Mirall Trencat de Julianen

dijous, 8 de març del 2018

Macki & Mucki

A la Alemanya dels anys 50 un fabricant de joguets va treure al mercat uns ninots que representaven a una família de porcs espí que es van fer enormement famosos.

Els van anomenar la família Porc espí (Hedgehog en anglès) amb noms personalitzats de Macki, Mecki, Micki, Mucki.

Serveixi això com preàmbul al que ve ara. Sobre els anys 50 el govern alemany va enviar una delegació de mercaderies a la Fira de Mostres de Barcelona, la del més de juny i com el meu pare era el que feia tota la importació i el despatx de duanes, va estar molts dies treballant per la delegació alamana a la Fira, quan el Pavelló alemany va estar muntat i a punt d’inauguració en agraïment li van regalar al meu pare unes quantes coses, que recordi tres porcellanes Hummel, que encara estan a casa sense macula i un ninot de joguet, Mecki el pare de la família esmentada.

En arribar a casa el meu pare m´ho va donar i m’explicà que havia vist a tota la família de ninots i que li havien donat el més gran, jo en aquells moment s deuria tenir 12 anys i l’Anna encara estava a la panxa de la Roser, per lo que el nen de la casa encara era jo.

Tota aquesta escena a que em refereixo tingué lloc a Valldoreix en un dels primers estius que allí estiuejavem.

El ninot Mecki va estar al meu dormitori molts anys, el trobava molt graciós i ben fet i per ser el primer nino de la meva vida sempre més li he tingut un record entranyable recordant la seva carona de bon jan.

Ara fem un salt de moltíssims anys. Sempre li havia parlat al Francesc d’aquell ninot tan graciós que havia portat el pare a casa i una vegada per Internet o per la TV alemanya veig altre vegada aquella imatge tant perduda i li mostro a en Francesc... i passen els anys.

El darrer divendres estava jo esperant al Fr. A l’Auditori per un concert de la OBC i veig que arriba amb una bossa de plàstic color verd d’aquelles tan barroeres i em diu ‘tanca els ulls’ i de la bossa van sortir els fills d’aquell Mecki que jo tenia a Valldoreix.

En Francesc anant a l’Auditori va passar per els Encants de les Glories i regatejant amb el marroquí que tenia aquestes peces les va arrancar per 10 euros la parella.

Ara el decorador de la casa les ha posat a la paralleta en una urna de vidre i els hi ha fet una mica de jardinet, perquè l’amiga Brigitte ens ha dit que allí multipliquen per 10 o 15 el preu que ha pagat el meu company per elles. A la fi torno a tenir a casa uns porcs espí.

dimecres, 31 de gener del 2018

89

Tinc un germà que és la repèra, el dilluns era el seu aniversari, 89 anys, poca broma.

Porta unes de setmanes a casa amb molt poca mobilitat ja que pateix d’una lumbàlgia fins ara molt dolorosa, la Roser, la seva dona, també fora de casa, al hospital per una fractura de fèmur i les tres filles de bòlit per atendre les necessitats tan especials en aquests moments dels seus pares.

Aquest es el panorama familiar.

Doncs bé el dilluns vaig anar a felicitar-lo i explico el perquè he dit que el meu germà era la repèra, un s’imagina que en aquest ambient farcit de medicines, metges i quiròfans el tema de conversa serà monotemàtic, doncs sí ho va ser i bastant però no del tema que jo imaginava, el tema que ell va treure va ser una pel·lícula de llarga durada que havia vist i l’havia causat una molt forta impressió, el títol ‘Dancer’, jo de entrada l’escoltava amb més educació que no pas interès però ell va insistir en el argument de la historia del ballarí ucranià que es deia Sergei, no recordava el cognom, al dir-me que era el ballarí estrella del Royal Ballet , vaig buscar al Google i va sortir un Sergei Polunin, li vaig dir aquest nom al meu germà i va dir: Sí, és aquest.

Va seguir parlant de molts aspectes de la pel·lícula i li vaig dir que faria tot el possible per aconseguir-la.

En arribar a casa vaig cercar la manera de tenir una bona copia del film Dancer, una vegada a les mans i amb molt bona qualitat, 90 minuts, la vaig veure amb molt interès i lo sorprenent es que es un film molt interessant perquè encara que el ballet es el tema principal, moltes altres coses de la condició humana estan presents en tota la pel·lícula.

Que bonic que el meu germà Ricardo en moments no del tot fàcils, s’emocioni i s’interessi per coses i aspectes relacionats en el món de les Arts, es la marca de fabrica, els seus pares així eren, com també ho són les seves filles.

Feliç 89