Avui parlem del numero cinquanta.

Estimat Gabriel,
Una trobada tan peculiar com insòlita la que he tingut aquest migdia a un restaurant de la ciutat per trobar-me amb els meus companys del col·legi desprès de cinquanta anys en total érem tretze, bon numero pensant en que la gran majoria dels que estem encara vius hi érem a la convocatòria, jo creia que no els havia vist a cap d’ells en els cinquanta anys que han passat però m’equivocava ja que a un d’ells ens vam veure per tres o quatre anys quan jo anava am la meva novieta, quin cap el meu, ell recordava com es deia la mossa i també m’ha parlat de la impressió que li va fer la meva mare en aquells dies de la nostra adolescència, com molt be va dir una amiga l’altre dia a l’auditori qui convoca aquest tipus de celebracions es aquell que a la vida li ha anat tot molt bé i subterràniament vol mostra-ho a la gent que fa molt de temps que no ha vist, no se si era aquest el cas, a tots ens ha anat molt bé, bé, regular, malament i molt malament, cinquanta anys de vida són molts anys i hi pot passar de tot.
Per el que fa al aspecte físic de tots ells tan sols a un no l’hagués reconegut mai de la vida, era tan bufó, una cara dolça i els ulls mes bonics de la classe, eren com cristalls verd oliva amb el marc d’unes celles llargues i negres que no s’acabaven mai, no m’he pogut estar-me de dir-l’hi lo fascinat que em tenien als seus ulls, m’ha contestat que no ho sabia i li he preguntat si al menys algun fill seu els havia heretat, m’ha dit que no, que tenia dues filles i que no tenien els ulls gens semblants, quina pena, he pensat. Tornant al aspecte nostre he de reconèixer que la mala vida que he portat m’ha donat un semblant molt més agraït que tenien tots els altres companys de taula, potser el ser gai hi te a veure, no es que esperés trobar-me amb calcomanies a lo Julio Iglesias però si tots ells una mica més arregladets d’aspecte, pensant que són patricis de tota la vida de la ciutat, VIP’S que cotitzen a borsa.
Desprès de un menjar discret i dissenyat tan com es menja avui però de molt vi i cava, les llengües s’han anat escalfant, no per part meva ja que als deu minuts de trobar-nos ja els he fet cinc cèntims de la meva vida mes o menys intima, acceptació mes que aplaudida, ja que la gent com cal els hi agrada sempre que vagis amb la veritat i no amb embuts dissimulats. Uns per els altres han anat explicant les seves meravelloses misèries plenes de matrimonis fracassats, divorcis, fills no volguts però a la fi estimats, matrimonis de conveniències, molt esqui, molt tenis, poc golf, tema que també ha sortit a la taula, molt Baqueira, molt Begur, molt vaixell, molt whisky, una mica de coca, oblida’t de Sant Joan, però estaven ben contents i jo content de veure’ls d’aquest tarannà.
Com ja em coneixes jo no he estat callat i fent referència a un capellà que ens donava tots els cursos de literatura, li he dedicat un brindis per que tot el que aquell home em va ensenyar encara ara em serveix com a suport a la vida com es la poesia de les paraules, la bellesa de les arts, la infinita grandesa de la música i totes les combinacions possibles amb aquests tres senzills pilars, tots han estat d’acord amb mi amb el petit homenatge a aquell gran humanista que em va donar el cinquanta per cent del que soc jo ara, l’altre cinquanta per cent ja saps, li dec al pare.
Una vegada al carrer ens acomiadarem fins el 27 de novembre que es fa la celebració gran, això si al recinte del col·legi, la pluja queia ferotgement, uns quants han seguit a un whisky club a continuar la xerrada, jo cap a casa a escriure’t aquestes lletres que mai vaig pensar en poder-ho fer, es que mira, són cinquanta anys.

Maricultes i marisàvies

Estimat Gabriel,
En aquest globalitzat i mediàtic món hem après, encara que no vulguem, moltes coses i no sempre inútils. Com vull estar al dia de totes les novetats que cuinen els cervells dels joves m’empasso un munt de blocs cada dia tant de casa nostre com de casa dels veïns i també del estranger, i bé en un bloc d’un xicot madrileny i divinament guillat em va fer descobrir dues paraules noves que les trobo molt encertades tant per el seu brillant so com per el seu contingut etimològic, i aquestes paraules són: mariculta i marisàvia, al primer cop vaig pensar que el seu sentit era idèntic i que volien dir el mateix, però m’equivocava ja que correspon a dues tipologies ben diverses. I així s’explica:
Les maricultes són l’amplitud del saber mundial, son l’esperit del renaixement transvasat al segle XXI, saben de tot, opinen de tot i com parlen molt i de tot, aclaparant una mica als seus escoltadors, ja que desgraciadament la gent està mes al aguait dels problemes de ‘Ventdelplà’ que de la vasta cultura que atresora l’esperit de la mariculta, per això quasi sempre callen o si parlen es per donar una simple contesta de conformitat del que opina l’efervescent mariculta, cosa que molt li agrada, ja que és bo el que et reconeixen tota la feina que porta el llegir, escoltar i veure les intricades fons del saber universal.
Fins aquí tot va bé, però a les trinxeres mes ocultes s’amaga un personatge perillós que potser sap quantitativament menys però específicament sap molt més i aquí es on surt del seu amagatall la marisàvia.
Les marisàvies tenen com missió a la vida el esmenar la plana a les maricultes, ja que aquestes últimes amb al seu atabalament de parlar i parlar de tot i molt s’equivoca moltes vegades i això es el pretext perfecte perquè l’armaritzada marisavia surti a la llum i ens il·lumini amb el seu saber infinit, tasca ben fàcil ja que com les aportacions que porta a la conversa són tan especifiques i recargolades, ningú te ni idea del que està parlant la marisavia i el seus doctes parlaments sempre queden sense resposta par part dels oients. Una imposició absolutament necessària de les marisavies es que sempre parlin seriosament mai poden fer ni el més lleuger comentari sarcàstic o d’humor, han de renunciar a la conya mediterrània per fer-se respectar i valorar les seves lliçons ‘honoris causa’ perquè no hi hagi cap fissura al contingut de les seves paraules.
Ara m’adono que ben mirat aquestes dues tipologies em son ben necessàries per viure com deu mana encara que potser aquí, a casa no ni ha d’aquests imprescindibles personatges i tindrem que continuar llegint el que diuen les nostres amigues madrilenyes.
El que em fa por, Gabriel, es que jo unes vegades soc l’una i altres vegades soc l’altre, què hi farem!

Mar de Tardor

Estimat Gabriel,
Avui quan estava dintre l’aigua del dolç mar que tenim a la ciutat, pensava en el què per a mi es la felicitat i s’apropava molt a aquell moment, mullat per pell i anima per la salabror del mediterrani, que poc costa ser feliç!
Em repetia, amb un agre somriure als llavis per la imatge que m’oferia la deserta platja que tenia davant meu quan estava nedant tot nu dins el mar, ja que tan sols he pogut comptar a onze persones dins el quilòmetre que abraçava la meva visió, que poca gent deu meu!
L’estiu ja no hi es i la gent tampoc, dins a l’aigua nomes jo, tot sol dins l’aigua a les deu del mati del dia d’avui, quina por? Doncs no, soc així d’inconscient, mes al contrari hi era en estat quasi d’èxtasi, tot el mar nomes per a mi, y com tenia al cervell el quart moviment de l’octava de Dvorak m’he posat a cantar-la, tan malament com ja saps que ho faig, però a ple pulmó i amb les interrupcions lògiques: ja que les onades no hi entenen de musica i tot de cop m'hi trobava amb la boca oberta plena d’aigua salada, he estat una bona mitja hora dins l’aigua la primera vegada i tenia tota la sensació de que era l’ultima vegada d’aquest any que podia tenir un bany pletòric de sensacions com aquell que de franc em regalà la natura tantes voltes, cada temporada del bon temps.

En arribar a casa ja no era el mateix, pensà el llarg temps que estaré sense poder ficar-me a les meues aigües estimades, seran molts dies fins el Maig del proper any, molts dies de foscor als carrers i el fred als ossos i també perquè no, veure clarament que ja no són gaires els estius que tinc davant meu, el calendari es inflexible amb tothom i jo no soc l’excepció. El que si que demano als deus de la natura es que pugui sempre recordar la frescor d’aquella aigua blava en contacte amb la pell i el soroll de les ones, i l’olor a musclos i sal i sorra mullada, tot això es el que jo tan sols demano: recordar la felicitat.

Curs del 58

Estimat Gabriel,
Ell va rebre una carta tan sorprenent com inesperada, una carta que li arribava amb 50 anys de retard però que en llegir el nom de qui la lliurava va reconèixer d’immediat, si, la signava aquell noi que tan bo era en esports i matemàtiques, sempre suat i amb cap pel a les cuixes, si el recordava perfectament, però quan es va adonar que aquell noi ara tindria molts anys com tots els que estaven fotografiats a la fotografia que anava junt a la carta, si, tots els nois de la promoció de 1958. Quin acudit més pervers el intentar reunir-los tots plegats, els d’aquell curs, per celebrar el 50 aniversari de la promoció si es que encara eren vius.
En deixar el col·legi va deixar de banda a tots el companys de l’escola, be perquè no hi havia cap d’ells que es pogués considerar veritable amic, o perquè li era molt difícil sincerar-se amb cap d’ells, aquell any 1958 ja sabia que hi havia un secret quasi inconfessable que no es podia confiar a ningú, ni pares, ni amics, potser tan sols a algun ‘germà de sang’ si es que el torbava perquè no estava gens segur de que hi hagués algú mes al mon com ell amb aquell estigma a amagar però que de cap manera en volia prescindir. I ara al cap de tant de temps el citaven per anar a dinar a un bon i cèntric restaurant de la seva ciutat, quin repte, segur que molts d’ells havien continuat la relació durant aquest llarg període, segur que cap d’ells hauria pensat mai que al cap de 50 anys es tornarien a trobar amb aquell noiet rebel i descarat i d’orígens familiars incerts.
Va estar molt nerviós per un quants dies ja que no sabia si pagaria la pena el anar-hi o no, per fi es decidí i contestar la carta confirmat la presencia seva a la convocatòria per un malsà i morbos sentiment de veure com estarien ara totes aquelles caretes fresques, rosades i precioses que va recordar en veient la fotografia del 58, per altra banda, també li feia gracia el veure com es resoldrien les conversacions intercanviades entre ells. Li preguntarien com havia estat la seva vida? Contestaria la veritat? Seria sincer? Es clar que sí, ara si era el moment de parlar clar, de poder dir tot el que havia estat clos durant els set anys d’infància i adolescència que havien estat junts. Estava en un estat de gran excitació anímica quan pensava que potser els hi podria dir que el primer amor romàntic de la seva vida va ser aquell noi tan guapo i morè de pell, capità del equip de futbol, que quan marcava un gol li feia un petit gest amb la boca mirant-lo als ulls perquè comprengués que aquell gol li era dedicat amb tot l’amor pur i tendre, com purs i tendres eren el petons que es feien d’amagat per els foscos recons d’aquell vetust col·legi, també els hi podria explicar el dolor que va sentir el primer dia d’un curs quan tenia 13 anys en veure que el seu amor del darrer any no hi era a la classe ni tampoc el seu nom a les llistes ja que per motius familiars van tenir que emigrar a Veneçuela i ja no el podria mai més veure, com així va ser, guardant aquella dolçor dels seus llavis per sempre més com a referent del que era l’amor sublim en la seva vessant més literària.
Potser també els hi podria explicar en el transcurs del dinar que la seva primera experiència sexual l’havia tingut amb un d’ells, amb un del mateix curs que en aquell moment estaven celebrant el 50e aniversari però que per discreció masculina es callaria el nom perquè no volia fer safareig d’uns actes sexuals intensos però inexperts que van tenir lloc tant de temps enrere el que si que hi podria afegir es que tant li va agradar el tenir el rotund i pesant sexe del company a les seves mans que mai mes podria considerar l’acte sexual sense que aquella part rotunda i pesant formes part de l’acció obviant per sempre el que per ell era el avorrit sexe de les noies, ja veus!
El que si es cert es que ha estat quasi impossible el que per el transcurs d’aquest 50 anys mai s’hagi trobat a cap dels nois del curs i no es per que ell no s’hagi mogut per llocs públics d’esbarjo i diversió de la seva ciutat, es un fet ben curiós que ben aviat s’esbrinarà.