Estimat Gabriel,
Deu ser molt dur per algunes persones néixer amb uns mínims per sota del que es voldria per destacar dins el seu entorn. Quan així es pensa i es sent nomes tens dues opcions, la primera i mes comuna es el de conformar-se i l’altre es cercar una personalitat inventada i imposada per pal·liar les mancances per les limitacions rebudes de naixement.
Jo crec que aquesta es el camí que ha triat a la vida el meu personatge d’avui per no ser esclafat per la seva societat, l’alta i educada societat que viu de Bonanova a Sarrià, com un vil escarabat.
Deu ser molt dur per algunes persones néixer amb uns mínims per sota del que es voldria per destacar dins el seu entorn. Quan així es pensa i es sent nomes tens dues opcions, la primera i mes comuna es el de conformar-se i l’altre es cercar una personalitat inventada i imposada per pal·liar les mancances per les limitacions rebudes de naixement.
Jo crec que aquesta es el camí que ha triat a la vida el meu personatge d’avui per no ser esclafat per la seva societat, l’alta i educada societat que viu de Bonanova a Sarrià, com un vil escarabat.
Problema gran ser una mica ric però res a veure amb les grans fortunes que volten el meu entorn, problema pitjor tenir un físic desgraciat quan encara est jovenet amb adipositats greixoses musculars sense cap remei de solució ni amb dietes ni amb gimnàs.
Quan es pateix mirant-te despullat a la lluna de l’armari i et veus horrible i no t’agrades gens, que poques possibilitats tens de trobar una noia que li agradi el que te davant i no el que portis a la butxaca. I a la butxaca mai podràs portar el que porten els altres nois de la colla i a mes ells són rics, alts, bonics i esportistes.
Mala peça al teler, tens xicot.
L’única manera de sortir d’aquest pou negre es crear-me una personalitat forta perquè la gent parli de ‘mi’ i el meu nom mediàtic sigui més gran que la meva persona, cos mes anima.
Quan es pateix mirant-te despullat a la lluna de l’armari i et veus horrible i no t’agrades gens, que poques possibilitats tens de trobar una noia que li agradi el que te davant i no el que portis a la butxaca. I a la butxaca mai podràs portar el que porten els altres nois de la colla i a mes ells són rics, alts, bonics i esportistes.
Mala peça al teler, tens xicot.
L’única manera de sortir d’aquest pou negre es crear-me una personalitat forta perquè la gent parli de ‘mi’ i el meu nom mediàtic sigui més gran que la meva persona, cos mes anima.
Tinc el acomplexat sentiment de que mai podré ser acceptat dins el cercle de gent que jo idolatro perquè en el fons soc net d’una dona que te un 'colmado' gran per gent rica, de jovenet estiuejava a Castelldefels i no a S’Agaró com m’hagués agradat a mi, si més no a Cadaquès o Sitges, el meu talent literari mai sortirà publicat al ‘Babelia’, nomes es parla de mi per les parides que dic contra la gent de barri, que tenen gustos de barri encara que amb els seus impostos facin bullir l’olla de la nostra cuina.
Em faig pena quan veig com soc, tan lleig per dins i per fora, sols em queda el consol de llegir els comentaris que m’ataquen a les petitetes columnes que penjo al diari, per paladejar l’immens plaer de saber que encara estic viu
Em faig pena quan veig com soc, tan lleig per dins i per fora, sols em queda el consol de llegir els comentaris que m’ataquen a les petitetes columnes que penjo al diari, per paladejar l’immens plaer de saber que encara estic viu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada