dissabte, 30 de novembre del 2019
diumenge, 24 de novembre del 2019
dilluns, 7 d’octubre del 2019
Uns estan pel cinema fantàstic, altres pel sol i la platja
Sitges Cinema Fantàstic from enric sitges on Vimeo.
El festival de cinema fantàstic de Sitges té un èxit des de sempre perquè hi ha moltes raons que conflueixen perquè així sigui, per un cantó les dates a primers d'octubre, encara fa bon temps i coincideix amb la festa del Pilar que moltes vegades genera ponts llargs, per l'altra banda les pel•lícules de terror de les primeres edicions i les de cinema fantàstic d'ara tenen moltíssims seguidors incondicionals que si ho són de joves ho continuen sent en l'edat madura.
Clar que hi ha molta gent, com jo mateix, que passen pàgina al tema i prefereixen un bon passeig de cara al sol i seure a una roca per mirar el mar, espectacle que mai defrauda i que en moltes ocasions pot convertir-se en un show fantàstic com també terrorífic, segons li peta al deu Neptú.
El festival de cinema fantàstic de Sitges té un èxit des de sempre perquè hi ha moltes raons que conflueixen perquè així sigui, per un cantó les dates a primers d'octubre, encara fa bon temps i coincideix amb la festa del Pilar que moltes vegades genera ponts llargs, per l'altra banda les pel•lícules de terror de les primeres edicions i les de cinema fantàstic d'ara tenen moltíssims seguidors incondicionals que si ho són de joves ho continuen sent en l'edat madura.
Clar que hi ha molta gent, com jo mateix, que passen pàgina al tema i prefereixen un bon passeig de cara al sol i seure a una roca per mirar el mar, espectacle que mai defrauda i que en moltes ocasions pot convertir-se en un show fantàstic com també terrorífic, segons li peta al deu Neptú.
dimarts, 1 d’octubre del 2019
Els llibres prohibits
A la meva adolescència i els meus
estius a Valldoreix l'avorriment era una nota predominant any rere
any, una de les coses que em distreien era llegir, però els llibres de
la Colección Juvenil Cadete de l'Editorial
Mateu se'm quedaven molt curts als meus afanys de saber més dels mons
desconeguts. Per un altra banda estaven els llibres dels
adults, les dones de la casa i parentela sempre parlaven dels llibres que
llegien i els agradaven, tots ells els trobaven molt bons però molt
forts, 'molt forts' era la sentència que jo amb més gust
escoltava perquè imaginava que darrera aquelles dues
paraules hi havia un món completament desconegut per mi.
Els llibres que ara he recordat de sentir-ne
parlar eren cinc, dels quals jo de mig amagat en vaig llegir tres i
veritablement em vaig afeccionar molt a la lectura i fins ara, eren 'best sellers' mundials del moment encara que
aquesta denominació en aquell temps no era gens sabuda per la gent. Si dic que
la lectura per matar les hores era d'amagat però ho era mitjanament és ben
cert, ja que encara que em deien que eren llibres per gent gran, mai em van
treure un llibre de les mans per no ser aconsellable aquella lectura.
El primer llibre que vaig llegir va ser si no
mal recordo 'Vinieron las lluvias'
de Louis Bromfield, encara que per a mi era molt fort, i
no em refereixo a la temàtica de llibre, sinó al fet de llegir un llibre amb
tantíssimes pàgines, ja que no estava acostumat a aquesta mena de novel·les de
moltes pàgines. Els amors prohibits de la dona de món occidental amb el
guapíssim metge de la Maharaní de raça índia em va colpir de manera punyent,
anys més tard quan vaig veure la versió cinematogràfica amb l'estupenda Lana Turner vaig tornar a viure l'impacte de
la meva primera novel·la d'adults, encara que el rol del metge indi
interpretat per Richard Burton no em va agradar gens, ja
que d'indi tenia ben poc per molt tintat de fosc que
l'haguessin posat.
Després va venir 'Mientras la ciudad duerme'
de Frank Yerby, llibre que em va
obrir el món de l'Amèrica dels esclaus i de les grans
mansions del sud d'aquell país , gent
de cultura francesa Odalie, Aurore, Desiree,
noms ja per si mateixos que et fan presagiar alguna cosa
interessant. Anys més tard vaig saber que la novel·la original no
tenia res a veure amb el nom que li havien posat els censors
d'aquella època franquista, ja que 'The foxes of Harrow'
es podia interpretar de manera
equivocada. Misèries intel·lectuals del franquisme que hi farem.
La versió fílmica de la novel·la no la vaig gaudir gaire
perquè Maureen O'Hara de francesa no en té res.
I per fi arribem al que més em va
marcar per temàtica i per exotisme, no podia ser un altre que
el Sinuhé que amb a
l'afegit d'haver vist pocs anys abans 'Los Diez Mandamientos'
vaig visualitzar perfectament la novel·la de Mika Waltari i
uns pocs anys més tard comentant amb en Ramon Moix, abans de ser
Terenci, la
versió cinematogràfica d'aquesta novel·la vaig tornar a reviure totes les desventures
d'aquell metge egipci, encara que el repartiment no era cap
cosa extraordinària per recordar d'aquells anys del Cinemascope de la Twenty.
Un dels llibres que menciono no era gens del gust de
les dones de la família, però sortia en les converses,
estic parlat del Gog de
Giovanni Papini. En el moment que en
alguna conversa les lectores parlaven del que havien llegit amb entusiasme o
amb indignació llavors el meu pare sortia dient que aquells llibres no valien
res i en canvi el Gog del Papini era un dels millors llibres del segle
XX, jo no sé si alguna vegada el va acabar de llegir
mai, però el que si és segur que el tenia a la tauleta de
nit.
I per fi arribo al darrer llibre, el més famós de
tots, els que més exclamacions provocava per la seva gosadia,
el títol era Cuerpos i Almas del autor Maxence Van de Meersch. Era un llibre escandalós i
tothom en aquells anys l'havia de llegir, un llibre de metges i
d'algunes pràctiques poc correctes per no dir criminals. No el vaig
passar de les primeres pàgines, no el vaig entendre, no em va interessar i
el vaig deixar a banda i aquest exemplar que va donar voltes i voltes
per la biblioteca amb la mateixa coberta amb metges operant al quiròfan,
portada que havia oblidat i que avui a la xarxa he trobat amb una
gran satisfacció de veure una cosa després de cinquanta anys
d'haver-la perdut.
Uns pocs anys després quan tenia jo divuit
anys l'editorial Plaza Janer va
treure un llibre del mateix autor de Cuerpos i Almas era La máscara de carne del malparit del Maxence Van der Meersch que
parlava sobre el món homosexual i el protagonista feia durant tota
la novel·la el ploramiques
trobant-se la mes ínfima de les criatures, la més
desgraciada, la més incomplerta i el més avorrible. Ja que dir que
l'autor era de profunds sentiments i creences cristianes o sigui pur
verí.
dimarts, 10 de setembre del 2019
Valldoreix
Aquesta casa que el meu pare va comprar als anys 50 i que vàrem estrenar, com de mica en mica es va anar decorant omplint i enjardinant.
Aquesta casa que va viure el meu despertar a l'adolescència, que tots els records que d'ella tinc sempre tenen un regust amarg i mai he sabut per què.
Aquesta casa que avui he trobat a la internet gràcies al Google imatges i de la que he pogut fer unes quantes captures de fotos dels quatre cantons de la seva arquitectura.
Aquesta casa que era de color blanc quan era nostra ara és groga amb el nou propietari que també ha fet unes considerables millores en l'engrandiment de la seva capacitat amb obra de paleta i molt de vidre a la part de la darrera, la més fosca, la de cara al nord.
He viscut a molts llocs, moltes adreces, molts paisatges, molt pobles, Valldoreix és tan sols un d'ells.
dimarts, 3 de setembre del 2019
Buró
Carlos Buró, amic des de fa quaranta anys, un Àries ple de
talent emparentat amb una generositat immensa, treballador infatigable i model
a seguir i admirar, ja que ara en els seus noranta anys exposarà dins de pocs
dies una obra totalment nova i creativa, no es tracta d'una mostra
retrospectiva de tot el treball d'una vida, sinó de peces magistrals de factura
recent, tot un miracle com es pot veure en el tipus de pintura que l'artista
fa, res fàcil, res de pintures per sortir del pas com tal d'emplenar parets de la
galeria d'art.
En rebre el catàleg de l'exposició a Saragossa i llegir la seva història com artista i en veure les pintures mostrades sobre el paper només em cal expressar la meva admiració per l'artista així com l'agraïment per l'amic per tots els bons moments que hem estat plegats compartint vida escoltant les seves històries divertides, iròniques, embogides i surrealistes, ja que en Carlos Buró és tan bon narrador de faules com ho és com artista plàstic.
Molta sort, amic!
dimecres, 26 de juny del 2019
FEDE: Musicals sense pare ni mare 10
ELS SUBGÈNERES DEL MUSICAL
|
"Hair" va revolucionar el musical
i ja no es va poder tornar cap en darrere. Alguns compositors van continuar
fen o intentant fer títols "a la antiga", però poques temptatives
varen assolir l'èxit. De "Hair" varen néixer el "nudie" i
el "gay musical". El "nudie" es un musical en que tothom
surt despullat o gairebé tothom i durant tota la obra -o en bona part-
i el "gay musical", per regla general, es un "nudie" no
mes d'homes despullats o no amb temàtica y lletres gays. El "nudie"
mes famós es va estrenar off-Broadway el 1969 i es tracte de "Oh,
Calcutta!" -títol de un quadre de Clovis Trouille-, essent una mena de
contracció de la frase francesa "o quel cul que tu as!". Del off va
passar a Tin Pan Alley (com es conegut Broadway popularment) com a revival en
1976 assolint un total de 17 anys de permanència en cartell. Es tracte de una
"revue" que alterna fragments parlats (escrits per intel.lectuals
famosos, entre ells John Lennon), amb números musicals. La veritat es que no
en va interessar gens (encara que tinc el DVD original), amb va agradar molt
mes "Let my people come" (1974) amb una partitura molt bona i
textos quasi pornogràfics interpretats per actors i actrius molt macos i amb
cossos molt desitjables que ja et rebien despullats a la porta de entrada als
seients per oferir-te el programa. Tinc el LP (no mes amb 13 de les 20
cançons originals) i el tinc escoltat moltes vegades. Altre títol que vaig
veure a Londres després de "Let my people come" va esser "Carte
Blanche" de èxit efímer i poc interessant literal i musicalment, això sí
encara mes descarat, però acostant-se al mal gust.Tant "Oh,
Calcutta!" com "Let my people come" han tingut revivals;
d'aquest últim títol es va fer una producció el 2013 a Nova York, apart de
diverses produccions al Canada, Sudàfrica, Holanda, França i tours per a tots
els EEUU. De "Oh, Calcutta! tambè es varen fer varies produccions,
inclús unaa Madrid en 1977, dirigida i traduïda per en Juan José Alonso
Millán.. Un nudie va passar al cinema sense gaire èxit però es troba en DVD
("The first nudie musical"-1976) amb Diana Canova, filla de la
famosíssima reina de la Republic Pictures Judy Canova, de ascendència
espanyola, essent el seu avi nascut a Madrid i descendent del famós escultor
italià Antonio Canova (1757-1822).
El "gay musical" també es un
derivat de "Hair". ja que varies de les seves cançons parlen de la
sodomia, de la gent gay i de la llibertat sexual en general.. Podria dir-se
que el "gay musical" va cridar la atenció del públic de la ma del
compositor i lletrista William Finn en 1971 amb "In trousers" i en
la seva continuació "March of the Falsettos" (1981), completant la
trilogía amb "Falsettoland" (1990), passant-se a dir "The
Falsettos" (1992) la unió del segón i tercer títol que va esser molt ben
rebuda. amb els seus 38 temes musicals i ha quedat com un clàssic icònic del
univers gay dins del terreny del musical, malgrat no tenir una permanència en
cartell gaire prologada amb 436 funcions i 23 premières, però ha estat
representada per tots els EEUU i va esser revisada en 2016, havent-se
representat a Australia en 1994 i també en 2014. El revival de 2016 està
programat en 2019 per diverses ciutats nord-americanes. El musical va esser
registrat en CD i la música no ha acabat de convencem. Un altre títol
que es de destacar es "When pigs fly" (1996) que va estar dos anys
en cartell off-Broadway, essent una "revue" que no acaba de
convèncer-me. Disposo de gravacions de aquests musicals citats. Mes bon
concepte tinc de "Naked boys singing" (1999) que passant de un a un
altre teatre va assolir una permanència en cartell fins al 2012; te 15
cançons i adoptant la categoria de "revue" parla de la vida gay,
del despullat masculí, de la "sortida del armari", de la
circumcisió i del amor. Disposo del DVD. Va esser portada al cinema el 2007.
Gravada en DVD en 2009 hi ha una pel.licula
que sembla la adaptació al cine de una obra teatral però va esser escrita
directament per al cinema i contè una partitura de Rick Crom molt agradable i
es veu amb simpatia, malgrat això encara està per filmar-se un musical de
temàtica gay que atrapi al gran públic i encara està per estrenar-se un
musical gay que agradi a tothom.
Els dos sub-gèneres citats no han
desaparegut, però donat que el moment actual no es el mes brillant de la
Historia del Musical dubto que s'estrenin títols que es esdevinguin èxits
totals.
 CONCLUSIÓ
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)