Homenatge a Josep Clarà

Sempre que m’he topat amb les obres de Josep Clarà (1878-1958) en diverses circumstancies de la vida he tingut la sensació de que encara que estava davant d’un gran escultor la seva obra en causava sensacions contradictòries. Un dia el trobava tou i massa noucentista, un altra l’admirava per la plasmació de la sensualitat voluptuosa en els nus masculins i femenins. Avui mentre passejava per la Ciutadella he vist el monument de Clarà als soldats catalans a les guerres de França i he recordat aquell museu petit i deixat de la mà de deu que tenia dedicat al escultor l’ajuntament, al barri de les Tres Torres, museu desaparegut, per la desídia i impotència municipal. Mentre altres insignificances artístiques tenen el seu espai a la ciutat el millor escultor que tenim ben proper, te la seva obra mig amagada per causes que ningú ens explica. Jo sempre he vist la obra de Clarà tremendament homosexual, l’erotisme dels seus gitanets despullats i dels seus herois tipus Grècia clàssica són irrepetibles en la nostra cultura patrimonial de escultura catalana. Voldria que en un lloc tipus museu, es podes veure tota la seva obra que ara està criant malves en algun depòsit d’administració pública i que els nous artistes de la figuració, públic interessat i perquè no turistes, coneguessin un artista discret i una mica gris que va morir solter i que vivia en el armari social de l’època en companya de les seves germanes. Josep Clarà és un referent i és per això que voldria per a ell un reconeixement públic més intens i obert.

I que n’és de bonic el mar

On anirem a parar...

 On anirem a parar... que diria la tieta Rita. Quan les persones de mitjana edat opinen que el joves d’avui de gènere masculí estan cada vegada més amariconats, potser tenen raó si s’observa detingudament aquesta realitat aclaparadora de la moda mascle que es mostra en el següent vídeo. Aquestes marietes pansides amb cara de poca salut llueixen unes gales ornamentals que no pots menys que posar-te a riure fins les llàgrimes. Quin espectacle seria contemplar a qualsevol d’aquests noiets amb un d’aquest original abillament a les 8 del mati dins el metro al costat de tota la gent que va a la seva feina diària. Per desgracia aquest show no el puc veure mai i em tinc que conformar en veure-ho en imatges de les desfilades de moda a Paris o a Milà on la bogeria estrafolària explota en aquestos brots d’art per minories.

Valldoreix

 El perquè la meva vida de nen i adolescent està lligada a la paraula Valldoreix és un misteri en el que conflueixen unes determinades raons completament absurdes i fora de tota lògica. Per una banda un fabricant de Terrassa que per el seu estiueig, aquesta mena de lloc li quedava a ma de la seva feina tan rumbosa, també i juga la sort d’un segon premi a la loteria de Nadal, lligams familiars i altres coincidències foren decisives perquè la meva infància i primera joventut es fongués en aquest lloc que no arriba a poble, avorrit fins als límits més obtusos i amb els hiverns tan freds com humits que no permeten que es vegi ni un sol ser humà passejant pels carrers de equilibrada estètica classe mitja alta. Per altres coincidències de la vida tots el habitants de la llar d’aquest lloc del Vallès, ens anàrem tan aviat com vam pogué a altres llocs que no tinguessin res a veure en aquest captiveri color verd molsa. Tots triarem el mar i més concretament la daurada costa. Amb tot aquest feix de declaracions he de afegir que desprès de 25 anys d’haver tancat la porta a aquest lloc tan lligat a la meva historia i també a la meva família avui hi he tornat. Hi he tornat acompanyat d’uns tendres ulls que no tenen res a veure amb l’indret ni amb el nom de la no vil•la. Tot sol probablement no hi hagués tornat mai més, però al anar acompanyat d’aquesta mena, he vençut les objeccions que durant aquest 25 anys m’han anat barrant les portes de la nostàlgia i deixar els records un punt mort, ben mort en efecte. Recórrer els carrers i les cases de gent coneguda en un altra vida, gent que quasi tota ja no hi és i cases que si no estan modificades en la seva estructura estan tirades avall i construïdes unes noves de caire modern és un trist viatge sentimental. Viatge el d’avui, com una assignatura pendent, que tanca un llibre que estava mig obert i que definitivament amb les dues hores passades a Valldoreix en un gris dia de Gener clausura un espai de la memòria. És molt improbable que hi torni mai més, ja no hi ha res que mi lligui a aquest lloc que va fer de mi la persona que soc avui però que res li dec ni res li agraeixo. Les persones que ja no hi són estan ben vives dins meu i en canvi el lloc re visitat que està tan ben assentat, per mi esta ja completament mort.