Àlbum d'art nu

El meu primer viatge sol al estranger el vaig fer quan tenia 20 anys, fou un viatge a Itàlia, nord i centre. En aquest viatge iniciàtic en el que seria la meva passió pel món del art fins avui vaig descobrir la bellesa del cos masculí plasmat en pintura i escultura del renaixement.

Le nuesa d’aquells herois mitològics o bíblics a un pam dels meus ulls em va commocionar tant que vaig patir un Síndrome de Stendhal a Florència, que em va costar fer llit dos dies de viatge, en la soledat de la cambra d’aquell senzill hotel per turistes.

A cada museu que anava comprava postals dels quadres o escultures que mes m’havien agradat i així al tornar a Barcelona vaig decidir fer un àlbum amb totes elles. Una anys més tard vaig anar a la Itàlia del sud i la meva tasca de fer-m’ho amb noves postals de cossos despullats va seguir per molt temps.

Es fa formar un àlbum de proporcions gegantines que guaitava molt sovint per ludisme i plaer instintiu. Aquell àlbum era just el que jo voldria trobar en un llibre d’art comprat a la Llibreria Francesa de les Rambles al costat del Liceu, que en aquella anys era la meva llibreria de referència i la que em portava d’estranquis llibres prohibits pel podrit d’en Franco.

Ara feia molt de temps que no el tornava a mirar i aprofitant les vacances de Nadal l’he posat en solfa i penjat a la xarxa, així des de el meu mòbil el podré mirar sempre que vulgui recordant vells temps en que jo era un passerell que en lloc de Kubala el meu ídol es deia Michelangelo Buonarroti

Francesc aniversari 23.12.12

En les condicions especials dels esdeveniments actuals han fet que aquest aniversari d’en Francesc hagi estat molt diferent als preterits.

Així i tot ens ha donat temps per anar a un parell de mostres de pessebres a la ciutat vella, visitar de nou la fira de Nadal de la Catedral i passejar pels voltants i encara prendre un cafè a una terrassa de la Barceloneta cara al mar, intentant alegrar el esperit, últimament moltes vegades encongit.

Adieu Marilyn Monroe

L’estiu del 62 ha quedat sempre com referent en la memòria, perquè ens assabentarem de la mort per suïcidi de Marilyn Monroe. En el meu cas fou un mati de principis d’agost a un bar en la cruïlla Call i Avinyó, tot fent un cafè amb l’Antoni, íntim amic, que per la radio van dir que aquella matinada a Hollywood la Marilyn havia mort.

En aquells moments de la historia la Marilyn no era ja una ‘number one’  en la acceptació del públic en general, els temps anaven canviant i el glamour estrepitós ja no es portava, ara be per els gais de tot el món i gent de refinat gust a la diva Marilyn  no l’havíem baixat del altar on presidia totes les misses negres de la carnalitat voluptuosa envoltada del esperit més fi i més sensible.

Aquell suïcidi va fer que la gent comences a tornar a parlar de la Marilyn potser encara més que abans, les revistes de tot el món li dedicaren milers de comentaris i fotografies comentant el fet i la fama de l’estrella es va instaurar al firmament per no baiar-la mai més, encara ara cinquanta anys més tard de la seva mort els seus pòsters es poden trobar arreu just amb l’altra icona d’aquells moments: James Dean. Aquells llavis vermells i aquell riure esclatant encara ven a preus ben alts.

Jo recollia totes les noticies que podia de la seva mort i comprava revistes franceses on la reproducció fotogràfica era millor que en la premsa miserable espanyola i vaig decidir fer-li un àlbum amb tot el que podia haver recollit en aquells dies.

En el 64 i amb el retrobament de Ramon Moix (encara no era Terenci) el fet de que els dos estàvem bojos per aquella actriu ens va agermanar i en Moix en veure l’àlbum em va donar una dotzena de fotografies autentiques d’una qualitat molt bona per farcir l’àlbum.

Fa pocs dies fent neteja va sortir l’àlbum a la llum, feia molts i molts anys que no el mirava, i com tinc temps per perdre vaig decidir escanejar les pagines i penjar-lo al núvol i així treure-li la pols a cinquanta anys d’una vida que encara creu que com Marilyn no hi ha una substitució possible. Aquella llum que desprenia no l’ha tingut cap altre. Si alguna vegada he lamentat no ser hetero ha estat pel fet de no haver-me fet unes bones palles a la salut d’aquesta santa.

Making-of Pessebre Barcelona 2012

PessebreNadal 2012

Un Nadal sense pessebre no podia ser a casa d’en Francesc, encara que no el vegi ningú per les raons que els íntims ja coneixen, la tradició al pessebre i el context que l’envolta poden més que els tristos esdeveniments que l‘acompanyen.

Gràcies nen

Quan per raons circumstancials de la vida, que podré explicar un altre dia,  vaig conèixer al meu Francesc, ara fa vint-i-cinc anys, era o semblava tan extremadament jove i tendre que va sorprendre a molta gent del meu voltant, una diferencia d’edat considerable, agreujada per la excepcional característica física del xicot, ja que semblava tenir cinc anys menys dels que en realitat havia complert.

A casa, la mare, el que va pensar no ho va dir, alta política de convivència que sempre havia emprat i que tants bons resultats li havien produït. Al cap de poc temps ja hi havia el fluid màgic de l’estimació vers aquell nouvingut a casa seva.

Molta part de la família va criticar aquella jovenalla que havia aterrat a casa, van passar molts anys fins que aquells que en principi havien criticat a la criatura, l’acceptessin de bon grau.

A la feina fou com un terratrèmol, ja era prou punyent que el cap d’importació fos gai, aquella nova situació esmolava les fulles dels ganivets per combatre la terrible i vergonyosa qualitat pederàstica de la nova parella.

En quant als amics hi va haver de tot i força. En cap dels meus cercles no s’havia produït una relació semblant que no hi hagués un contracte silenciós de compravenda. En tots els casos coneguts al nostre voltant l’home d’edat paga un preu per gaudir de la companyia del xicot jove. Aquest paràmetre vell com la mateixa humanitat és acceptat i per suposat tolerat. En canvi el fet que en Francesc tingues la seva feina, els seus diners i els seus comptes corrents independents i que no depengués econòmicament de mi, feia trontollar els fonaments del edifici social on estàvem tots en harmoniosa convivència.

Els anys passen i ara aquell bell jove d’aparença adolescent, pesa dotze quilos més, ja te algun cabell blanc al seu cap i el seu riure esclatant no és tan freqüent, al menys amb mi. Però han passat vint-i-cinc anys i encara jau al meu costat i em calenta els freds de les nits d’hivern. En veritat no puc demanar res més.

 Aquests vint-i-cinc anys per ell, són quasi tota la sa vida, que no per a mi, així que tan sol em resta pronunciar les úniques escaients paraules: Gràcies nen.

Fira de Nadal a la Sagrada Familia

Per sobre de totes les coses de foscos colors que portem a l’esquena la gent gran, la gent compromesa, els adults, en alguns moments especials del passar del temps, sempre hi ha l’esperança de que tota aquella existència malforjada, no et pertany, ni et toca viure-la en aquells moments, quan mires la mirada neta dels infants, aliens a les foscors i malformacions de vida. Un esclat de riure infantil esborra per uns moments tot el dolor i les llàgrimes amagades que fan força per brollar