Vicky Peña, de Kabul a Barcelona con parada en Madrid

Querido Gabriel,
Cuando pienso en las grandes actrices que tienen nuestros países olvido siempre a Vicky Peña y cuando la veo en un escenario siempre opino mentalmente que es la mejor, de largo, porque me pasa esto? Seguramente debido a la poca importancia que Vicky da a su glamour, a su sencillez libertaria, a su discreto encanto de actriz sin vida publica, pues bien, esto se acabó.
No quiero pasar el resto de mi vida con este imperdonable olvido y déjame decir bien alto, Vicky Peña es la actriz más completa, brillante y emotiva que tienen los teatros tanto en lengua castellana como catalana, cuando hay decir un texto, emociona o te divierte de manera eminente y cuando hay que cantar y bailar es también la ‘number one’ dentro de las limitadas posibilidades que tenemos en casa.
No quiero que esto que te digo sea un atentado a las Lizarán, Espert, Sarda, Pavlowski, Herrera, Velasco entre muchas otras más, que tantos buenos momentos me han hecho pasar en un patio de butacas.
Todo esto viene a colación después de haber visto su esplendorosa creación que hace en la obra de Tony Kushner ‘Homebody Kabul’ un monologo largo, muy largo, dicen que son 90 minutos, no lo se, no pude mirar el reloj, estaba en otro mundo, en el mundo del que solo las muy grandes te rescatan de tu vida aburrida y monótona y te llevan con ellas a la galaxia del placer y de la belleza de la palabra, ella abre el telón, lanza su monologo dentro del contexto de la obra y te emociona, te divierte, te sorprende, y a partir de aquí ya no puedes cerrar la boca por la magnifica interpretación de la Sra. Peña, de lo ajustado en la dirección de su rol por Mario Gas, por la sencillez del escenario con sus precisas luces y sobre todo por el magnifico texto de Tony Kushner en este exquisito monologo, hay tanta inteligencia en el texto, tanta cultura del idioma (bravo a quien ha hecho la versión al castellano : Carla Matteini) y un léxico tan prodigiosamente rico. Una pura delicia para los castigados oídos de los espectadores de Barcelona
La obra es irregular, pero también lo era la segunda parte de ‘Angels in America’ : 'Perestroika' a pesar de ello una maravilla consideradas globalmente, ‘Homebody Kabul’ es una amalgama de lo que ya sabíamos del mundo taliban y de lo que ignorábamos, sin el mencionado monologo inicial no tendría sentido alguno, desarrollado este en el apacible y atormentado hogar de la dama londinense y por supuesto nos habría privado del placer infinito de disfrutar de una interpretación antológica por parte de la única e irrepetible actriz que es Vicky Peña

La escafandre i la papallona

Estimat Gabriel,
La pel·lícula que et vull comentar avui es un rara avis del mon del cinema per moltes raons, el seu director Julian Schnabel ha començat a dirigir molt tard i mai hagués pensat que un fora de sèrie del mon de les arts plàstiques deixaria el seu treball magnífic dins el nou expressionisme nord americà (te obres a tots els museus capdavanters del mon des de el MOMA fins al Reina Sofia) vint anys de treball pictòric de primera magnitud, es un foll enamorat del mon hispànic i de Gaudi, la seva dona es espanyola, tot de cop ens sorprèn en la seva primera cinta anomenada ‘Basquiat’ com homenatge al pintor mort molt jove del grup de Andy Warhol, desprès va rodar la segona obra ‘Antes de que anochezca’ amb el nostre Bardem, ben reconegut per aquest treball a Hollywood i sobtadament es despenja amb aquesta joia rodada en francès, ‘Le scaphandre et le papillon’ amb un tema i clima totalment francesos, una dificilíssima pel·lícula degut al problema que presenta el personatge simbòlicament tancat dins una escafandre i que tota l’acció està vista des de el punt de vista del personatge principal empresonat dins un cos inert però amb una memòria i fantasia de condicions impecables
Jo creia que desprès de ‘Mar adentro’ un tema límit com aquest havia tocat sostre però m’equivocava, la pel·lícula espanyola es magnifica i aquesta també ho es, però aquí hi ha tres seqüències tan extraordinàries que fa que la valori amb la mes alta puntuació, sort que he vist la pel·lícula a casa ja que al cinema hagués de reprimir-me els xiscles que he fet de emoció i de no poder creure el que estava veient.
Un cinema que millora a la persona que el veu es una fita però si l’embolcall es artístic, exquisit i metafòric, molt millor

Gais i catalans, cosins germans

Estimat Gabriel,

Llegint totes les bestieses que s’escriuen quasi a cada dia als diaris de Barcelona sobre lo dolents i perversos que som els catalans vistos amb l’òptica que es fa des de tots els punts de l’Espanya profunda veig un paral·lelisme d’intenció amb el que succeeix a la nostra col·lectivitat per les

dificultats te tenim els gais amb les relacions que tenim amb l’altre mon, el convencional mon heterosexual de tota la vida.

Punt per punt, un català ha de ser discret, no parlar massa alt perquè no se li noti la llengua entranya que parla, llenguatge pervers que irrita als del estat central, un català mai ha de estar orgullós del seu país, això es nacionalisme, un català sempre ha d’entrar en diàleg amb els castellans amb molta modèstia i submissió, per no molestar, per no ferir, per no danyar la convivència forçada que portem a sobre desde fa quasi tres-cents anys, el català sempre ha d’acostar-se al altre com demanant perdó de ser el que és i d’haver nascut a un lloc tant estrambòtic com es la nostra pàtria. Quan hi ha una promoció política dins l’estat espanyol el català ho tindrà sempre molt mes difícil que els castellans, nomes li donaran unes engrunes de poder polític si aquest català esta dintre del armari i no mostra la seva autentica essència nacional o sigui que no tregui cap ploma, això a Madrid no es porta i molt menys es tolera, ser català no es bo per la societat i tan sols es pot viure una mica feliç dins el ghetto o sigui dins el catalaxample.

Ara veu si no son totes aquestes premisses exactes a les que tenim els gais de tot el mon per no ferir ni molestar el ordre hetero establert des de fa tants segles per els seguidors de les tres religions del llibre. Els gais no podem mostrar-nos tal com som al espai públic perquè molestem als ulls dels intransigents de tota la vida que afortunadament no es la majoria però encara falta molt per convèncer a tothom de que no som contagiosos. El gai mai es pot mostrar orgullós d’ell mateix i del tipus de vida que porta, ni el dia de l’orgull gai ni cap altra. El gai tancat al armari te moltes mes possibilitats de prosperar a la vida econòmica i social, podrà tenir unes mes bones promocions laborals i desgraciadament també tindrà dins la seva família un tracte mes càlid i afectuós. Quan un gai es lliure i obert es millor que quan s’apropi als hetero-altres ho faci amb discreció i modèstia, serà molt mes fàcil que així se’l accepti i també que se’l escolti.

Jo hi veig moltes coincidències de comportament amb aquests dos col·lectius que em son tant propers, el català com el gai te el gran problema de ser acceptat per els ‘altres’.

Ara be pensa el que es fer coincidir aquestes dues desgracies, català i gai en la mateixa persona, una tragèdia per la comunicació normalitzada, i no vull ni pensar que seria de mi si a sobre de tot això fos dona i lesbiana. Directe al suïcidi.
Que maco es ser heteròclit!

La Lulú va fer d’artista? Doncs si.

Estimat Gabriel,
Tal com sempre ens ha explicat la Lulú, ella mai va voler ser artista, mes ben dit mai se li va passar pel cap de debutar en un teatre, això potser es veritat, perquè de joveneta era molt curta de gambals i una proesa com aquesta no estava dintre de les llums de la seva petita intel·ligència, jo recordo perfectament el dia que va ser presentada al empresari Sr. Xicarol de Cinca, era una nit freda de tardor i anàrem a veure ‘El Gran Galeoto’ per el eximi actor i primer ballarí Mario Cabre una funció de gala al gran teatre del Talia del Paral·lel, Nelida una amiga d’aquell tems que a vegades feia de hostessa de vol ens havia bescanviat unes entrades per un altra dia per les del dia de l’estrena i casualment aquestes entrades estaven al costat mateix de les del empresari Sr. Xicarol, la Nélida que era molt viatjada i coneixia a tothom ens el va presentar i tot seguit varem prendre acomodació a les butaques, la Lulú que era molt llarga per el que volia, va fer tot el possible per seure al costat del empresari cosa que pertocava mes aviat a la pobre Nélida que no va tenir mes remei que parlar amb mi tota l’estona, cosa que ens avorria mortalment a tots dos, quan ja portàvem quasi mitja hora del primer acte de la magnifica funció vaig veure un estrany moviment d’espatlla de la Lulú, com si tingues un calfred i tot seguit va agafar l’abriguet de panyo que portava i el va estendre tot llarg per tapar-se les cames, es veritat que el gran teatre del Talía era molt luxós però la calefacció funcionava bastant malament. Immediatament vaig veure la maniobra de la Lulú veient que el abriguet no tan sols tapava les seves cames sinó també una i mitja del empresari Xicarol, ho vaig veure tot clar, quina barra, mentre el mestre de la interpretació Sr. Cabré ens delectava amb els seus intensos i dolorosos recitatius, la bandarra de la Lulú i el poca vergonya del empresari s’estaven magrejant a la primera fila davant dels nassos de tota la selecta companya teatral.
A la sortida varem anar a prendre un Cacaolat calent amb un raig de Veterano com sempre, però el Sr. Empresari no va fer-nos costat, va dir que tenia que matinar i ens va donar la ma per acomiadar-se, fins aquí tot normal però de segur que per sota de la flassada amb l’excusa del fred hi va haver un canvi de paperets amb telèfons entre la Lulú i aquell gamarús perquè quatre dies mes tard em trucà la Lulú per dir-me la gran noticia de que potser mes endavant faria una peça de teatre amb un paper curt però molt lluït, ja no vaig saber res més d’ella fins al cap d’un mes quan vaig rebre unes invitacions per l’estrena d’un vodevil francès anomenat ‘La Georgette i la Maigrette’
El sobre l’havia escrit amb la seva lletra esquifida la nostra estimada Lulú

Tres dies vaig estar sense dormir amb la malsana curiositat de veure fins on podia arribar la intrepidesa d’aquella criatura, una hora abans de començar la comèdia ja estava donant toms per la Rambla de Catalunya a prop del teatre, quan per fi van obrir les portes jo ja hi era: el primer de la fila i tot seguit em vaig veure assegut a la fila cinc i ben centrat, la Lulú s’havia comportat.
El programa deia ben poc tan sols els noms dels actors i l’equivalent del nom fictici a la comèdia, però una cosa m’inquietava i es que no veia el nom de la Lulú per enlloc, hi havia quatre papers per actrius, dos d’elles ja les coneixia, per això: descartades, desprès hi havia una minyona, o sigui també descartada, la Lulú mai debutaria fent de minyona i l’altre paper era una tal Romy de Trouville que interpretava l’actriu: Gabi Rocabruna, quin misteri i quin patir, deu meu i encara faltaven vint minuts per aixecar el telo, però en aquest mon tot arriba Gabriel i tot començar la funció els amos de la casa vinga parlar i parlar d’una invitada que tenien aquell cap de setmana i nomes parlaven d’una tal Romy i que en aquells moments encara estava a la seva cambra i encara no havia baixat a esmorzar, i jo pateix que patiràs, fins que de cop per una escala que hi havia a la dreta de l’escenari veig baixar a la Lulú, tota rossa com una nina de fira, mai l’havia vist de rossa, ella era tan moreneta de Gracia que quasi no em podia creure el que estava veient, desprès vaig saber moltes coses més, que el director que en aquell cas era el mateix empresari Xicarol l’hi havia fet tintar el cabell per semblar més una francesa i que el nom se l’havia canviat perquè no volia que el seu pare sabes que estava fent d’artistot, cosa que a la seva família ho veien com una feina de classe baixa i de moral de màniga ample.
Parlar parlava poc, molt poc a la comèdia i el pitjor era que estava rígida com un tronc quan tenia que caminar pel escenari, però això si, lluïa roba bona i cara en els tres actes i perquè no dir-ho feia bonic, era tan jove, se la veia tota lluenta de cara, potser la suor dels nervis, em va recordar en aquell moment a la Maty Mont del Molino i també vaig pensar en aquell instant que mai faria res de bo a dalt d’un escenari, era molt intrépida i provava fortuna a on fos.
Les critiques varen ser ferotges, pobre Lulú, que si era freda, que si no tenia anima, altres critics mes compassius ni la mencionaven però no va acabar aquí, va fer més obres assassinant la reputació del gremi dels actors, però d’això en parlarem una altra dia

El menyspreat nu masculí

Estimat Gabriel,
Amb motiu de la visita que he fet a la Fundació Miró per veure l’important exposició ‘Un cos sense límits’ la qual exposa quasi un centenar d’obres dels millors artistes d’àmbit mundial del segle XX he reaccionat molt radicalment al veure la segregació i marginació totalment injustes que del nu masculí s’ha fet per tot el segle XX tant per els artistes com per els merchants i compradors d’obra artística i a partir d’aquí m’he començat a fer tantes i tantes preguntes que si be conec les respostes em costa d’acceptar-les per tristes,injustes i doloroses
Com tothom al moment de jutjar l’estètica i la bellesa d’un cos nu d’home o de dona soc totalment subjectiu i com tal afirmo que la bellesa del cos del home en front al cos de la dona es altament superior no tan sols per l’estructura òssea i de massa muscular sinó també per el seu despullament d’adorns supletoris que tanta falta fan al nu femení quan se’l plasma en obra artística, això que plantejo es pot veure a la vida quotidiana quan trobem que l’home com millor està es quan es lluny de tot guarniment, cara neta, vestit senzill, la dona per realçar el que té ha de posar molta truculència externa des de la punta del dit gros del peu esquerra fins l’últim cabell del seu cap, son cents de complements (colors, lluentors, joies, excessos, adorns inútils) que ajuden a transformar en un altra ser el fang neutre modelable que es la dona en estat pur. Aquest estat anomenat pur es pot veure molt poques vegades, potser en una cursa esportiva, potser al llit del hospital, potser a un bar per lesbianes.
A mi l’exposició m’ha semblat coixa i avorrida ja que l’immensa majoria dels quadres i escultures eren dels cossos quasi sempre deformats cap el lleig per la genialitat de l’artista de dones i mes dones, tan sols hi he pogut veure quatre o cinc nus d’home, Tapies, Klein, Giacometti, Bourgeois, així i tot hi ha una dotzena d’obres magistrals
Però tornem al que ens ocupa, perquè si a l’època grega i romana la balança s’inclinava cap al canto del nu d’home, i si al renaixement i barroc posem que estem al 50% al segle XX, segle de les revolucions industrials, politiques, llibertaries tan sols es fa cas a la dona com a objecte d’art?
El seu nu es sobrevalorat per un mercat de burgesos d’un gust mediocre, perquè aquesta discriminació cap al nu masculí? Por del marit petit burges de que si compra obra masculina se’l tracti de poc home? I la dona que opina en tot això, això encara es mes penós, heu vist mai que una dona compri un nu que no sigui femení? Jo no. Sempre que hi ha una compra de nus en el cas de que la compra es faci d’acord amb la parella qui dona l’ultima paraula es la dona i sempre tria un nu de dona, perquè? Perquè així es prolonga la seva presencia física a la casa encara que sigui amb el cos i la cara d’una noia vint anys mes jove que ella, y si el marit es posa calent veient aquella prolongació femenina d’ella mateixa ja en traurà el seu profit mes tard. La dona burgesa te com enemic el cos d’un home nu penjat a les parets de casa seva i el pobre home amb la terrible por de que el consideren poc home i amariconat no vol saber res de nus ni d’homes, la seva frase preferida es ‘jo, d’homes no hi entenc res, no em pregunteu si en Brad Pitt es guapo o no, jo no hi entenc’, clar que no, te lleganyes als ulls i caspa a l’anima, no pot opinar d’això, per això baixa la mirada quan tel trobes despullat al quarto de dutxes del gimnàs.

La diva absoluta, Maria Felix

Estimat Gabriel,
Amb una conversa que vaig tenir ahir amb el nostre Antoni em va dir que s’ho havia passat molt bé veient la pel·lícula de Maria Felix ‘Mare Nostrum’,va afegir divertit que encara que no la entenia de res del que parlava no podia deixar de mirar i admirar lo especial que era aquella actriu i aquesta mateixa nit en un dels moments que m’he desvetllat por culpa del mal de queixal he fet memòria del que Maria Felix representava per a mi i encara que no hagi vist ni la meitat de las seves pel·lícules , la seva imatge m’ha fascinat des de que era ben petit, ja saps per la nit quan no pots dormir ho veus tot amb les tintes mes fosques i exagerades i amb dolor de consciencia cristiana, si la tingues, he de confessar que he estat molt injust amb aquesta dona, perquè ben mirat potser com a icona del que representa la diva suprema en el mon de l’espectacle es la primera i única. Amb ella es tanca una estil de ser ‘star’ que a la manera ‘Norma Desmond’ s’aïlla del mon per convertir-se en mite en vida, tal com ho varen fer la Garbo, la Dietrich i la Callas clar que en el cas de Maria Felix d’una manera mes ostentosa ja que la seva fortuna personal en diners, cases i joies era immensa i el esplendor el va portar fins les ultimes conseqüències.
Però el que vull fer-te constar amb aquest escrit es que mai per mai en el nostre mon has de veure o veuràs un embolcall tan luxós en un cos animat, rostre, cabell i cos, manera de caminar, de mirar, de vestir els personatges, elegància i perversió, tot un cúmul de qualitats que van fer de la Maria Felix un personatge únic fins el dia de la mort als 88 anys al any 2002
Era bona actriu? No ho se. La seva divina imatge ho escombrava tot i no et deixava entrar en la trama que l’argument de la pel·lícula t’estava explicant. Estudia molt be aquestes fotografies i veuràs que com Maria Felix no n’hi ha cap altra en el mon dels espectacles i tampoc fora d’ells