Aquest tros d'os, aquesta punta d'ivori, aquesta antiga eina,
M'ha estat matant de dolor les últimes setmanes de confinament.
Setanta anys que aquesta petita cosa ha viscut amb mi, dins meu, i ha provat els més variats sabors de gamma amplia de la freda a la gelada de la dolça a la picant, de la salada a la insípida.
El dia abans d'entrar en la fase 1 de la desescalada vírica vaig decidir que aquell dolor es tenia que erradicar i que millor que lligar el queixal d'una corda i estirar fort cap avall.
Una, dues i tres, i res de res. Tornem-hi, una, dues i tres, ja ens hi acostem.
Una dos i tres, un com fort, definitiu, la peça salta, es desprèn de l'os i el nervi on ha estat tant en contacte per dècades.
És petita la peça, no està corcada, alguna taqueta de l'ús, però en realitat està més sana que jo mateix i li pregunto: Perquè ximpleta has volgut estar lluny de la humida i càlida protecció de la meva boca que tantes coses t'ha explicat?
Ara ets aquí en aquesta petita urna de plàstic, reproducció de les que van servir l'1 d'octubre, estaràs avorrida i en pau fins que vagis a parar en un temps intangible i incontrolat al contenidor del barri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada