L’estiu del 62 ha quedat sempre com
referent en la memòria, perquè ens assabentarem de la mort per suïcidi de
Marilyn Monroe. En el meu cas fou un mati de principis d’agost a un bar en la
cruïlla Call i Avinyó, tot fent un cafè amb l’Antoni, íntim amic, que per la
radio van dir que aquella matinada a Hollywood la Marilyn havia mort.
En aquells moments de la historia la
Marilyn no era ja una ‘number one’ en la
acceptació del públic en general, els temps anaven canviant i el glamour estrepitós
ja no es portava, ara be per els gais de tot el món i gent de refinat gust a la
diva Marilyn no l’havíem baixat del
altar on presidia totes les misses negres de la carnalitat voluptuosa envoltada
del esperit més fi i més sensible.
Aquell suïcidi va fer que la gent comences
a tornar a parlar de la Marilyn potser encara més que abans, les revistes de
tot el món li dedicaren milers de comentaris i fotografies comentant el fet i
la fama de l’estrella es va instaurar al firmament per no baiar-la mai més,
encara ara cinquanta anys més tard de la seva mort els seus pòsters es poden
trobar arreu just amb l’altra icona d’aquells moments: James Dean. Aquells
llavis vermells i aquell riure esclatant encara ven a preus ben alts.
Jo recollia totes les noticies que
podia de la seva mort i comprava revistes franceses on la reproducció fotogràfica
era millor que en la premsa miserable espanyola i vaig decidir fer-li un àlbum
amb tot el que podia haver recollit en aquells dies.
En el 64 i amb el retrobament de Ramon
Moix (encara no era Terenci) el fet de que els dos estàvem bojos per aquella
actriu ens va agermanar i en Moix en veure l’àlbum em va donar una dotzena de
fotografies autentiques d’una qualitat molt bona per farcir l’àlbum.
Fa pocs dies fent neteja va sortir l’àlbum
a la llum, feia molts i molts anys que no el mirava, i com tinc temps per
perdre vaig decidir escanejar les pagines i penjar-lo al núvol i així treure-li
la pols a cinquanta anys d’una vida que encara creu que com Marilyn no hi ha
una substitució possible. Aquella llum que desprenia no l’ha tingut cap altre. Si
alguna vegada he lamentat no ser hetero ha estat pel fet de no haver-me fet
unes bones palles a la salut d’aquesta santa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada