Gérard Philipe

Un fet que em va quedar molt viu i en certa manera em va marcar a la meva adolescència va ser la mort sobtada i injusta de Gérard Philipe, va ser l’any 1959 i nomes tenia 36 anys. Qui era en Gérard Philipe a la Barcelona de 1959?
No puc dir res més que totes els mitjans en van parlar i molt, quasi tant com quan va morir en James Dean el 1955. Gérard Philipe s’havia fet molt famós al país amb una pel•lícula històrica y d’acció ‘Fan Fan la Tulipe’ amb una joveníssima Gina Lollobrigida, fou l’època que no venien gaires pel•lícules americanes, una mena de boicot, i els actors de pel•lícules europees es van fer famosos com si stars de Hollywood fossin (Loren, Lollo, Bardot, Romy, Cardinale, Mastroiani i Gérard Philipe). Però el cas del actor francès no tenia res a veure amb els altres mencionats ja que Gérard Philipe fou un grandíssim actor de teatre, el més gran del seu moment, sense ell i Jean Vilar el internacionalment reconegut festival d’Avinyó no seria el mateix ells dos el val posar en el món de la cultura mundial en aquell moment històric. L’actor combinava la seva feina la teatre amb el cinema, fou el actor més gran de França de la dècada dels 50s, el seu espai encara no esta ocupat per cap altre desprès de més de cinquanta anys de la seva mort (Delon, Trintignant, Auteuil).
Recordo una tarda de estiu de 1962 passejant amb l’Antoni Chic per la rambla de Catalunya, un molt jove Josep Maria Flotats va parar a l’Antoni per explicar-li que s’anava a França a fer un curs de teatre a un centre de Strasbourg, més tard vam saber que el van agafar a la Comedie Francesa com actor fins que va ser protagonista absolut de molts títols que havia deixat en Philipe en plena joventut, i jo havia llegit els diaris especialitzats que en Flotats era el nou Gérard Philipe, paraules buides perquè l’encant de tendre innocència i mirada maliciosa del francès mai ho va tenir el català, al que no li vull treure cap mèrit, que de segur en te i molts (no per a mi clar). Una altre motiu de que Gérard Philipe fos conegut d’una manera tangencial és el que el xicot venia molt a Barcelona de manera totalment silenciosa per veure al seu pare que vivia aquí, els pares s’havien separat i el pare s’havia refugiat a la nostra ciutat per un passat pro nazi i el bon fill li rendia visites periòdiques.

Això és ma vida

Arbre de Nadal 2011

Making of Christmas tree & crib 2011

Pessebre 2011

El comentari útil.

- Igual que el vot útil, hi ha a Internet (xarxes socials), el comentari útil.

- Qui més qui menys estem ubicats qual ‘florero’ de luxe en aquesta teranyina informàtica de què estic parlant, es digui Facebook, Blogger, Twitter o Tupolla.com

- Si som veritables addictes a aquests petits plaers procurem estar informats de tots els articles que es van penjant en els llocs dels nostres col · legues, això clar, independentment dels que nosaltres mateixos anem penjant en els nostres domicilis amb relativa freqüència.

- Els articles que nosaltres anem introduint a la xarxa sempre obeeixen a un motiu, res és gratuït, pot ser per comunicar-nos amb la humanitat, pot ser per expressar el que no ens atrevim a dir en veu alta a gent propera, potser vulguem sorprendre a l'audiència de la nostra originalitat mental, potser estarem molt sols i ningú ens escolti, poden ser tants els motius ...

- Alhora que intentem dir alguna cosa una mica original a la comunitat, també ens interessa veure el que els altres escriuen, els altres poden ser amics de sempre, relacions recents, simples noms sense rostre que coneixem per la xarxa. Aquests articles que ens trobem cada dia dels nostres coneguts habituals els busquem, un per un, en l'àrdua tasca de cada dia o bé hi ha eines que te'ls envien a casa teva perfectament ordenats per temps de publicació i en la seva carpeta corresponent per anar llegint a la conveniència de cada un.

- He observat que molts dels meus compatriotes, de aquest món de mones, són d'una habilitat extrema a seleccionar blocs, llocs, habitacles que siguin útils als fins íntims i personals de cada un. Aquests col · legues no trien el bloc pel contingut implícit d'aquest, sinó que el que es mira primordialment (a la manera d'un tecnòcrata de l'FMI) és lo popular que sigui aquest bloc entre els internautes.

- Cada vegada que es realitza un comentari en un bloc estrella (milers de visites, mensuals, setmanals o diàries) aquest comentari propi que es deixa penjat a casa del blocaire famós, hi ha moltes possibilitats de que centenars de persones llegeixin aquest petit comentari enginyós que has deixat anar i si a sobre poses el link del teu bloc personal llavors hi ha la gran possibilitat que aquest lector anònim del bloc mediàtic, en llegir la nostra genial ocurrència en forma de comentari, cliqui el link del nostre estimat blog i així es pot caçar un client nou per al nostre petit i humil negoci.

- És clar que tota aquesta gent que et llegeix per carambola no tenen res a veure amb tu, ni de gustos ni de aficions, són un nombre, o molts números, això és el que importa, que el teu bloc es llegeixi a Guatemala ia les Illes Caiman, que les persones que et saluden cortesament no sàpiguen res de tu i el que és pitjor que no sàpiguen qui és Bette Davis o Lucien Freud, això importa poc.

- Com vaig a deixar un comentari al bloc del meu amic de tota la vida si només em llegeix ell? Quina pèrdua de temps i d'assolir una mica de notorietat cibernètica. Cal anar a pel comentari útil, sí, ben útil!

Madrid 2011

Keira Knightley

Alguna vegada a la vida s’ha de dir: Prou! - Jo amb aquesta xicota ja ho he dit i penso que estic en el meu dret. No tinc temps per perdre i tampoc vull excitar la meva capacitat de resistència a les coses negatives. Aquesta dona, que te mostres visibles de que passa gana, molta gana, per el desmillorament físic muscular que es veu a les ultimes pel·lícules, ja no la puc resistir ni un minut més.

La primera vegada que la vaig veure a ‘Quiero ser como Beckham’ era una adolescent de 17 anys y tan ella com el film em va distreure prou, era allí una incipient lesbiana i donava el ‘physique du rol’ perfectament. Això era el 2003. En els 8 anys que han passat des de llavors no ha parat de fer cinema, títols molt interessants, el seu agent sap triar molt bé, l’ha convertit en una estrella del cinema mundial, tan a la seva Anglaterra d’origen com als Estats Units és respectada, valorada i pot triar i remenar entre cents de projectes.

Però jo ja en tinc prou, de interpretacions pèssimes, afectades i absurdes, te una manera de treballar que es basa en fer tics facials i posar morros de nena idiota. No la suporto més. L’he vist en deu pel·lícules, algunes d’elles, bones pel·lícules, i ja en tinc ben prou, potser quan sigui una dona feta, que l’home que la porti al llit, li faci engreixar quinze quilos i a cops de embranzides li tregui aquests ‘morritus’ de tarada i l’ensenyi a riure com una dona sencera, se la podrà a tornar a mirar, fils a les hores jo tanco l’aixeta.

Les pel·lícules que li he vist a part de la mencionada a dalt són: Expiación. Seda. Solo una noche. London Boulevard. En el limite del amor. Nunca me abandones. La duquesa. Love actually. Orgullo y prejuicio.

Sant Sebastià a través del temps

Aquesta fascinant imatge

Si en aquest moment algú em preguntés quina era la cara mes bonica per a mi, amb la possibilitat de triar de totes les èpoques, escoles i estils, tan se val que fos oli, dibuix o escultura, màniga ample total per triar i remenar. Ho tindria decidit en un instant, ja que des de fa quasi un mes hi ha un rostre pintat al oli que em te vampiritzat. Al conèixer aquesta pintura vaig tenir l’idea peregrina, mai millor dit, de posar-la com a fons d’escriptori al ordinador, el que vol dir que quasi tot el dia estic mirant aquesta fascinant imatge.

Vaig tenir coneixement d’aquest preciós retrat gracies a un contacte que tinc al Facebook i al Flickr, contacte valuós, persona culta, refinada i amb edat i gustos parells, es tracta de l’escriptor i crític d’art Renaud Camus, un exquisit molt a la francesa, jo ja m’entenc. Bé en un dels seus posts va penjar un detall d’un quadre que hi ha al Musée de Beaux-Arts de Lyon, en aquell moment nomes vaig descarregar la imatge i no vaig ni tan sols mirar el nom del autor, d’entrada creia que era un retrat de sant Francesc, i ja de primer cop d’ull el vaig catalogar com un quadre estil ‘pompier’ del segle dinou.

Al cap de uns pocs dies vaig tornar a la fotografia que havia guardat i vaig quedar encisat per no dir enamorat d’aquella perfecció en el rostre del xicot retratat amb gran amor i no se si afegir fidelitat, això ja mai més ho podrem saber.

Un dies desprès de que la imatge del santet estès omnipresent al front del meu ordinador nit i dia, vaig voler saber més del quadre i del artista, vaig tenir que tornar a la web del literat Renaud Camus i tractar de recordar on estava aquesta fotografia ubicada, en Camus te mes de deu mil fotografies penjades al seu lloc, totes d’art i d’una insuperable bellesa, jo nomes en puc veure unes 30 o 40 al dia sinó acabo amb un empatx de tanta exquisidesa, moltes vegades per compensar em poso algun mp3 de copla tipus Juanita Reina per compensar i tocar de peus a terra.

Una vegada localitzada de nou la fracció del retrat del sant Francesc , vaig veure la seva descripció i sorprenentment el noiet tan guapo no es sant, es un frare de poca graduació, el títol del quadre es el següent: ‘Pelerine Défaillante Soutenue par un Capucin’ i esta datat al 1837 i el pintor s’anomena Claude Bonnefond, aquí podeu veure més informació: http://fr.wikipedia.org/wiki/Claude_Bonnefond

El quadre sencer no m’interessa gens ni mica, el trobo fluix per no dir tou, ni per colors ni per composició li dono més d’un 5/10, ara bé... si retallo la cara i em concentro en el seu perfil , estudio tots els elements seleccionats i m’endinso en el que el caputxí esta pensant i sentint en aquell moment, res a veure, clar, amb la pelegrina que te al costat, em trasbalsa fins sentir un mareig y una angunia perillosos. Potser això és el que anomenen el síndrome d’Stendhal, o potser és que estic sonat.