Essencials de Llocs

Els llocs que han estat més important a la meva vida tant de casa com de fora, són espais de temps que queden a la memòria per la seva significació, en lloc destacat he de posar les platges ja que com a bon mediterrani que soc, la seva presencia constant i quotidiana marquen el meu destí, en primer lloc la de Sant Sebastià a la Barceloneta la de la meva infància i joventut erotitzada, desprès la més bonica de totes la del aigua perfecte de Fenals a Lloret, la Platja del Torn la nudista més formosa i com no, la entranyable i propera cala Balmins del meu Sitges del anima. Com amant del món dels musicals no puc oblidar el Broadway de Nova York ni el West End de London, les quatre claus italianes que em van obrir el mon de l’art i la bellesa, Firenze, Venezia, Roma i Napoli. Les més perfumades d’aromes orientals de perfecció pels sentits a flor de pell ,Marrakech i Istanbul. Ciutat del meu cor, la que més m’ha donat, Paris i els del meu records d’infància, Girona i Sant Feliu de Pallerols i la que vull que em reculli les despulles Barcelona.

Marilyn, 50 anys sense tu

Un paradís privat

Dins de les possibilitats de cadascú es bo de crear-te un paradís privat on est sentis estable, feliç i en pau. Sí més no quan veus molt improbable que hi hagi un paradís millor quan te’n vagis d’aquest món. La cèlebre novel·la juvenil ‘The secret garden’ em va causar un impacte important i això que no la vaig llegir d’adolescent, aquesta misteriosa narració, sinó de ben gran, però el fet és que aquell petit paradís que s’havien creat els amos de la mansió, en els erms paratges de l’Anglaterra central, em va motivar per aconseguir una cosa semblant i amb la modèstia adequada a les meves possibilitats econòmiques i físiques. El cas és que en aquest petit espai verd obert al aire lliure i a la llum és el que per a mi el lloc més estimat d’aquesta terra nostra, vasta, rica i íntimament bonica. Quan estic aquí conversant amb les plantes, que tan bona presencia em mostren, mullant-les per fulles i arrels, sentint la seva frescor verda i humida, el meu esperit és veu recompensat per si alguna cosa bona he fet en aquesta llarga vida. El paradís m’obre les portes amb moderat silenci i les orenetes creuen l’espai per anar al seu niu que esta a tocar del sostre i el verd i el blanc ho abracen tot.

Josep Maria Cabané

Avui és dia trist, gris i feixuc com tots els dies que sobtadament ens donen males noticies. La noticia dolenta d’avui és la de la mort d’un amic, un amic peculiar, diferent, únic. Josep Maria Cabané. I si dic tots aquest qualificatius és per convicció de que totes les nostres relacions d’amistat, han estat estranyes, respectuoses i intenses i per el caire de l’amic d’una confiança d’intimitat bastant inusual en amics dels que no estan en el grup d’amics íntims.

El coneixement amb l’amic fou sobre l’any 1968, sigui amunt o sigui avall a traves d’amics comuns i del cercle íntim, compatirem festes casolanes de tipus, vist amb ulls d’avui, totalment ingenu i innocent. Desprès en Josep Maria es va casar amb l’estimada Laura i ens vam veure nomes quan coincidíem als concerts del Palau, al Liceu o a les estrenes dels amics comuns professionals d’aquest mitja.

Passen els anys, no gaires, i jo em quedo sense feina l’octubre de l’any 1977, el mateix dia que Tarradellas deia ‘ja soc aquí’ el jutge va tancar per fallida la empresa d’aduanes on jo treballava al desembre del mateix any 77 vaig trobar un bon lloc de treball com a cap d’importació d’una empresa familiar dedicada a la venda de instrumental mèdic, el dia 27 de desembre vaig entrar a treballar i quan portava cinc minuts esperant que l’amo de la empresa em mostres el meu despatxet va passar per davant meu en Josep Maria i amb una cara d’absoluta perplexitat em digué ‘així que el nou eres tu?’ ell era el cap de vendes de la mateixa empresa. Si explico tot això és per mostrar que de ser coneguts tebis dins la nostra colla vam ser companys de feina quasi trenta anys.

En tot aquest temps ni una sola vegada varem tenir ni el mes petit desacord ni enfado. Per això deia abans amic peculiar, diferent, únic... és l’únic amic de tracte continuat intens i a voltes molt íntim que ni una sola vegada he aixecat la veu per discutir, cosa que, qui em coneix sap que faig molt sovint per desprès de un minut oblidar-ho tot sense rancúnia, però amb en Josep Maria mai vaig tenir necessitat de mostrar el meu caràcter a vegades irritable i això que ell havia presenciat numerets forts meus contra els fills del amo i amb altres amics de fora la feina. Amb ell el tracte sempre va anar fluid com un riu que llisca dolçament cap a la vora del mar.

Ja jubilat, ell i jo ens hem vist moltes vegades a casa d’ells, a la meva i a la de bons amics comuns. En Josep Maria era una persona amb l’elegància natural per fer i per dir, que tenen poques persones, per molts de nosaltres ha estat un model, a molts nivells que ara no es hora de desgranar. Trobarem molt la seva manca perquè en les seves coses era absolutament imprescindible i inimitable. Recordo tants dinars de feina quan venien a Barcelona els japonesos, abans de comprar-nos, i el amo per mandra o per el que sigui ens encomanava distreure als Japos portar-los a dinar als millors restaurants de Barcelona i desprès fer una mica de turisme per la ciutat. En aquest dinars sempre hi havia uns moments que en Josep Maria, persona amant desaforadament de les arts aprofitava per ficar en català frases alienes a la conversació formal i comercial en angles, per parlar de teatres, de musiques, de viatges i de xafarderies de la nostra gent. I si els japonesos perdien el temps fent fotografies, més temps per nosaltres par parlar de les nostres coses que no eren precisament de feina.

Avui Josep Maria te n’has anat sense fer soroll, elegantment com era el teu estil. Tota una vida a prop teu se’n va. També s’han acabat els comentaris que em venien a la feina i fora la feina de les teves coses, la teva manera de viure, per molta gent eres un referent d’estil de vida. Tots els que t’han conegut sabem que ara no era el moment per marxar, no tan aviat, però la intensitat dels últims cinquanta anys de la teva vida, pensa que són d’una potencia que molt poca gent del planeta pot aconseguir. I tu ho has viscut, i també ho has compartit amb la gent i es per això que t’escric i et dong les gracies i et dic fins aviat.

Fake

L’antiquari Townley es fa ver amb el bust romà de marbre a la segona meitat del segle XVIII, la venda a Nàpols i el nom de la peça era Clytie i es va convertir en la obra més valuosa de la col·lecció del antiquari. Uns erudits creuen que és el retrat de Agripina, mara de Cal·lígula i avia de Neró, uns altres argumenten que es tracta d’un treball ‘fake’ (fals) del segle 18

El fet es que la obra d’art en marbre fos autentica o falsa fou molt famosa i reconeguda per les gents d’aquells moments. Al any  1855, un segle més tard de l’arribada del marbre a Anglaterra, uns famosos ceramistes Copeland i Garrett van reproduir en porcellana bisquit el marbre romà per festejar l’exposició universal d’aquells moments fent una copia reduïda per la ma del escultor frances Charles-Eugene Delpech.

Aquestes porcellanes es va fer molt populars perquè les cases burgeses de la època Victoriana podien tenir a casa seva una peça de tant bon gust i delicada factura com la que s’exhibia al British Museum, això si ali el marbre original.

Clytie, la copia en porcellana,  es va convertir en un best seller en el seu moment encara que el British Museum hagués deixat el marbre a la ombra per les seves certeses de que es tractava d’un frau artístic.

En la dècada dels 70’s al mercat dels divendres ‘New Caledonita Markets’ a Londres vaig veure un bisquit gegant, brut i malparat i que desprès de molt regatejar amb el venedor me la va oferir al últim preu de 5 lliures esterlines, amb molta cura la vaig carretejar fins a Barcelona i un bon amic del mon del art, Delmiro Balart em va dir on portar a la noieta per que la restauresin en el seu aspecte original.

Jo quan la vaig comprar no tenia ni idea de la historia tremenda d’aquesta noieta blanca, sols la fascinació de la bellesa va fer que lluites per baixar el preu i poder-la tenir amb mi fins al dia d’avui.

Ara fa uns set anys en una visita a Londres i per veure les noves instal·lacions de la copula de vidre del British vaig tenir la sorpresa de que feien una exposició anomenada ‘Fake?’ allí s’esposaven totes les dubtes de moltes obres que ha estat comprades i exposades com autentiques i en canvi els erudits han demostrat el contrari.

La meva gran sorpresa fou que en una urna de vidre estava una germana bessona de la meva noia blanca, no estava exposat el marbre romà i no se perquè, la Clytie lluita magnifica tota llustrosa i sota els focus, la van escollir com a símbol de una obre que ben podria ser falsa però que a l’Anglaterra victoriana va ser famosa, apreciada i estimada, desgraciadament el fet de ser d’un material tan fràgil com la porcellana l’exèrcit de Clyties que devien infestar les bones cases de Mayfair i Hyde Park, s’han anat trencant mica en mica i desapareixent de la vista dels seus admiradors. La meva noia blanca per això es nega a sortir al carrer i s’amaga que a casa venen criatures.

Nota: les Clyties de dalt són del marbre  presuntament fals. Les Clyties de sota son de la porcellana rescatada del món sordit de Dickens com és el New Calledonian Market

http://www.britishmuseum.org/research/search_the_collection_database/term_details.aspx

http://www.londontown.com/LondonInformation/Attraction/New_Caledonian_Market/a544/

Jocs de platja

Hi ha una perill a les platges més gros que les temudes picades de meduses i que les estirades de bossa dels lladregots, aquest perill es de les parelletes que juguen al joc de pala de platja, sense encomanar-se a ningú amb dos dits de front els jugadors es disposen a demostrar la seva preparació física i fan cas al servei català de la salut que recomana que et moguis fent exercicis cada dia.

Dels jugadors, els més temuts són les parelletes que festegen, el nuvi sempre demostra lo bé que ho fa tot i el ben parit que el va fer la seva mare, quan juga tan se’n li fot que hi hagi uns petits jugant propers a la sorra de la platja o que estiguis passejant persones per la sorra on trenquen les ones, cosa de fet ben saludable.

Ahir mati estant jo assegut a la meva cadireta d’Ikea de 14’99 euros en oferta de primavera, al cap d’una estona de estar al meu petit paradís privat veig veure una parella de atlètics xicots que just davant meu es posaren a practicar una sessió de pilota-pala-platja amb les meves prèvies malediccions per aquella obstinació en estar fort y sà, emprenyant a la concurrència.

El primers minuts foren d’angoixa per veure quan la piloteta vermella em cauria al cap, però poc a poc vaig anar canviant de actitud ja que vaig veure que els jugadors a part de fer-ho prou bé, eren molt responsables ja que no el hi va caure cap vegada la pilota fora del seu territori.

El que en un principi fou de implacable persecució mental pels qui destorben la pau de les platges es va convertir en una admiració callada per el xicot que tenia més proper a mi per la seva harmonia en els moviments y gestualitat i com en aquell moments i com sempre que no estic dins el mar estic connectat amb la musica a les orelles, tot aquell joc es convertir en un ballet i fins hi tot en silenci li vaig agrair als jugadors per el bonic que feien a la sorra en l’últim cap de setmana de primavera a les costes del Garraf.

Desafiant el pas del temps 19.05.2012

Dinou anys d’aquesta emotiva celebració i jo era la primera vegada que hi assitia per raons febles i inconsistents. Al no saber exactament amb que em trobaria tots els esdeveniments que es van succeir en els noranta minuts que durà l’acte em van sobtar agradablement. Molts moments molt intensos per mi i per els meus records, de tants noms que em van venir al cap en veure com amics i familiars anaven anomenat un per un els sers volguts que ja no hi eren. Jo també de lluny vaig sentir les veus, els noms i els rostres de tots els meus, tan llunyans ara i a la vegada tant propers.

Joan, un anunci

Avui al mati he llegit un anunci que posa un noi, que per obvies raons, l’anomenaré Joan, te 38 anys, per les moltes fotografies que exposa al anunci, és de cara agradable, maca i sana i te un cos maco i lleugerament pelut, l’aspecte general és masculinament desitjable. L’anunci diu el següent:

Ei !!! Passeu un bon dia... busco algú amb qui poder compartir algunes coses de les següents: Una escapada de cap de setmana, un bon vi, un bon restaurant, un polvo, una nit de cap d’any, tres dies a PortAventura, una peli, un pis, molts matins despertant-nos junts, una grip, unes vacances a Nova York, un pride a Madrid, te vienes conmigo?

En acabar de llegir-ho, amb un petit somrís als llavis per d’ingenuïtat i tendresa d’aquelles poques paraules, he estat una estona pensant i encara ho estic, en les innombrables frustracions humanes. Es tant el que en Joan demana a la vida? Per suposat no, fins hi tot demana compartir una grip amb totes les altres implicacions que això explica. Un noi de físic molt més que correcte, que pel que diu te certes inquietuds.. peli, Nova York, un bon restaurant, es romàntic ja que vol despertar-se al costat de la persona estimada molts matins y no es gens carca ja que li fa peça en anar al pride de Madrid com també d’esperit infantil i aventurer pels tres dies a un parc d’atraccions. En resum un xicot de totes prendes amb una edat preciosa, una joia, per tenir al seu costat el que tota persona mereix... i en canvi no ho te, potser ho ha tingut però ho ha perdut i ara està sol.

Amb el meu afany d’apanyar la vida de totes les persones que estimo o conec a aquest noi que nomes li conec cinc fotografies i un petit text de presentació al seu anunci, li voldria posar al seu abast una persona que li dones tot el que ell demana perquè estic segur que ell li correspondria com cal a una persona necessitada d’afecte i calor d’home al seu costat, segur que el sexe amb aquesta parella de nova fornada compensaria de tantes nits de soledat anhelant donar i rebre amor tendre o salvatge i que malauradament ha acabat amb una palla forçada i mal feta.

Escolta Joan, és primavera segur que per la revetlla del teu sant ja tens al teu costat aquest home o aquest xicot que tant precises i desitges pel que penso quan llegeixo les tendres línees del teu urgent anunci.

Tetsuya Ishida 1973-2005

Tetsuya Ishida 1973-2005 from julianen on Vimeo.

Un geni de la fantasia de la imaginació i del ben fer, quan va morir nomes tenia 31 anys, la seva obra és immensa per la quantitat i la qualitat.

No fa trampes en el que mostra, va caure a la via del tren al seu Japó natal, es va dir que era suïcidi, desprès ho van desmentir i ho van deixar per un accident fortuït.

Si estudiem les imatges de la seva obra, totes podem veure que el protagonista de tots els quadres és un nen pre adolescent, sempre el mateix, ell mateix Tetsuya Ishida escena rere escena, patint les conseqüències d’un món hostil i espantós per aquella pobra criatura, no cal ser cap doctor Freud per descobrir en tota la seva obra una homosexualitat amagada i condemnada per la rígida societat que segurament l’oprimia.

La seva obra ens diu moltes coses, en tan sols deu anys va crear 180 pintures de elaboradíssima factura que el fan ser un dels millors artistes plàstics del nou mil·lenni.