Jardins del turó del Putget

A menys de deu minuts de casa, caminant, tinc un jardí incomparable, un jardí salvatge i mediterrani, amb unes vistes espectaculars sobre la ciutat, abastant milles i milles de mar blau. Estic parlant del turó del Putget. Doncs bé avui per les casualitats de la vida he tingut que anar a una oficina de UniPost per recollir una carta important (abonaments) i casualment aquesta oficineta del correu està als peus del turó i molt propera a una de les entrades del jardí. El que vaig a dir ara és mereixedor de disciplina anglesa amb vara o regleta.

Amb més de cinquanta anys que fa que visc a aquesta casa on estic escrivint això i a tocar del Turó del Putget, mai de la vida hi havia posat els peus. Perquè? Segurament són tendències. Els hàbits de la gent de Gràcia de baixar al centre i quasi mai pujar cap a la muntanya, costa amunt, amb una pendent molt pronunciada no gaire freqüent pels nostres barris.

El fet és que avui a quarts de dotze del migdia no havia un anima per els camins i les escales del bonic jardí, tan sol els afortunats jardiners cuidant les plantes, dic afortunats perquè de totes les feines municipals és aquesta l’única que em fa certa enveja, alcalde inclòs en el paquet. Les cases que les seves terrasses i balcons donen cara al parc tenen el privilegi de estar enfrontats a una natura tan salvatge com esplendent, segona enveja del dia. Més disciplines als malucs. És tan maco veure com brillen els vidres de les finestres de la ciutat de Barcelona fent-li competència a la lluentor del mar tan lluminós i tan nostre.