Un estiu ben diferent dels altres

Seniors

I tot de cop te n'adones que ets l'home més vell de la família que porta aquest cognom de Julián i a la festa dels aniversaris del confinament que es va celebrar al Racó de Vilanova, la Maria ens treu en una fotografia a la meva neboda Laura junt amb mi i immediatament veig que ella també és ara la més gran de les dones Julián de la família. Sort que ens ho prenem amb bon humor (quin remei!) tant ella com jo. I que així sigui per molt de temps.

 

Adeu Roser (Fotos)

Roser 21, 22 i 23 de juny 2020

ROSER 21,22,23 juny 2020 from vida efd on Vimeo.

Entrada PG34

 Mai he donat importància a la serena bellesa de simples línies que té l'entrada de la casa PG34 fins que no arribes al replà de l'ascensor i l'antiga casa de la portera.

 Té una llum i un espai totalment insòlit i diferent de les noves edificacions que per aprofitar espai els sostres són de tan baixos claustrofòbics, aquí no, hi ha aire, espai i una llum tamisada que sempre ve de la claraboia de l'últim pis.

 És ben curiós que ha de ser ara que fa tants anys que porto vivint en aquesta casa, que li trobo el gust a aquest lloc i dono gràcies a l'arquitecte o mestre d'obres que va tenir gust i la cura de fer una casa que ha estat en bon ús i prou bon gust fins aquests moments.

 

Aquesta petita cosa: El queixal del confinament

 Aquest tros d'os, aquesta punta d'ivori, aquesta antiga eina,

M'ha estat matant de dolor les últimes setmanes de confinament.

Setanta anys que aquesta petita cosa ha viscut amb mi, dins meu, i ha provat els més variats sabors de gamma amplia de la freda a la gelada de la dolça a la picant, de la salada a la insípida.

El dia abans d'entrar en la fase 1 de la desescalada vírica vaig decidir que aquell dolor es tenia que erradicar i que millor que lligar el queixal d'una corda i estirar fort cap avall.

Una, dues i tres, i res de res. Tornem-hi, una, dues i tres, ja ens hi acostem.

Una dos i tres, un com fort, definitiu, la peça salta, es desprèn de l'os i el nervi on ha estat tant en contacte per dècades.

És petita la peça, no està corcada, alguna taqueta de l'ús, però en realitat està més sana que jo mateix i li pregunto: Perquè ximpleta has volgut estar lluny de la humida i càlida protecció de la meva boca que tantes coses t'ha explicat?

Ara ets aquí en aquesta petita urna de plàstic, reproducció de les que van servir l'1 d'octubre, estaràs avorrida i en pau fins que vagis a parar en un temps intangible i incontrolat al contenidor del barri.