El conte de la iaia de Laura Julián

El Conte de la Iaia

(O el d’una nena que s’ha anat fent gran.)

3 de Juliol de 1909 – 3 de Juliol de 1989

Juliol de 1909, dia tercer d’aquest mes calorós que enganxa camises i fa caure regalims de suor pels rostres dels barcelonins que apaivaguen les calor d’estiu amb aigua de càntir i passejades per les rambles ombrívoles.

Qui suava de debò però aquell dia era la Sra. Enriqueta Recorda i Codony, Sra. Enrica per als seus veïns i coneguts, que just es trobava en el difícil i delicat tràngol de dur un fill al món.

Malgrat que encara no s’havia instaurat l’Institut de salut publica, ni cap altre organisme semblant, una nena maca i grassoneta va arribar a casa de la família Falgà per a ocupar el 2n lloc en la renglera de fills.

Tot el barri en va saber la nova: “Una nena a casa del Llauner”!; “Què una altra llaunereta eh, Sr. Mero?” L’enhorabona!... Passeu-vos per casa que farem xerricar el vi dolç!, responia cofoi el pare de la criatura. I no penseu pas que n’hi varen anar pocs a celebrar el naixement,  ni parlar-ne, que la botiga de lampisteria i llaunes del Sr. Baldomero Falgà i Tarrida era massa coneguda per tothom i no anaven els temps gaire grassos per a perdre’s una convidada.

Fins i tot en Ricardo, el noi del Sr. Julián, el de l’ajuntament també hi va fer cap a la celebració acompanyat de sa mare, la Sra. Úrsula Boada i Cortacans.

- Què, què et sembla aquesta nina? – li varen preguntar

- Una boleta – va respondre el nen fent una al·lusió directa a la cara rodoneta i rosada de la petita.

I així va ser com inicià la seva vida ´’any 1909, el mes de Juliol, tot just vint dies abans que una revolta popular convertís Barcelona en un niu d’incendis. I si la setmana del 23 al 29 de Juliol és recordada com la ‘Setmana tràgica’ , la setmana del 3 al 9 la recordem com una setmana d’allò més feliç.

Sortosament per la Mercè Falgà i Recordà, la menuda de dies, la seva casa era lluny de la zona de les bullangues, ja que la seva família vivia al carrer d’Enric Granados, uns dels que havien obert arrel de la nova urbanització als afores de Barcelona coneguda com l’Eixample.

Què feliç Mercè pujant grassa i maca, amb uns ulls d’ametller florit que brillaven més que no pas els fanals de gas que el seu pare encenia i apagava diàriament.

- Ei, ’Bola’, ¡Boleta’ on vas tan despresa? –

- Què no ho veus? Vaig a prendre un bany, el que fa set d’aquesta temporada i no m’entretinguis més que el vull aprofitar, només me’n quedaran dos desprès d’aquest.

- Vigila que no se t’endugui el mar!

- No passis pena, ja tinc el Papa que a més de vigilar el mar també sap que fer amb els Mar...recs com tu!

Us la podeu imaginar ràpida i decidida, coqueta i feliç de poder viure qualsevol cosa que li oferís la vida. Res no feia trontollar el creixement de la ‘Llaunereta’, l’embelliment de la ‘Bola’, com l’anomenaven carinyosament els nois més grans del barri.

I no parava mai! Que si anar a cobrar factures: A tu Mercè no et saben dir que no; tens molta gràcia per a demanar coses, encara que siguin diners. Que si ajudar a la mare a la cuina, on llepava més culleres que altre cosa, o canviar els bolquers dels més menuts de la casa. Qualsevol cosa li anava bé a la ‘Llaunereta’ però n’hi havia unes poques que li tenien ben robada l’anima; assistir com a espectadora interessadíssima a les partides de set i mig que es feien a casa les tardes dels diumenges malgrat la desaprovació de la Sra. Enrica; o be contemplar com la seva mare després d’una llarga i esgotadora jornada, es rentava la cara amb aigua fresca, es posava una capa de Cold-Cream i es pentinava els cabells bruns i ondulats. Mmmmm! Quina enveja li feia aquell pot de Cold-Cream, somniava amb el dia que se’n podria posar ni que fos una mica. 

Tal com la Mercè s’anava fent gran així varen canviar els seus plans de vida i ens la trobem durant uns anys practicant el seu encant a l’escola que les Dames Negres tenien a la Travessera de Gràcia, on hi va aprendre a més de les quatre regles un francès pràctic i vistós que va poder utilitzar no poques vegades.

El seu caràcter obert i alegre no s’hi adeïa excessivament amb el de l’estudi i per altra banda en els anys 20 no era ben vist que una noieta es dediqués a altres menesters que a preparar-se per un bon matrimoni.

Però vet aquí que...

- Papa vull treballar!

- Doncs, agafa l’escombra i fes la botiga!

- No és pas això el que vull ver

- Ah no? I que vols fer si es pot saber?

- Vull col·locar-me de dependenta als Magatzems Alemanys que han obert al Carrer Pelai!

Unes quantes discussions i el morro fort per part de la noieta van ver cedir al pare que des de el primer moment sabia que ho tenia tot perdut amb aquella nena.

Entre mitges i llenceria fina van transcórrer uns mesos on la Mercè va conèixer a més de que significava treballar fora de casa, tota l’estratègia que li caldria per a conquerir un noi en qui tenia posat l’ull.

Així un vespre desprès de plegar dels magatzems, tot pujant amb les amigues per la Rambla, va veire que el noi en qüestió passejava també amb uns amics a pocs metres d’elles.

- Veieu aquell noi tan ben plantat, jo el conec!

- Apa, si és guapíssim, no ens ho creiem.

- Ah no? Doncs ara veureu! – i dient això va avançar unes passes i crida prou fort

- Ricardo!

Aquest no era altre que en Ricardo Julián Boada es va tombar i va mirar una mica perplex aquella noieta de somriure lluminós que li parlava.

- Que no te’n recordes?, soc la ‘Bola’ – va recordar-li ella.

- La Bola?, la filla del Sr. Falgà? ... Caram noia si que t’has fet gran... i maca – va respondre complagut.

I encara que es coneixien des de petits aquella trobada fou l’inici d’un enamorament apassionat i ‘In crescendo’ que encara dura en la memòria de tothom que el ha conegut.

Ler tornades a casa es retardaven una mica més del compte, en Ricardo l’esperava i feien el camí tot badant ara en els ulls de l’un, ara en la mirada de l’altre . Ela amics i les amigues varen quedar literalment aparcats per aquell sentiment tan dolç.

-  Mercè aquest xicot haurà de pujar a casa!

- Però si ja el coneixeu Papa, és en Ricardo, el fill del Sr. Mateo.

- Ja va amb bones intencions? S’amoïnava la mare.

I tant que hi anava! No hagués pogut pas viure sense la Mercè en Ricardo, i el que fa per a ell fa per a ella. Així que malgrat lo joveneta que era, tan sols divuit anys, varen decidir casar-se ja que un greu impediment havia sorgit per el seu festeig. En Ricardo Julian havia obtingut una bona feina en un despatx d’aduanes però aquest es trobava a Portbou. I ell es sentia tan sol en la Fonda del Comerç d’aquella ciutat que sense pensar-s’hi gaire van organitzar el casament que tingué lloc el dia 30 de Gener de 1928

I aquí posem punts suspensius a aquesta història que com totes les històries felices li escauria allò  de que van ser molt feliços, menjant perdius i d’altres menges molt més exquisides, tenint fills i nets, família i amics que omplien la seva vida; i sobretot fent-nos feliços a tots els que avui celebrem que la Mercè Falgà i Recordà, la ‘Llaunereta’, la ‘Bola’ del carrer Enric Granados es fa cada dia més gran i més maca per a fer-nos comprendre de veritat que vol dir estimar la vida.

Per molts i molts més anys amb tu, Iaia.

Laura Julián i Garcés

Escrit per el 80 aniversari de Mercè Falgà

La Fotografia en color correspon al seu 90 aniversari... i per uns pocs mesos no varem poder celebrar el centenari.