divendres, 24 d’abril del 2009
dissabte, 18 d’abril del 2009
Carta al setmanari 'Time Out' Barcelona
A la vida sempre anem perden quelcom, persones, coses, aquesta setmana i amb l’incorporació del vostre nou director la pagina ‘gai i lèsbic’ ha perdut el cinquanta per cent del seu contingut, si abans ja eren minses les dues paginetes que tenía ara nomes s’ha quedat amb una sola, la numero 79
No vull pensar que la vostra direcció fa menyspreu d’aquest col·lectiu, perquè no ho ha fet mai i molt menys amb la premissa de comportament de la vostra mare anglesa que des de sempre ha dedicat el espai que mereix un col·lectiu que surt, viu i gasta molts diners en el mon de les arts, del oci i la vida nocturna.
També hem perdut la ploma intel·ligent de Daniel O’Hara, una llàstima ja que el seu humor surrealista es insubstituïble ara ja nomes falta que elimineu la eminent aportació setmanal de ‘la ploma de la xancleta’ per que aquesta revista vostra sigui beneïda per la cúria vaticana, tan pròxima als nostres patiments de tota la vida i quedi tan insípida com tanta gent desitja.
No vull pensar que la vostra direcció fa menyspreu d’aquest col·lectiu, perquè no ho ha fet mai i molt menys amb la premissa de comportament de la vostra mare anglesa que des de sempre ha dedicat el espai que mereix un col·lectiu que surt, viu i gasta molts diners en el mon de les arts, del oci i la vida nocturna.
També hem perdut la ploma intel·ligent de Daniel O’Hara, una llàstima ja que el seu humor surrealista es insubstituïble ara ja nomes falta que elimineu la eminent aportació setmanal de ‘la ploma de la xancleta’ per que aquesta revista vostra sigui beneïda per la cúria vaticana, tan pròxima als nostres patiments de tota la vida i quedi tan insípida com tanta gent desitja.
dimarts, 7 d’abril del 2009
Charles Aznavour: Comme ils disent
Estimat Gabriel,
L’any 1973 el extraordinari cantant i poeta Charles Aznavour va treure al mercat la cançó ‘Comme ils disent’ una cançó d’una tendresa pulcre i exquisida que ens parla de la vida de molts dels homes que no senten la seva sexualitat adequada dins un cos donat per la naturalesa: el mon desconegut del transexualisme, el gran Aznavour va ser molt agosarat de fer aquest homenatge a totes les persones que llavors i encara ara, nomes tenien sortida al mon de la nit , espectacle o prostitució, de sempre aquesta peça ha estat una de les meves preferides d’aquest prolífic autor.
Aquest proper mes de maig en Charles Aznavour farà 85 anys, es l’últim que queda d’aquella irrepetible generació. Gracies Charles, pour toujour!
Chanson: Comme Ils Disent
J'habite seul avec maman
Dans un très vieil appartement
Rue Sarasate
J'ai pour me tenir compagnie
Une tortue deux canaris
Et une chatte
Pour laisser maman reposer
Très souvent je fais le marché
Et la cuisine
Je range, je lave, j'essuie,
A l'occasion je pique aussi
A la machine
Le travail ne me fait pas peur
Je suis un peu décorateur
Un peu styliste
Mais mon vrai métier c'est la nuit.
Que je l'exerce en travesti :
Je suis artiste
Jai un numéro très spécial
Qui finit en nu intégral
Après strip-tease
Et dans la salle je vois que
Les mâles n'en croient pas leurs yeux.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent
Vers les trois heures du matin
On va manger entre copains
De tous les sexes
Dans un quelconque bar-tabac
Et là on s'en donne à cœur joie
Et sans complexe
On déballe des vérités
Sur des gens qu'on a dans le nez
On les lapide
Mais on fait ça avec humour
Enrobé dans des calembours
Mouillés d'acide On rencontre des attardés
Qui pour épater leurs tablées
Marchent et ondulent
Singeant ce qu'ils croient être nous
Et se couvrent, les pauvres fous
De ridicule
Ça gesticule et parle fort
Ça joue les divas, les ténors
De la bêtise
Moi les lazzi, les quolibets
Me laissent froid puisque c'est vrai.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent
A l'heure où naît un jour nouveau
Je rentre retrouver mon lot
De solitude
J'ôte mes cils et mes cheveux
Comme un pauvre clown malheureux
De lassitude
Je me couche mais ne dors pas
Je pense à mes amours sans joie
Si dérisoires
A ce garçon beau comme un Dieu
Qui sans rien faire a mis le feu
A ma mémoire
Ma bouche n'osera jamais
Lui avouer mon doux secret
Mon tendre drame
Car l'objet de tous mes tourments
Passe le plus clair de son temps
Au lit des femmes
Nul n'a le droit en vérité
De me blâmer de me juger
Et je précise
Que c'est bien la nature qui
Est seule responsable si
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent
L’any 1973 el extraordinari cantant i poeta Charles Aznavour va treure al mercat la cançó ‘Comme ils disent’ una cançó d’una tendresa pulcre i exquisida que ens parla de la vida de molts dels homes que no senten la seva sexualitat adequada dins un cos donat per la naturalesa: el mon desconegut del transexualisme, el gran Aznavour va ser molt agosarat de fer aquest homenatge a totes les persones que llavors i encara ara, nomes tenien sortida al mon de la nit , espectacle o prostitució, de sempre aquesta peça ha estat una de les meves preferides d’aquest prolífic autor.
Aquest proper mes de maig en Charles Aznavour farà 85 anys, es l’últim que queda d’aquella irrepetible generació. Gracies Charles, pour toujour!
Chanson: Comme Ils Disent
J'habite seul avec maman
Dans un très vieil appartement
Rue Sarasate
J'ai pour me tenir compagnie
Une tortue deux canaris
Et une chatte
Pour laisser maman reposer
Très souvent je fais le marché
Et la cuisine
Je range, je lave, j'essuie,
A l'occasion je pique aussi
A la machine
Le travail ne me fait pas peur
Je suis un peu décorateur
Un peu styliste
Mais mon vrai métier c'est la nuit.
Que je l'exerce en travesti :
Je suis artiste
Jai un numéro très spécial
Qui finit en nu intégral
Après strip-tease
Et dans la salle je vois que
Les mâles n'en croient pas leurs yeux.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent
Vers les trois heures du matin
On va manger entre copains
De tous les sexes
Dans un quelconque bar-tabac
Et là on s'en donne à cœur joie
Et sans complexe
On déballe des vérités
Sur des gens qu'on a dans le nez
On les lapide
Mais on fait ça avec humour
Enrobé dans des calembours
Mouillés d'acide On rencontre des attardés
Qui pour épater leurs tablées
Marchent et ondulent
Singeant ce qu'ils croient être nous
Et se couvrent, les pauvres fous
De ridicule
Ça gesticule et parle fort
Ça joue les divas, les ténors
De la bêtise
Moi les lazzi, les quolibets
Me laissent froid puisque c'est vrai.
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent
A l'heure où naît un jour nouveau
Je rentre retrouver mon lot
De solitude
J'ôte mes cils et mes cheveux
Comme un pauvre clown malheureux
De lassitude
Je me couche mais ne dors pas
Je pense à mes amours sans joie
Si dérisoires
A ce garçon beau comme un Dieu
Qui sans rien faire a mis le feu
A ma mémoire
Ma bouche n'osera jamais
Lui avouer mon doux secret
Mon tendre drame
Car l'objet de tous mes tourments
Passe le plus clair de son temps
Au lit des femmes
Nul n'a le droit en vérité
De me blâmer de me juger
Et je précise
Que c'est bien la nature qui
Est seule responsable si
Je suis un homme, oh !
Comme ils disent
Cançó: Com Diuen
Visc sol amb la mamà
En un molt vell pis
Carrer Sarasate
Jo tinc per fer-me companyia
Una tortuga, dos canaris
I una gata
Per deixar la mamà descansar
Molt sovint faig el mercat
I la cuina Endreço, rento, asseco,
Si s'escau cuso també A màquina
El treball no em fa por
Sóc una mica decorador
Un poc estilista
Però el meu verdader ofici és a la nit.
Que jo exercito de travestí :
Jo sóc artísta
Tinc un número molt especial
Que acaba en un integral
Després del striptease
I en la sala veig que
Els mascles no es creuen el que veuen els seus ulls.
Sóc un home, oh !
Com diuen
Cap a les tres hores del matí
Anem a menjar am els amics
De tots els sexes
A qualsevol bar-tabac
I allà un se'ns omple el pit d’alegria
I sense complexes
Desembalem les veritats
I la gent que no ens cau bé
Se'ls lapida
Però es fa això amb humor
Cobert en jocs de paraules
Mullades d'àcid
Trovem els retardats
Que per sorprendre als comensals
Caminen i ondulen
Simulant allò que ells creuen de nosaltres
I es cobreixen, els pobres bojos
De ridiculesa
Així gesticula i parla fort
Així juga a les dives, els tenors
De la bestiesa
Jo els deixo, les males passades
Em deixen fred, ja que és veritat.
Sóc un home, oh !
Com diuen
A l'hora que neix un dia nou
Entro a trobar el meu destí
De solitud
Em trec les pestanyes i els cabells
Com un pobre pallasso desgraciat
De lassitud
Em poso al llit però no dormo
Penso amb als meus amors sense alegria
Tan irrisoris
A aquell noi maco com un Déu
Que sense fer res ha posat al foc
La meva memòria
La Meva boca no gosarà mai
Reconèixer-li el meu dolç secret
El meu tendre drama
Ja que l'objecte de tots els meus turments
Passa la major part del seu temps
Al llit de les dones
Ningú no té el dret en realitat
De culpar-me, de jutjar-me
I preciso
Que tan sols la naturalesa
És l’única responsable, si
Sóc un home, oh!
Com diuen
dissabte, 4 d’abril del 2009
Historia d’un piano
Estimat Gabriel,
Les coses com les persones, els animals o les plantes tenen una vida agradable o penosa depenent de les circumstancies de la vida i del seu destí, absurda paraula tan emprada com ho son totes les que envolten els misteris de les religions. Doncs be ara t’explicaré l’historia d’un piano que va néixer molt lluny d’aquest país i poc s’imaginava el camí tan desgraciat que seria el de la seva, ara ja, llarga vida.
Comencem , i com en els contes hi havia una vegada un xicot molt agosarat amb les coses serioses de la vida l’anomenarem Gabriel, precisament com tu, aquest noi creia que estava tocat per la ma divina per despuntar en els difícils camins de les arts, com havia començat a pintar sense tenir cap noció tècnica del mon dels pinzells i dels tubs de pintura i sorprenentment li va sortir tirant a bé a les primeres incursions, tenia certa traça i fins i tot va fer unes quantes exposicions venent quasi la meitat d l’obra que havia produït, però molt aviat es va cansar de bregar amb galeristes, marxants d’art i crítics i ho va deixar córrer.
Aquell cap atabalat ara es volia ficar en el mon de la musica i va pensar innocentment que si sense escola artística havia venut quadres també sense cap coneixement de musica podria tocar un instrument musical i com no, el que va triar va ser el mes costos de tots, el piano, tenia uns diners estalviats i se’n va anar a una de les millors botigues de pianos de Barcelona, Adagio al carrer Muntaner, allí un empleat que encara deu estar rient li va dir que per els diners que comptava el millor era un piano marca Otto Bach, alemany, d’Hamburg però que sortia mes econòmic perquè estava assemblat a Sud-àfrica . la operació es va fer d’immediat ja que en Gabriel es volia posar a tocar els nocturns de Chopin tan aviat el piano fos a casa seva.
Al pobre piano no sabia el que li esperava d’aquell gamarús pretensiós i inconscient.
Les coses com les persones, els animals o les plantes tenen una vida agradable o penosa depenent de les circumstancies de la vida i del seu destí, absurda paraula tan emprada com ho son totes les que envolten els misteris de les religions. Doncs be ara t’explicaré l’historia d’un piano que va néixer molt lluny d’aquest país i poc s’imaginava el camí tan desgraciat que seria el de la seva, ara ja, llarga vida.
Comencem , i com en els contes hi havia una vegada un xicot molt agosarat amb les coses serioses de la vida l’anomenarem Gabriel, precisament com tu, aquest noi creia que estava tocat per la ma divina per despuntar en els difícils camins de les arts, com havia començat a pintar sense tenir cap noció tècnica del mon dels pinzells i dels tubs de pintura i sorprenentment li va sortir tirant a bé a les primeres incursions, tenia certa traça i fins i tot va fer unes quantes exposicions venent quasi la meitat d l’obra que havia produït, però molt aviat es va cansar de bregar amb galeristes, marxants d’art i crítics i ho va deixar córrer.
Aquell cap atabalat ara es volia ficar en el mon de la musica i va pensar innocentment que si sense escola artística havia venut quadres també sense cap coneixement de musica podria tocar un instrument musical i com no, el que va triar va ser el mes costos de tots, el piano, tenia uns diners estalviats i se’n va anar a una de les millors botigues de pianos de Barcelona, Adagio al carrer Muntaner, allí un empleat que encara deu estar rient li va dir que per els diners que comptava el millor era un piano marca Otto Bach, alemany, d’Hamburg però que sortia mes econòmic perquè estava assemblat a Sud-àfrica . la operació es va fer d’immediat ja que en Gabriel es volia posar a tocar els nocturns de Chopin tan aviat el piano fos a casa seva.
Al pobre piano no sabia el que li esperava d’aquell gamarús pretensiós i inconscient.
Tan aviat el piano de laca negra amb aquella olor de fusta bona va ser instal·lat al lloc mes prominent de la sala es va seure a la banqueta i va començar a bastonejar les tecles i ja et pots imaginar que el so que va sortir fou tan lamentable com insuportable. Llavors va veure que no era tan fàcil com ho imaginava i va decidir que tenia que anar a fer unes quantes classes de piano. A La Vanguardia va veure un anunci de una professora que estava a la Riera de Sant Miquel prou convenient perquè era a prop de la seva casa i tot decidit, va anar-hi amb el joiós esperit que el caracteritzava. La professora acabava d’acabar la carrera, si es que això s’acaba mai, vull dir jove i inexperta, si hagués estat una dona bregada amb el tema l’hagués fet fora a la segona classe.
Va estar quasi un any fent aquestes inútils classes l’arriscat Gabriel, el piano patia el dolor més profund perquè mai va sentir aquell color del so tan bonic que sabia ell podia donar. Solfeig amunt, solfeig avant, escales i arpegis sense cap resultat aparent tot de cop va dir prou, va tancar la tapa del piano i es va oblidar d’aquella intemperància de persona immadura.
El sofert piano quasi es va alegrar de que el suïcidessin en vida perquè veure cada vespre aquell borinot perdent el temps l’ofegava fins les llàgrimes.
Així va estar el silenciós piano que l’havien emmudit sense pietat, quasi vint anys. Tan sols dues vegades l’any quan venien les criatures petites de la família a veure l’avia, es seien a la banqueta amb un parell de coixins al cul per arribar a les tecles i jugaven amb el piano negre i llustrós, i ell pensava que potser algun dia algun d’aquells marrecs tindria una petita afició musical i en Gabriel el regalaria a un d’ells per aprendre el noble art de d’interpretació musical.
Un dia de pluja en Gabriel va veure clar que havia estat una persona egoista per sacrificar al seu piano sense fer la feina per la qual havia estat creat, fent-lo servir tan sols per posar sobre seu unes figuretes d’adorn i un canelobre i va recordar que feia uns quants anys va venir a casa seva un amic de Montpeller, l’Olivier que podia tocar el piano bastant bé i quan el va veure tan bonic, obrí la tapa i va estar quasi dues hores tocant-lo, si no d’una manera virtuosa, prou dolçament per omplir d’una musica agradable tota la casa. El piano mut també ho recordà i amb llàgrimes lliscant per les cordes va pensar que havia estat l’única volta que havia pogut escoltar el so que sortia de les seves entranyes immaculades.
Va estar quasi un any fent aquestes inútils classes l’arriscat Gabriel, el piano patia el dolor més profund perquè mai va sentir aquell color del so tan bonic que sabia ell podia donar. Solfeig amunt, solfeig avant, escales i arpegis sense cap resultat aparent tot de cop va dir prou, va tancar la tapa del piano i es va oblidar d’aquella intemperància de persona immadura.
El sofert piano quasi es va alegrar de que el suïcidessin en vida perquè veure cada vespre aquell borinot perdent el temps l’ofegava fins les llàgrimes.
Així va estar el silenciós piano que l’havien emmudit sense pietat, quasi vint anys. Tan sols dues vegades l’any quan venien les criatures petites de la família a veure l’avia, es seien a la banqueta amb un parell de coixins al cul per arribar a les tecles i jugaven amb el piano negre i llustrós, i ell pensava que potser algun dia algun d’aquells marrecs tindria una petita afició musical i en Gabriel el regalaria a un d’ells per aprendre el noble art de d’interpretació musical.
Un dia de pluja en Gabriel va veure clar que havia estat una persona egoista per sacrificar al seu piano sense fer la feina per la qual havia estat creat, fent-lo servir tan sols per posar sobre seu unes figuretes d’adorn i un canelobre i va recordar que feia uns quants anys va venir a casa seva un amic de Montpeller, l’Olivier que podia tocar el piano bastant bé i quan el va veure tan bonic, obrí la tapa i va estar quasi dues hores tocant-lo, si no d’una manera virtuosa, prou dolçament per omplir d’una musica agradable tota la casa. El piano mut també ho recordà i amb llàgrimes lliscant per les cordes va pensar que havia estat l’única volta que havia pogut escoltar el so que sortia de les seves entranyes immaculades.
Amb un atac de rauxa i encertada decisió en Gabriel va posar un anunci de venda del piano a Internet, mai ho havia fet però per aquestes feines era prou espavilat, va mirar quin era el preu d’un piano de segona ma de la marca del seu piano i el posà un xic mes baix perquè tingues millor sortida. Al cap de tres dies va començar a trucar el telèfon per demanar detalls del seu anunci. En Gabriel volia que la persona que s’emportés el seu piano fos especial, el piano havia conviscut amb ell una bona part de la vida i volia rescabalar-lo de tot els patiments que havia sofert.
Volia que anes a parar a casa d’un professor de piano, o d’una escola de musica, o be a una acadèmia de dansa. No volia que tornes a una vida trista com la que li havia fet portar fins ara. Però el destí que abans mencionava es bo moltes vegades per les persones o coses que pateixen i va fer que el seu company de laca negra anés a parar a casa d’una noia de Granollers, una noia que de naixement pateix una greu malaltia psicològica o mental, no es pot comunicar bé amb la gent però desprès de dos cursos de piano aconsellat per els metges que la porten han comprovat que la noia malalta millora molt el seu comportament perquè la noia es comunica molt millor amb el piano que amb les persones. En Gabriel per fer-se perdonar la seva inconsciència de joventut va rebaixar el preu del seu piano per tal que la noia que s’entén tan be amb els pianos pogués tenir-ho ben aviat sense que els seus pares haguessin de fer un sacrifici econòmic.
El piano viatger ja es al seu destí i ja fa dos dies que la seva mestressa li fa companyia, el toca i l’acarona, segur que ben aviat l’estimarà i el piano llustrós de laca negra viurà feliç molts més anys dels que viurem tots plegats.
Volia que anes a parar a casa d’un professor de piano, o d’una escola de musica, o be a una acadèmia de dansa. No volia que tornes a una vida trista com la que li havia fet portar fins ara. Però el destí que abans mencionava es bo moltes vegades per les persones o coses que pateixen i va fer que el seu company de laca negra anés a parar a casa d’una noia de Granollers, una noia que de naixement pateix una greu malaltia psicològica o mental, no es pot comunicar bé amb la gent però desprès de dos cursos de piano aconsellat per els metges que la porten han comprovat que la noia malalta millora molt el seu comportament perquè la noia es comunica molt millor amb el piano que amb les persones. En Gabriel per fer-se perdonar la seva inconsciència de joventut va rebaixar el preu del seu piano per tal que la noia que s’entén tan be amb els pianos pogués tenir-ho ben aviat sense que els seus pares haguessin de fer un sacrifici econòmic.
El piano viatger ja es al seu destí i ja fa dos dies que la seva mestressa li fa companyia, el toca i l’acarona, segur que ben aviat l’estimarà i el piano llustrós de laca negra viurà feliç molts més anys dels que viurem tots plegats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)