Estàs a la cuina, tens un ajudant voluntari amb ganes de participar, li vas parlant del que posarem per l'aperitiu, li dius que si això li agrada o si prefereix aquesta altra cosa, et diu que sí, que li agrada tot i que ho posem tot, tens una conversa assossegada i tranquil·la amb un parent que només té vuitanta anys menys que tu i penses la fortuna que tens de poder viure aquests moments de comunicació de tu a tu, tan normal i tan bonics en plena Festa Major del poble.
Doncs bé, jo estic sota la forta mànega de pressió de molts petits raigs atacant la part endolorida de feia tan sols mitja hora, i el meu cap pensa i pensa en tot i sobretot en el perquè de tot plegat, i amb certa sensatesa recordo a totes les persones amigues o de la família que quan travessaven el perillós estret dels vuitanta anys començaven a sorgir com bolets a la tardor de la vida, dolors, taques, carències i moltes altres coses inconvenients i sempre sense avisar, d'un dia per l'altre, un instant que fa trontollar la present actualitat. Tots ells es queixaven i volies que tu els escoltessis amb especial afectuosa atenció i amb alguna altra paraula de consol.
Jo sota el raig reparador pensava que ara em toca a mi, per quina santa butlla vaticana he de ser un privilegiat i no patir totes les desgràcies que han sofert els que han arribat a aquesta edat de perill constant, sobrepassar el 80. Doncs no! Jo com els altres patir quan toca i prendre pal·liatius per evitar el molest dolor que fa que el dia estigui núvol per a tu encara que al carrer fa un sol de fregir llangardaixos. Jo com tots els altres, sense evitar el calvari de les malalties geriàtriques i anar tirant, que tampoc és per amargar la vida dels que m'envolten i a mi mateix, tampoc.
Fotografia autentica i que li demanes a la IA, a la seva aplicació que la millori de color i de definició, al cap d'un moment t'envia la foto rectificada segons el criteri estètic de la IA
Sense paraules, estem ben aviats.
Sempre he estat atret i lligat pel mar, no soc de llacs, de rius o de piscines, si no hi ha un altre remei si va, però la màgia que tenen les onades, l'olor de les aigües i la immensitat de la línia recta a l'horitzó llunyà em fa entrar en una mena d'èxtasi místic quan estic sol davant d'aquest miracle de la natura tan proper i tan meu.
Si alguna cosa té el mes de febrer a ple hivern, són les rebaixes, aquí veieu unes sabates de pell de la bona per només vint cuques!
Foto de família, posem data, jo diria, per la cara de postadolescent que fa el meu germà, 1946 o 1947. Un casament, el nuvi era el fill de la cosina germana del meu pare, l'Elvira la fundadora al costat del seu marit d'un dels millors restaurants de Barcelona, Casa Leopoldo, ara ja, llegenda urbana.
Aquesta fotografia jo la titulo 'Ensarronada', ja que és molt estrany que asseguessin al Ricardo aquí perdut entre aquestes quatre noietes en lloc d'estar amb la resta de la família, pares, àvia, oncles que estaven col·locats unes files darrere. El secret del misteri és que la noia que es veu en la foto a la dreta del meu germà és la germana del nuvi i l'Elvira molt unida per estimació amb nosaltres va fer tot el possible per combinar un casament entre el Ricardo i la seva filla, cosa vist avui dia impensable perquè ell ja s'havia fixat en la filla de la botiga de queviures a prop de casa, la Roser, i si encara no hi havia parlat, estava a punt de fer-ho, car després de la foto va venir un festeig molt llarg.
Bé tornem a la foto del casament de l'hereu del restaurant com he explicat el meu germà no va picar l'ham que va planejar l'Elvira i passen els anys, German, el nuvi i la seva dona, van tenir una única filla anomenada com la seva mare, Rosita i era uns pocs anys més jove que jo. La maquinària de planificació familiar va voler llavors a veure si la Rosita i jo quallàvem alguna mena d'allioli per compensar el que no va poder ser quasi vint anys abans entre el Ricardo i la germana del nuvi l'Alícia, una dona que amb el pas del temps vam tenir la sort de compartir moments magnífics de família al seu restaurant.
