Terrat

Una vegada de tard en tard, poden ser fins i tot cinc o deu anys es puja al terrat del edifici, allí nomes hi ha un parell d’antenes parabòliques i la fibra que va posar Menta que desprès va ser Ono i ara és Vodafone.

I com ahir ens van posar la fibra a casa no vaig tenir mes remei que pujar amb l’operari i vèncer el terrible vertigen que em provoquen les altures sempre, i si no hi ha cap mur o barana encara ho tinc pitjor per suportar-les.

Aquell espai m’és completament nou i inhòspit, hi hauré pujat només cinc o sis vegades en tota ma vida, és difícil reconèixer les cases i el carrer des de les altures.

Es pot veure de fit a fit la terrassa del euro parlamentari Tremosa o el pis on vivia el còmic del Paral·lel Aladi, i poca cosa més.

A vegades les coses més properes et semblen misteris insondables si les mires des de un altre punt de vista, i així ahir ho vaig fer com si fos una gavina o un colom, comuns animalons que per les restes orgàniques trobades són els únics propietaris d’aquell espai, això sí, sense contracte d’inquilinat o escriptura publica.

La Barcelona dins el cor

El goig immens que fa trobar fotografies antigues a la xarxa gràcies a persones amants de les pagines de la nostra cuitat encara que de color sèpia o blanc i negre i quasi sempre d’una qualitat molt dolenta , no te preu.

Cadascú tenim records gravats amb foc a dins el cor, i recordar-los quan es troben les fotografies el cor salta de content.

Retrobar el port i els seus antics ´tinglados´, els banys San Sebastian a la Barceloneta de platges tancades i privades, les moltes Rambles, la de baix de tot la de la mala vida i els agents de duanes, la Rambla del mig del Liceu i la Boqueria i la de dalt de tot del Can Pistoles, el Canaletes i el Nuria.

La plaça Lesseps i el cinema Roxy, el Paral·lel i el silenci del cementiri de Montjuic.

Una ciutat grisa, bruta i malforjada exteriorment desprès de la cruel misèria de la postguerra, però amb un gran cor i moltíssima personalitat, una ciutat de novel·la, Tan lluny de la actual macro festiva ciutat turística, que fotografia molt be però que la seva gent autèntica, fuig del centre històric i monumental com d’una epidèmia de colera anomenat turisme.

Els quatre Beethoven

És per pura casualitat que de tots els genials compositors de musica clàssica que hi ha en el món sigui en Ludwig van Beethoven el que estigui a casa representat en imatge, fidel o no, fins hi tot quatre vegades.

El primer de tots va ser comprat en un antiquari o brocanter, cosa ben difícil de discernir, que estava plantat quasi al costat del hotel d’Amsterdam, en un viatge que vam fer ara fa just 28 anys.

 Es tracta d’una placa antiga de mides i pes considerables ja que es tracta d’una peça d’escaiola amb gruix suficient per estalviar cops innecessaris deguts a la extrema fragilitat del guix.

El perquè en Francesc es va enamorar d’aquell primer Beethoven sempre serà un misteri, era de les primeres coses que compràvem per el pis de Sitges i ell sabia perfectament on el volia posar.

I allí penjat a la paret amb el mateix clau de quasi trenta anys el empolsinat Ludwig ens contempla des de les altures, amb el anar i venir dels nostres passos, ja una mica cansats.

Els altres tres Beethoven son de mida més modesta i son la clàssica estatueta de fa cent anys que es venien als magatzems d’artesanies ceràmiques per decorar les cases i donar-li aquell toc de cultureta que tan li escau al nostre temperament i caràcter.

Posar un record d’un music o un poeta amb nom sempre dona bon to, això és el que la gent d’aquells anys posaven a les seves cases figuretes de Mozart o de Beethoven però en canvi la musica que escoltaven eren sarsueles i cuplets.