Estimat Gabriel,
Avui et vull parlar de la meva passió per els cementiris de totes les ciutats i de totes les religions, no se perquè des de ben petit aquesta atracció estranya m’esgarrapa l’anima i em fa sentir en pau amb mi mateix sense cap mena de sentiment culpable per el fet d’agradar-me els monuments dedicats a la mort i a la perpetuïtat de l’esperit de la gent a traves del bell transcurs del temps.
De tots els cementiris que he passejat el mes estimat es el cementiri de Père Lachaise de Paris, l’he visitat tres voltes i encara no desisteixo de anar-hi moltes més vegades, l’ultima estada fou la mes colpidora de totes degut segur al regal de la natura que va fer que tot ell esdevingués un somni daurat per les fulles de la tardor francesa, la llum grisa del cel de Paris i el fet d’anar acompanyat de sers estimats i amants com jo d’aquesta joia perpetuadora de l’art i la cultura millor de l’historia de França del segle 19 i principis del 20
No et vull cansar en reproduir els noms tan lligats a la meva vida de les persones que allí descansen i tenen el seu trosset d’espai, ric o senzill, tan se val, son tots ells, dotzenes i dotzenes de persones que m’han ajudat a ser com soc, a estimar la vida mitjançant la mort, quina paradoxa veritat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada