pintura amb frau robada de Sorolla
pintura de Sorolla que va ser copiada sense pietat per el pintor rus
dimecres, 26 de març del 2008
Nikolai Bogdanov-Belsky 1868 - 1945
Aquí et mostro un pintor rus que era per a mi ben desconegut fins ahir, va ser molt famós fent pintura localista i de costums de la terra que tant agradaven a l’època però si veus fins al final pots apreciar que no tenia gaires miraments al moment de copiar dels grans mestres del seu entorn.
dijous, 20 de març del 2008
quien no cree está condenado
Querido Gabriel,
Acabo de leer un libro de Ring Lardner Jr. más conocido como escritor de guiones cinematográficos, premiado varias veces con el Oscar de Hollywood, que por sus ensayos o ficciones. Hay varios párrafos en su libro que me han sorprendido y a la vez me han hecho parar la lectura para digerir el contenido de las líneas que a continuación te transcribo:
Acabo de leer un libro de Ring Lardner Jr. más conocido como escritor de guiones cinematográficos, premiado varias veces con el Oscar de Hollywood, que por sus ensayos o ficciones. Hay varios párrafos en su libro que me han sorprendido y a la vez me han hecho parar la lectura para digerir el contenido de las líneas que a continuación te transcribo:
- La historia de Jesús no está respaldada por ninguna prueba sólida más allá de que sea probable la existencia de un predicador judío ejecutado por sedición bajo la ley romana. No hay testimonios contemporáneos directos o indirectos sobre la virginidad de su madre, su resurrección o su intención de fundar una nueva religión. Los contradictorios relatos de su apostolado fueron escritos por miembros de generaciones posteriores que nunca citan sus fuentes de información.
- La teología de la redención no tiene otro propósito que justificar y enriquecer a una iglesia cargada de pompa y boato que dice seguir las enseñanzas de una persona cuya vida fue un ejemplo de pobreza y humildad.
- Tengo todo el derecho, por supuesto, a no creer en el alma o que haya vida después de la muerte. ¿Por qué debe preocuparme que los demás no piensen como yo? ¿Qué me importa a mí que uno de mis vecinos crea en una de las religiones existentes o exprese su fe en un Dios bondadoso y omnisciente?
La cosa no tendría mayor importancia si mi vecino aceptase, sin más, mi rechazo de su fe. Pero ¡ay!, la religión impone un deber a muchos de sus fieles seguidores: el proselitismo, practicado voluntariamente o a la fuerza. Los cristianos citan unas palabras atribuidas al propio Jesús: “Quien crea y sea bautizado se salvará; pero quien no crea está condenado”
La cosa no tendría mayor importancia si mi vecino aceptase, sin más, mi rechazo de su fe. Pero ¡ay!, la religión impone un deber a muchos de sus fieles seguidores: el proselitismo, practicado voluntariamente o a la fuerza. Los cristianos citan unas palabras atribuidas al propio Jesús: “Quien crea y sea bautizado se salvará; pero quien no crea está condenado”
Medita sobre estos pequeños textos del autor Lardner ahora que estamos en fechas de la Santa Semana y vas a ver muchas imágenes en los medios que te ayudarán a ver más claro.
dilluns, 17 de març del 2008
noces emilio - miquel
Estimat Gabriel,
El darrer divendres va ser un dia molt especial ja que va ser un dia d’anar de casament però això sí un casament molt especial per moltes raons, la primera que varem ser escollits per fer de testimonis en Francesc i jo i jo mai havia fet aquest paper de l’auca, segona que la celebració va ser projectada per nomes quatre persones, els nuvis i els testimonis i desprès per totes les sorpreses que van venir mes tard i que ara mateix t’explico.
Varem ser convocats mitja hora abans de l’hora de la cerimònia, però com jo no tenia res que fer, jo ja hi era una hora abans, quan va arribar en Francesc que havia anat a treballar tres horetes aquell dia ja vam entrar al edifici de la plaça de Medecineli, com deia un portuari conegut meu, i una vegada passat el control de metalls, cosa que et fa veure ben clar que el casament es com un llarg viatge transcontinental, ja érem dins la gran sala d’espera dels nuvis i acompanyants, un merder de gent i soroll, tantes eren els casaments que hi havia aquell mati, un guarda de seguritat anava repetint tot sovint que féssim el favor de callar perquè si no la jutgessa aturava les cerimònies i tots a casa.
Tot esperant en Francesc va dir-me que potser els casaria la mateixa jutgessa que ho havia fet per nosaltres feia ja dos anys. Un moment que entraven uns nuvis amb cinquanta convidats vestits de la forma mes estranya per un casament de mati vaig veure per un forat que la jutgessa d’avui era una noia rosseta amb cua de cavall molt mes jove que la que ens havia casat a nosaltres i així ho vaig dir al personal.
Quan l’altaveu va dir en mig del soroll impossible els noms de López – Suñé vam anar de pet cap a la sala d’actes i tot entrant en Francesc em diu: Es la mateixa jutgessa nostra.
Jo aleshores em vaig adreçar a ella tot dient-li: Fa dos anys ens vas casar i ho deuries fer bastant be perquè no tenim plans de divorci per el moment. Ella va riure i va començar la curta cerimònia que no varem entendre res del que deia perquè a fora de la sala hi havia un soroll espantós, però com hem vist moltes pel·lícules americanes ja sabem totes les formules matrimonials i tot va anar molt bé. Quan els nuvis estaven firmant els documents li vaig dir a la jutgessa que no l’havia reconegut per lo jove i guapa que estava i que gracies al meu marit m’havia informat que era la mateixa noia que ens havia casat. Ella contenta de que hagués apreciat el canvi de look, va fer menció a les noves metxes rosses i al cabell mes llarg i va afegir amb maliciós somriure tot acariciant la barbeta de la noia moreneta, també vestida amb l’abillament negre oficial dels jutges del país: I no notes res mes de diferent avui? Que em dius d’aquesta ‘monada’ que tinc ara com ajudant a la taula? Jo davant d’una al·lusió tan clara que feia la jutgessa de les seves preferències ‘estètiques’, em vaig tallar i posant cara de perplexitat no vaig saber que dir-li davant aquella valenta declaració de principis que aquella bona dona ens havia regalat tan als nuvis com a nosaltres els testimonis.
Desprès de la cerimònia tot va anar rodat, un sol radiant, fotografies al carrer davant de la Mercè (a la que vam entrar a saludar, jo especialment en nom de la meva mare), aperitiu al passeig de Colon, i la gran sorpresa d’una taula reservada al restaurant de la torre de Sant Sebastià a la Barceloneta, un dinar esplèndid i apetitós (Quin dispendi, deu meu, pobres nuvis!), unes vistes a la ciutat mes maca del mon i cafè al passeig Joan de Borbó perquè al exquisit restaurant no si podia fumar, que hi farem!
Un dia que mai de la vida podré oblidar gracies als meus amics de l’anima.
El darrer divendres va ser un dia molt especial ja que va ser un dia d’anar de casament però això sí un casament molt especial per moltes raons, la primera que varem ser escollits per fer de testimonis en Francesc i jo i jo mai havia fet aquest paper de l’auca, segona que la celebració va ser projectada per nomes quatre persones, els nuvis i els testimonis i desprès per totes les sorpreses que van venir mes tard i que ara mateix t’explico.
Varem ser convocats mitja hora abans de l’hora de la cerimònia, però com jo no tenia res que fer, jo ja hi era una hora abans, quan va arribar en Francesc que havia anat a treballar tres horetes aquell dia ja vam entrar al edifici de la plaça de Medecineli, com deia un portuari conegut meu, i una vegada passat el control de metalls, cosa que et fa veure ben clar que el casament es com un llarg viatge transcontinental, ja érem dins la gran sala d’espera dels nuvis i acompanyants, un merder de gent i soroll, tantes eren els casaments que hi havia aquell mati, un guarda de seguritat anava repetint tot sovint que féssim el favor de callar perquè si no la jutgessa aturava les cerimònies i tots a casa.
Tot esperant en Francesc va dir-me que potser els casaria la mateixa jutgessa que ho havia fet per nosaltres feia ja dos anys. Un moment que entraven uns nuvis amb cinquanta convidats vestits de la forma mes estranya per un casament de mati vaig veure per un forat que la jutgessa d’avui era una noia rosseta amb cua de cavall molt mes jove que la que ens havia casat a nosaltres i així ho vaig dir al personal.
Quan l’altaveu va dir en mig del soroll impossible els noms de López – Suñé vam anar de pet cap a la sala d’actes i tot entrant en Francesc em diu: Es la mateixa jutgessa nostra.
Jo aleshores em vaig adreçar a ella tot dient-li: Fa dos anys ens vas casar i ho deuries fer bastant be perquè no tenim plans de divorci per el moment. Ella va riure i va començar la curta cerimònia que no varem entendre res del que deia perquè a fora de la sala hi havia un soroll espantós, però com hem vist moltes pel·lícules americanes ja sabem totes les formules matrimonials i tot va anar molt bé. Quan els nuvis estaven firmant els documents li vaig dir a la jutgessa que no l’havia reconegut per lo jove i guapa que estava i que gracies al meu marit m’havia informat que era la mateixa noia que ens havia casat. Ella contenta de que hagués apreciat el canvi de look, va fer menció a les noves metxes rosses i al cabell mes llarg i va afegir amb maliciós somriure tot acariciant la barbeta de la noia moreneta, també vestida amb l’abillament negre oficial dels jutges del país: I no notes res mes de diferent avui? Que em dius d’aquesta ‘monada’ que tinc ara com ajudant a la taula? Jo davant d’una al·lusió tan clara que feia la jutgessa de les seves preferències ‘estètiques’, em vaig tallar i posant cara de perplexitat no vaig saber que dir-li davant aquella valenta declaració de principis que aquella bona dona ens havia regalat tan als nuvis com a nosaltres els testimonis.
Desprès de la cerimònia tot va anar rodat, un sol radiant, fotografies al carrer davant de la Mercè (a la que vam entrar a saludar, jo especialment en nom de la meva mare), aperitiu al passeig de Colon, i la gran sorpresa d’una taula reservada al restaurant de la torre de Sant Sebastià a la Barceloneta, un dinar esplèndid i apetitós (Quin dispendi, deu meu, pobres nuvis!), unes vistes a la ciutat mes maca del mon i cafè al passeig Joan de Borbó perquè al exquisit restaurant no si podia fumar, que hi farem!
Un dia que mai de la vida podré oblidar gracies als meus amics de l’anima.
dijous, 13 de març del 2008
dijous, 6 de març del 2008
adéu mare
Estimat Gabriel,Sempre s’ha escoltat la llegenda dels vincles existents entre els nois gais i les seves mares, en el meu cas aquest principi es absolutament veritat com tu be saps i orfe de mare des de fa tan sols dos jorns se’m fa a vegades molt insuportable el estar a casa tot sol sense escoltar res mes que el meu teclejar del ordinador, sense el soroll dels seus passos vacil·lants per el passadís, sense escoltar cada deu minuts el meu nom perquè m’aixeques i anés a veure que volia, podia ser un got d’aigua, comentar una noticia de la televisió que ella no ho podia entendre (el volum de la veu sempre en teníem sota mínims) o qualsevol altre pensament que li passava per el cap en aquell moment i que coneixent tots lo impetuós del seu tarannà no ho podia deixar per mes tard, a vegades jo feia veure que no la sentia i no m’aixecava de la cadira. Quin greu em sap ara, haver-me privat de la seva companya i paraules divertides ara últimament, ben surrealistes. El mal ja esta fet i aquest buit que jo vaig provocar ja mai mes el podré omplir i romandrà dins meu formant part de la cadena de culpabilitats que porto ben dintre meu i que tant sovint recordo i lamento
Sembla mentida que una dona com la mare ens pogués subjugar a mi i a tots als que hem viscut a aquesta llar, amb un gran sentit comú, diplomàcia, simpatia i uns grams de seductora folia feia de nosaltres el que volia, i que be que ens deixàvem ’engatussar ’ per les seves sempre encertades maquinacions, tota la vida va ser un líder sense que es notes gaire la seva sotil pressió.
Qui serà ara la que dirigirà l’orquestra? Malauradament la simfonia s’ha acabat sobtadament i la musica no sonarà mai mes dins el meu cap tal com sonava fins ahir.
Quan els amics i familiars em diuen que tot passarà i que mica en mica el dolor s’apaigavarà i que tot serà com era abans, jo se que no serà així de ben segur, el dolor s’anirà com el vent d’hivern que bufa a la finestra, però el buit, aquest buit que em deixa la mare, aquest buit estarà sempre amb mi ja que el trosset de mi mateix que ella s’ha emportat ella me’l va donar el mateix dia que jo vaig néixer, adéu mare, fins aviat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)