LA IAIA ÚRSULA 1873-1962

Vaig ser un nen quasi sense avis, el meu avi Julián encara que surt a la foto del meu bateig a les escales de la Catedral, va morir al cap de molt pocs mesos. El avis Falgà van morir quan jo tenia tan sols cinc anys, van tenir la mort quasi a la vegada amb poques setmanes de diferència i en circumstàncies un xic dramàtiques, i per això l’única referència que tinc dels avis és la iaia Úrsula que vaig poder gaudir-la molt fins als meus vint-i-un anys. 

Quan l’Úrsula l’any 1942 va quedar vídua del seu home en Mateo Julián Belmonte, com era empleat municipal també es va quedar sense el pis que els empleats de l’ajuntament tenien al carrer Sadurní de Barcelona, uns blocs, just on ara hi ha la Filmoteca en el cor del Raval. Aquest fet va tenir com a feliç conseqüència que la família poguéssim gaudir molt més a la companyia de la discreta i sempre ponderada en els seus comentaris la iaia Úrsula, que els meus pares i germà la tractaven de ‘vostè’ i jo sempre li vaig dir de ‘tu’. 

Els tres fills que tenia se la van repartir amb plaer, cada any els voltants de Sant Narcís pel novembre la iaia s’anava a Girona a casa de la seva filla Adela, que tenia un dels Cafès més recomanats de la província el Royal, de la plaça de les voltes i que encara hi és al mateix lloc i amb el mateix nom, però amb un altre amo. La iaia tenia a Girona al pis a sobre del Cafè, un dormitori i allí passava tot l’hivern, i uns dies abans de Sant Josep tornava a Barcelona per celebrar el sant del seu fill segon el Pep, a casa del Pep i la Juanita només hi dormia perquè cada dia de bon matí després del cafè amb llet agafava a la Gran Via /Calàbria el tramvia que la portava a la Plaça Lesseps, o sigui a casa del seu fill petit Ricardo i allí tenia el seu segon cafè amb llet amb galetes amb tots els de casa i allí s'hi estava fins al vespre que tornava a pujar a un tramvia 50 que la tornava a la seva casa-dormitori, però aquesta conjunció es trencava totalment abans de Sant Joan quan plegaven els col·legis perquè tots els de casa de Gràcia amb tots els de la casa del meu germà Ricardo espòs de la Roser i tots els fills que hi ha i els que aniran arribant, empaquen les permanències i s’instal·len tots a la casa gran de Valldoreix i allí la iaia té la seva petita cambra, a primer pis i jo passo més de tres mesos de vacances amb ella. 

El record que tinc de la iaia és que jugava amb ella fent-li carallotades de criatura consentida, sempre em renyava, però amb veu fluixa perquè no ho sentissin els meus pares. Al bosc de darrere la casa hi tenia un planter d'herbes medicinals, ruda, espígol, farigola. Cada any per Sant Ponç anàvem a la fira del carrer Hospital a comprar herbes per fer les seves garrafes d’aiguardent d’herbes i d’esperit de vi amb romaní. 

A Valldoreix feia molt ganxet, amb perlé blanc, feia un enorme cobrellit de peces quadradets per a quan jo em cases, i sí, encara el tinc, quan el veig és impossible no pensar en ella. I el que tant recordo és les vegades que havíem anat als cines del barri, el Roxi de reestrena preferent, al Selecto amb dues pel·lícules i varietés, aquí baralla amb ella, jo de petit volia veure les vedets a les primeres files, i per això corria a agafar lloc, ell volia de la fila 10 cap enrere per veure millor la pel·lícula. Sempre guanyava jo i veia a la Maty Mont o a l’Antonio Amaya quasi a tocar, amb la iaia tinc els millors records com també el dia que vam anar al cine Tivoli per veure una pel·lícula de ballet, anglesa amb una ballarina principal russa i aquell dia jo també volia entrar dels primers i ella que de cap manera, que ‘no volia anar a estirar l’anella’ aquesta expressió devia venir del segle XVIII o XIX perquè mai vam entendre que anar massa aviat a un lloc és anar a estirar l’anella. 

Quan vaig ser més gran i ja podia anar al cine tot sol, les anades amb la iaia es van acabar i en una edat que quasi ningú de la família hi havia arribat, a punt de fer els noranta anys va morir un dia de novembre a Girona i jo em vaig assabentar de la seva mort quan vaig arribar a casa del Liceu, era el primer dia que l’Antoni i jo anàvem junts a aquell teatre que després ens va ser tan proper, l’òpera fou Turandot, per això la iaia Úrsula i la princesa Turandot estaran per sempre unides a la meva història.