem quatre alumnes i el professor, la casa impressionant, res a veure amb un gimnàs, una sala perfectament restaurada d’un palau del segle dinou amb artesanats i motllures d’època, una habitació en contacte am la sala gran per despullar-te i a les 20:30 va començar una de les experiències mes rares i excitants de la meva vida, en total érem set alumnes un de menys de 30, cinc en la quarantena i jo, completament al·lucinat per el que estava vivint.

La classe va durar 90 minuts, va ser fortíssima, extenuant, perfecte. Ioga de primera qualitat i això que jo en conec uns quants i el fet de estar rodejat d’homes suats dins un silenci monacal i en estat mental de meditació alliberadora va fer del dia d’ahir una fita molt difícil de oblidar

Homenatge als dos Xaviers

Homenatge a dues persones que no conec i a la vagada les tinc tan properes dia a dia, pam a pam. Si no fos per les xarxes socials, blogs, facebooks etc. mai els hagués conegut i tampoc estaria ara escrivint sobre les seves persones

Xavier Cuenca Colell

http://www.facebook.com/xavier.cuencacolell

http://xacc.blogspot.com.es/

Javier Arnott Álvarez

http://www.facebook.com/Javier.Arnott

http://bajoelsignodelibra.blogspot.com.es/

coses de la vida tots dos es diuen igual però s’escriuen amb diferent grafia per el lloc de naixement, per el que llegeixo en els seus diaris ell dos són molt bons amics i es rendeixen admiració mútua, cosa comprensible per el magnífic talent que es seus privilegiats cervells tenen en el seu contingut. A la vegada són tan diferents tos dos, el X. és explosiu com un castell de focs artificials en dies de festa major, festa major catalana però. És tan àries en la seva forma de composar els seus escrits, tot passió i irrefrenable per la exultant bellesa de les coses, com per combatre totes les injustícies politiques com socials. L’altre el J. És ben divers, ponderat i reflexiu, el volcà que porta dins seu, poques voltes l’ensenya. Quan opina sobre el que li fa mal es com un ganivet inflexible que se’t fica dins la carn. Son els dos amics desconeguts imprescindibles que m’alegren cada dia.

Com és que vaig topar amb ells? Doncs no ho sé. Segurament alguna imatge penjada en un blog d’un altre gent. El fet és que des de que els vaig conèixer, i crec que deuria ser pels mateixos voltants, encara que X. una mica abans, mai he deixat de llegir-los.

Tan un com l’altre tenen virtuts d’arqueòlegs intel·lectuals ja que estan sempre cercant gent valuosa en el passat que potser, perquè no s’han sabut vendre a preu alt, estàn pràcticament immersos en l’ignorància de la gent. Tant és que es parli de Vitin Maria Cortezo com de Carlos Barahona Possollo. Noms importants en el escriure de l’historia nostra i que si no fos per gent amb vocació d’arqueòleg quedarien enterrats per sempre mes en l’injust oblit.

Les seves aportacions a la meva vida cultural (eròtica i filosòfica) han estat i són cabdals dins aquest primers anys del segle XXI per la riquesa de noms i temes que diàriament m’omplen de joia la meva existència. Són el remei contra la grisó general que ens envolta enguany, tant cultural com política, els seus caps tan joves i tan frescos il·luminen les pantalles dels meus ordinadors i la pantalleta del meu nou flamant mòbil intel·ligent. I em preguntava perquè he llegit menys llibres en aquest passat curs que va acabar fa tant poc, la resposta és ben clara per culpa o gracies a les pagines que llegeixo a la xarxa, pagines noves, cultes, distretes i boges.

Es per tot el que aquí he explicat que tinc que repetir el meu agraïment al temps que dediquen cada dia en donar felicitat a gent predadora de bellesa com soc jo. Gràcies nens!