SING! SING! SING!

Estimat Gabriel,
Tal com et vaig dir voldria fer-te uns breus apunts sobre el espectacle SING! SING! SING! Ja vist per segona vegada i amb unes diferencies molt grans tan de durada com de qualitat en la segona visió d’aquest últim desembre.

CARLA IRENE MARTA

Per poder situar-me amb mes propietat deixa’m que posi els noms de les tres artistes tal com estan col·locades al escenari el 90% del temps d’actuació i per ajudar-me a explicar el que et vull dir.
Primer et diré tot el que positivament he vist millorat en aquest segon ‘passe’
1 – conjunció de les veus molt mes acurada, sonant moltes vegades a autèntics anys 40s made in USA i també menció a part del mèrit es a l’excel·lent banda que han triat per acompanyar-les
2 – brutal canvi en tots els números coreogràfics , molt mes treballats i amb resultats quasi sempre brillants
3 – salt mortal i amb èxit el que ha fet la Carla en aquesta funció ja que he descobert una actriu que no te res a veure a la de la primera vegada
4 – millorament del vestuari vers la primera vegada encara que no hagin arribat a la cota que jo esperaria d’elles en un proper futur, però temps al temps i amb una mica més d’inversió i bon gust poden arribar a la fita amb l’èxit que mereixen.

I ara deixa’m somniar que jo soc un productor de Broadway i estic preparant un espectacle per homenatjar la musica swing dels anys 40s i 50s per el qual he fet un extens càsting i m’he quedat amb tres artistes seleccionades i que es diuen, Carla, Irene, i Marta, totes elles molt bones cantants, ballarines i per suposat actrius que es el que jo vull que transmetin al públic tot el perfum d’aquelles pel·lícules en blanc i negre que jo veia al cinema amb la meva mare quan era petit.
L’espectacle s’anomenarà: SING! SING! SING! I serà un recull de estàndards americans dels anys propers ala segona guerra mundial, les tres actrius aniran vestides amb vestuari idèntic o quasi però vull que el públic identifiqui a partir de la tercera cançó que son tres personalitats ben diverses per això et vaig a fer un retrat ben detallat de cada una de les tres protagonistes.

CARLA
Prototip: Marilyn Monroe, perruca rossa, quasi fil d’or, es la ‘tonta’ més sàvia del grup, sembla que es una mica curta de gambals però té una sexualitat intensa que li surt en cada un dels seus moviments, a vegades sembla que s’equivoca però es un parany innat a la seva personalitat, la seva veu dolça i sensual (es la soprano) arriba a tothom i se’ls fica a la butxaca des de el primer moment.

IRENE
Prototip: Rita Hayworth, perruca vermella, foc intens, el seu caràcter es volcànic, la seva veu de mezzo soprano es perfecte en els seus registres mitjos però a les proves he notat que quan puja a les notes mes agudes surt una mica distorsionada i li he corregir perquè pugi a les notes mes agudes però des de el registre mitja perquè es on la veu li surt mes potent i sobre tot molt mes sensual, tal com vol el seu personatge de deessa absoluta del show business, es la figura central i vulguis o no es la que mana, te una figura esplèndida i ho sap.

MARTA
Prototip: Ava Gardner, perruca bruna, sota la seva aparença freda que tan li escau a la seva veu de contra alt, hi ha un autèntic foc amagat ja que sap que per emportar-se a qui vulgui a la butxaca tan sols ha d’aixecar una cella per fer realitat els seus desitjos, mentre les altres dues companyes han de treballar un xic per aconseguir el que volen, ella espera tranqui-la a la cantonada perquè sap, i molt bé, que ella tindrà el que vulgui quan ella vulgui.

M’agradaria que en el transcurs del recital, perquè això és el que és, la musica per sobre de tot, el públic es faci còmplice de les petites rivalitats que hi ha en les tres personalitats tan diferentment acusades, a la selecció musical hi ha molts temes de to festiu i es aquí quan aquestes petites pinzellades de rivalitat positiva es faci notar per arrancar una petita rialla tot escoltant la part musical en la seva interpretació impecable i precisa, uns breus moments que ja han estat molt explotats en el mon de l’espectacle de tota la vida, però sempre molt efectiu cara al resultat final del show.

El seu Nadal pel 2008

MARILYN MONROE, only you can make the darkness bright

Tu creus que tothom recorda el seu primer amor?

Estimat Gabriel,
Tu creus que tothom recorda el seu primer amor? Ell si.
Ell recordava el que va patir i el que va plorar, d’amagat, quan als dotze anys els ‘padres’ escolapis del col·legi van comunicar a tots els alumnes de la classe que el alumne Francisco Requena Rodriguez ja no estaria en el segon curs perquè els seus pares i la família tota havien marxat a Veneçuela.
El va conèixer al darrer curs de primària, llavors es deia encara pàrvuls i no va ser fins al primer curs que ell no va sentir una predilecció per aquell company petit i prim i molt moreno de pell i cabell. En aquell primer curs també ell es va donar compte de que la seva persona no li era indiferent al vailet no gaire dotat per les matèries que es donaven a les classes però que destacava amb llum pròpia en totes les modalitats esportives, ben poques llavors, pràcticament futbol i gimnàstica.
No recorda com va ser el primer contacte ni si va haver paraules de per mig però si que sent encara els furtius petons que li donava als foscos passadissos del col·legi.
Aquell primer curs ell notava que no estava sol, hi havia algú que l’estimava, que aprofitava els moments descuidats dels capellans i dels companys de curs per fer petites arramblades i fugaces abraçades i potser algun petó. També recorda que com en Requena era el davanter centre i capità del equip de futbol quan marcava un gol li feia una petita senyal des de el camp per que sabés que aquell magnífic gol li era dedicat a ell (mai més ell va anar a veure cap partit ni tan sols per la televisió quan en Requena va deixar de jugar per la fugida d’una emigració forçada).
També va recordar que com el seu amor vivia vora casa seva aprofitaven la meravellosa excusa d’anar a missa per poder veure’s els diumenges al mati i poder parlar i estar junts com ho fan dos enamorats que encara no saben quina cosa es el sexe però que senten el que es la estimació i la tendresa. Tan sol tenen onze anys i el cor massa tendre.
I bé fins aquí tota la explicació per relatar un primer amor que tan sol va durar un curs acadèmic potser ni tan sol un any, tan breu va ser i tan intens. És l’any 1954
I el 2008 amb la commemoració del cinquantenari de la promoció es troben molts dels ex alumnes que ell no havia vist mai més en deixar el col·legi i parlen molt del passat acadèmic i poc del present i amb tota la llibertat del que es possible parlar ell els hi explica als seus companys de curs el seu primer petit amor amb el company Requena (desmai general i flascó de sals)
El 27 de Novembre dia de Sant Josep de Calasanç, fundador dels escolapis es fa un gran sopar als mateixos menjadors del col·legi per festejar el cinquantenari dels alumnes de batxillerat i comerç a part d’altres ex alumnes de generacions molt mes joves que es van volgué afegir a la festa.
Al mig del sopar en Toni, un dels companys del curs, que porta una carpeta a la ma tota l’estona, l’obre i treu una petita fotografia del equip de futbol del primer curs del any 1954, en aquesta foto esta amb el Toni i cinc nois mes que estan també asseguts a la taula i per suposat esta el petit Requena d’expressió poruga.
Ell creu que es el regal més extraordinari que podia esperar ja que no tenia cap fotografia d’en Requena i tan sol guardava a la memòria petits traços del seu rostre i del seu cos, es tan forta l’emoció que sent de veure davant seu una imatge que creia que mai mes a la vida podria contemplar que ha de fer esforços per no posar-se a plorar allí al bell mig de la taula del castell dels pares escolapis.
Bona gent els companys de curs, han passat cinquanta anys però el cor el tenen encara ben jove.
Tu creus que tothom recorda el seu primer amor? Ell si. I ara més que mai.