Anna Tatangelo- Ragazza di Periferia

Sant Llorenç de Morunys 26.06.2010

Las aceras de enfrente de Luís Antonio de Villena

Soy fan desde siempre de esta emisión radiofónica por varias razones, la más importante es la gran comodidad que ofrece el poder descargar el programa y escucharlo cuando te viene en gana – gracias RNE! – luego también por supuesto por la temática que toca que siempre, en principio, me interesa profundamente (GLTB) y por último y no por ello menos importante, la razón de peso es escuchar al Sr. Villena semana tras semana con un inmenso placer.

Digo placer porque al cabo de tantas horas de conversación de Villena con sus contertulianos, el escuchante que soy yo llega a conocer las tretas obsesivas que LAdV tiende a sus invitados. Cuando has visto todas las películas de Bette Davis y algunas de ellas cinco y hasta diez veces, te sabes todos sus trucos y trampas interpretativas y esperas con anticipación lo que de seguro hará en unos segundos, con LAdV pasa lo mismo, ya te sabes todo lo que dirá y a donde canalizará la conversación que tímidamente ha sugerido el convidado para –zas- de golpe te plantifica una de sus siete grandes obsesiones, venga o no a cuento. Claro que como Bette, LAdV te puede sorprender, y no actuar como ya habías imaginado que lo haría, entonces te puede soltar una parrafada en latín, unas palabras en griego o un fragmento de teatro isabelino. Es por esto que adoro a LAdV y por nada del mundo me perdería esta hora semanal que nos regala este gobierno.

Gracias a LAdV he descubierto a muchas personas de las que no tenia conocimiento (Fuenteamor, Monleon, Salazar) otros si conocía pero nunca escuchado (Mira, Mendicutti, Pombo) en fin, lo que LAdV tanto preconiza a favor de la cultura, conmigo cumplió su efecto. Muchos libros fueron leídos y muchas músicas escuchadas gracias al programa. Impagable la canción escogida en el último Mira de la Streisand, emoción a tope.

Claro que no siempre es placentero el atender a la llamada de LAdV puesto que muchos de los programas llevan su dosis de suspense si no terror al ver a los indefensos invitados como con una habilidad retórica y envolvente se ven forzados a dar el placed a una teoría planteada que seguro ellos jamás la darían por buena.

LAdV es capaz de plantear la misma pregunta con pequeñísimas variantes dos o tres veces hasta que por agotamiento el invitado asiente resignado a un tema relativo a una de las siete obsesiones de nuestro querido LAdV. (Otro día puede que toquemos este tema)

El querer salvar la los de generación de LAdV, que es la mía, adornando a los protagonistas con un revestimiento de cultura y intrincados sentimientos hacia unas raíces que empiezan en Grecia, pasando por el renacimiento florentino y acabando en Foster y Genet es no querer ver lo que éramos. Éramos solo cuatro. Cuatro privilegiados que gracias al dinero de nuestros padres tuvimos acceso a un baño de cultura, que eso si, incrementamos por nuestros propios medios y gracias a ella hemos disfrutado de todo el placer que da la contemplación de la belleza.

Si no fuese por la lotería de nacimiento nuestra cultura hubiese estado centrada en los trozos de película que hubiésemos visto en el Madrid del cine Carretas o en el Capitol de Barcelona y poca cosa más, hambre y miedo. Nosotros tuvimos la suerte de compaginar ambos mundos el de los libros prohibidos que nos traían de Argentina, viajes a Paris y también de los sobeos del Carretas.

No por esto dejare de escuchar a LAdV ya que aún estando en muchos aspectos en sus antípodas no puedo dejar de quererle como a este primo hermano pedante y sabiondo de solo vemos dos o tres veces al año.

Coses d’homes

En el món del homes pot passar que vagis a una platja nudista un diumenge de juny i l’ocupant de l’hamaca mes propera et miri amb insistència i tu com no estàs gens segur de que t’estigui mirant a tu perquè porta ulleres de sol molt fosques poses cara de punts suspensius i esbosses un somrís que de lluny més aviat pugui semblar una gest facial.

També pot passar que aquest home que creus que et mira es toqui lleugerament els genitals com que fa per apartar lluny uns grans de sorra molestosos, sempre amb la seva cara amb direcció a la teva que també va emmascarada amb les corresponents olleres de sol, ara si que creus que el destinatari del interès ets tu.

Pot passar que quan decideixes anar-te a l’aigua per veure que passa, et fiquis lentament a la freda aigua de finals de primavera, fent gestos bruscos per copsar la fredor que reben els teus muscles, això et dona peu per girar una mica el cap i veure que el subjecte principal ja esta trepitjant la vorera del mar amb intenció de entrar-hi mica en mica. Està a uns trenta metres del teu clatell i tu et vas entrant fins el lloc que deixaries de fer peu i ja tens l’aigua al coll.

Pot passar segurament que de cop sents uns braços lleugerament peluts que t’abracen per la cintura i sents una boca calenta que et fa un peto al canto dret de l’esquena, quan et gires veus una filera de blanquíssims dents que et somriuen i uns llavis que entreoberts s`acosten a la teva boca encara tancada, la llengua amb forta salabror et busca la teva mentre les teves mans acaronen les galtes formoses del cul que havies vist tanta estona dins el tanteig de la sorra, notes la seva reacció física i comproves amb les mans una formosa erecció, cap paraula, només amagats esglais de plaer culpable, estem a una platja publica i encara que no hi ha criatures una forta abraçada contra el seu pit per fer-li entendre que ja n’hi ha prou. Torno a la sorra.

També pot passar que una vegada ell a l’hamaca i jo dret a prop seu, per assecar-me el veig amb dificultats de posar-se crema nivea a l’esquena, m’apropo i sense cap paraula li agafo el flasc de color blau em poso una dosis correcte a la palmell i començo empastifar-lo de suc lletós tot el seu darrere empro les dues mans vull abraçar-ho tot, esquena, lumbars, natges, malucs i cuixes, quan la unció greixosa desapareix, torno al meu lloc, amb un somriure em dona les gracies.

Al cap de mitja hora pot passar que torni a tenir escalfament per dintre i per fora i sense mirar-lo torno anar a l’aigua, ara no la sento tan freda, vaig al lloc mes llunya que faci peu, com abans, el veig que ve. Ara soc jo qui l’espera de cara i quan ja està a tocar, fa una capbussada i s’abraça al meu cos, treu el cap de l’aigua i em besa amb un llarguíssim peto que em fa perdre el que es tan bonic de perdre, cossos que llisquen per les cremes i les onades, avui prou fortes, virilitats que es busquen y es troben, succions sota l’aigua em fan ennuegar però hi torno com un dofí que juga amb el menjar més apreciat i deliciós. Bany d’homes d’aigües clares i mediterrànies.

Pot passar que ell rebi una trucada que no és gaire llarga, potser de l’esposa, potser del marit però el fet és que tot seguit i amb certa calma veig que plega la tovallola desprès de espolsar la sorra, es posa un banyador blau gris bastant gran i no gaire maco un jersei blanc i uns pantalons esportius amb moltes butxaques color caqui veig que s’acosta mi i em dona la ma, l’esquerra, l’altre la ocupa la bossa de la platja.

Cap paraula, cap nom, no se si era estranger o de casa, pot passar.

També pot passar que aquest home sense nom tingui vint i cinc anys menys que jo, pot passar, són coses d’homes.

Company

És un dels meus musicals més escoltats, no és dels meus imprescindibles per continuar vivint però el seu cinisme glamuros, la seva elegància i sofisticació fan que sempre em vingui de gust escoltar-lo, Sondheim va estar sembrat de talent quan va escriure aquelles sublims partitures.

Els meus ‘Company’ de referència sempre han estat el OBC de 1970 long play ja enterrat, què vols ja són 40 anys, i la seva versió vídeo dels dies del ‘recording’, una joia veure la Elaine Stritch tan ella mateixa.

També molt escoltat i vist (vídeo) la versió London de 1996 magistralment dirigida per Sam Mendes, allí comença el seu ‘glory path’ i no puc deixar de recordar la presencia d’un dels millors ‘Robert’ de l’historia el simpàtic actor i bon cantant Adrian Lester, sempre al meu cor, a l’estrena mai t’haguessin donat el protagonista per ser un actor negre.

Tenia a les mans quatre noves versions que volia escoltar i aquesta setmana mentre no feia res i mirant el mar les vaig escoltar totes seguides, quin plaer, Barcelona, Brasil, Alemanya i l’últim Broadway, anem-hi

COMPANY, Barcelona 1997

L’havia vist al mercat de les flors, tenia un record fabulós d’aquella funció, tan musicalment com de direcció del jove Bieito, un repartiment de luxe, Sansa, Nina, Homar, Lopez, Sabater, Muñoz, Canut, l’orquestra del Lliure, el millor que teníem a casa en aquells moments.

Mai ho tenia que haver escoltat, deixant a part de la poca qualitat del so, quasi totes les interpretacions vocals son deficients i deplorables, una cosa es veure l’espectacle en viu i un altre ben diferent es escoltar en fred una musica que te la coneixes de memòria millor que el parenostre que aquells feixistes em van fer aprendre a cops de punys.

Hem de ser sincers, la nostra raça no està feta per el musical per molt que disfressem les nostres vergonyes. Suspens.

COMPANY, Brasil 2001

Un plaer immens el escortar aquesta joia, què bé li va el accent brasiler a la musica de Sondheim, una sorpresa, grans cantants, bona interpretació musical, no et deixa de la ma ni un instant. Perfecte versió a revisar sovint. Confirmo que te la millor Amy ‘Getting married today’ de totes les que he escoltat fins ara, la gran Claudia Netto, la ‘tongue-twister’ més diabòlica i divertida. Excel·lent.

COMPANY, Alemanya 2001

No és una funció gens agradable, les veus resulten massa agudes i fibrades, el llenguatge resulta dur i fatigós. Totalment prescindible. El compacte orquestral sona bé i la conjunció coral també. Aprovat curt.

COMPANY, OBC 2006
Ja l’havia vist al DVD, aquí si que la sofisticació gaudeix de carta blanca per traspassar totes les barreres. Tot és blau i negre, fred i metàl·lic, els intèrprets toquen també els instruments musicals, una passada.
Però avui toca parlar nomes de l’escolta’t mirant les putes gavines, i bé que he de dir que el Robert definitiu es diu Ramon Esparza per la seva contundència física i comportament vocal el fan perfecte per aquest rol. Pots escoltar deu vegades seguides ‘Being Alive’ i desprès morir tranquil, és com anar a Lourdes i que la verge et guinyi l’ullet, un Excel·lent alt per Mr. Esparza

Sean Hayes

Novel•les i cases

Vaig llegir no fa gaire que algú molt important opinava que ‘qui passats els quaranta anys encara llegeix novel·les no era de fiar’ també va dir un escriptor no menys famós ‘una casa en que coneixes totes les estàncies no val la pena ser habitada’, tot són opinions, frases brillants i grandiloqüents per acontentar un ego minusvàlid.

PS
En Fede em va dir que la primera frase se la va dir en Terenci fent-la seva i crec que és de algú mes preterit i més universal de qui ho vaig llegir i que ara no puc recordar el nom.