Laura 60 anys

Francis Meadow Frank Sutcliffe

Francis Meadow Frank Sutcliffe fotògraf anglès nascut el 6 d’octubre  de 1853 i mort el 31 de maig de 1941, pioner en aquest nou art de les imatges fotogràfiques va fer un magnífic treball a la ciutat balneària de Whitby a l’Anglaterra des de el final de l’època victoriana fins al principi del segle XX.

Una de les fotografies més famoses d’aquest artista és la dels tres vailets despullats al voltant de la barca varada a la sorra de la platja.

Desprès d’aquesta primera imatge es va fer una copia en blanc i negre on s’hi va simular delicadament un petit banyador segurament per exigències de la moral estricta d’aquells anys de trist record per molts.

El pintor anglès Philip Gladstone l’any 1890 va fer un magnífic oli  inspirat mimèticament en la fotografia del seu coetani Sutcliffe.

Jo a la fi dels 90s vaig agafar l’idea que em va donar una fotografia que vaig a les mans per fer un oli de mida gran, un 40 figura, barrejant la preciosa imatge dels nois a la platja, que jo en aquell moment pensava era de la costa est dels Estats Units d’Amèrica (per un aire Walt Whitman), amb restes romans de la Tunísia mediterrània.

Festival de Balls Moderns

Mis amigos de FaceBook, bueno…

Como todo el mundo, o casi, FaceBook está en nuestras vidas, nos conecta y nos espía y de vez en cuando te ofrece regalos sorpresa como este último recibido donde me ofrece una imagen compartida de mis 50 mejores amigos, bueno…

De entrada hay que decir que hay algunos rostros que no sé quien son, ni creo haber intercambiado frase alguna dentro de este lugar de encuentros.

Fotos de familia, solo mujeres claro, en mis familia los hombres están por el futbol i cosas importantes, no pierden el tiempo, su precioso tiempo en estas nimiedades.

Hay amigos de hace décadas, así como sus madres, también compañeros de trabajo, amigos del mundo del arte, literatura, teatro, moda.

Amigos íntimos, confidentes constantes e imprescindibles.

Amigos a los que admiro por su talento y a los que leo continuamente, fuentes de inspiración y de enriquecimiento personal.

Amigos que pasaron por mi cama, amigos que pasan por mi cama y amigos que algún día, si hay suerte, pasaran por mi cama.

Amigos cercanos y amigos lejanos, algunos, lamentáblemente, muy lejanos.

Como nota complementaria diré que mi marido no está en la lista, bueno…

El miracle de la llum

La llum ens sorprèn quan ella vol i quan menys t’ho esperes com ha estat aquest diumenge mentre estàvem dinant.

Tot de sobte el bust del emperador Adrià que tenim decorat de vermell gamba a la planxa i coronat amb ferro rovellat a la manera gòtica, va agafar una llum molt especial ja que un raig de sol que es filtrava per la teulada li donar una especial lluminositat a la seva part dorsal i que reflectida a la paret de rajola de Valencia el va transformar per uns instants en un ser màgic adornat amb un aura del tot irreal.

L’Adrianito, nom familiar que li em posat a l’emperador romà així com a moltes altres andròmines que tenim per la casa batejades amb tendre humor,  porta amb nosaltres al voltant de vint anys mai havia lluït d’una forma tant esplendent, aquell raig de irreal llum em va fer recordar una historia que em van explicar al temple de Abu Simbel, on digueren que un dia cada any i a una hora concreta un raig de sol entra per la porta del temple i travessa tota la llarga columnata fins anar a parar a sobre de l’ imatge del faraó Ramses II il·luminant-lo per breus segons i donant un espectre màgic a la foscor tenebrosa del temple egipci.

De ben segur que aquesta conjunció solar a casa i al damunt del bust del romà, no la tornarem  a atrapar-la i encara gràcies que l’efecte òptic va durar prou de temps com per deixar-me fer aquestes dues fotografies.

Com a coda final diré que l’emperador Adrià és de tots els seus companys de trona és el que millor m’escau, per moltes raons, va néixer a Itàlica (ara Sevilla), va ser un seguidor y promotor de la cultura hel·lènica a l’imperi romà, va posar de moda la barba masculina en el senat, va tenir d’amant la criatura mes preciosa i mitificada de l’historia de la homosexualitat, el bell Antinous.

87

El celebrar un aniversari sempre es motiu de joia, si li posem el afegit de que l’aniversari es del germà encara ho és més i si el numero que s’hi posa a dalt del pastis ja està per sobre de les coordenades habituals, llavors és un infinit goig.

El meu ‘tete’ de quan jo era un marrec que començava a parlar al carrer Lleida es feliç de tenir avui a tota la família reunida al seu voltant i rodejat d’estimació sincera.

Tot un tresor.

Iconografia eròtica republicana, 1931-1936

Aquesta col·lecció de fotografies eròtiques i a la vegada molt artístiques era del meu pare.

Fotografies totes de procedència francesa i segurament adquirides en el seus desplaçaments a Cerbère des de la propera Portbou, on tenia la família i treballava, en els anys precedents a la guerra civil.

Fotografies que de segur estaven admeses per els governs republicans i que tot seguit en caure el regim republicà, manifestacions artístiques d’aquesta mena foren prohibides i perseguides amb penes fins i tot de presó.

El meu pare però, sempre las va tenir al seu costat, amagades però no molt, de segur que el meu germà o jo mateix varem venir a aquest món desprès dels resultats d’haver observat amb ulls savis aquells petits detalls que en cada una de les fotografies donen la clau dels refinaments més estimulants.

La plaça de Lesseps ja per fi enllestida.

La plaça de Lesseps ja per fi enllestida, sí, ja era hora.

La plaça mes torturada de la ciutat, potser amb seria rivalitat amb la de les Glories, l’ultima reforma fou la del any 2005 però no s’havia acabat perquè just al mig del territori hi havia una enorme tanca i unes grues per la construcció del malaurat metro de la línea 9.

Com a resultat de la crisis les obres del metro han estat paralitzades i també suspeses, l’associació de veïns de la plaça Lesseps va demanar al alcalde Trias que fes el fotut favor de treure tota aquella quincalla del mig de la plaça y que fes el acabament proposat des de un inici de les obres, jardineria i parc infantil.

En Trias se’n va anar i les obres no es van acabar encara que hi estaven treballant de feia mesos, desmuntar la grua va ser fàcil però tapar els forats de metro va ser més conflictiu.

Ara per fi desprès de deu anys de les obres de la Plaça Lesseps ja es pot dir que les obres estan acabades i encara que amb uns arbres molt escarransits amb el temps ja creixeran com han fet els seus germans que estan al seu costat i els infants del barri omplen el seu lloc d’esbarjo a les 5 de la tarda quan surten del col·legi.

L’agermanament de dos colossos

Dins la historia i a molts i a uns segles de distancia hi ha dos genis dins el món de l’art que els fa germans, o al menys es així agermanats com jo els vull veure, perquè són mites meus des de sempre.

L’un es geni dins el món de les arts plàstiques, Michelangelo.

L’altre es un geni dins el món de la musica en totes les seves variants, Txaikovski.

L’agermanament a part pel indiscutible geni de cadascú també els hi ve per la seva homosexualitat ja mai més discutida ni per les falòrnies politiques o bé religioses.

Seguim amb les similituds entre ambdues personalitats, sense haver cap constància escrita de les seves relacions  homosexuals per obvies raons històriques per l’època que els hi va tocar viure, el artista florentí  va tenir amb Tommaso Cavalieri el destinatari dels seus versos amorosos i el compositor rus la compenetració estimulat amb Alekséi Sofronov, el seu criat estimat.

Pear altra banda els dos van tenir una relació intima intel·lectualment afectiva amb dues dones de la noblesa en el cas de Michelangelo amb Vittoria Colonna i per la part de Txaikovski amb l’aristòcrata Nadezhda von Meck, dames d’importància cabdal en les biografies de cadascun dels dos homes.

Per la part creativa ens trobem que els dos genis en tot el que feien, que era molt, sobresortien per sobre de la resta dels seus col·legues, per la quantitat de obra immortal tant copiosa com variada i sempre excelsa.

Mirem solament algunes de les obres de Michelangelo, el seu David de Florència una peça de marbre d’una sola peça de unes proporcions immenses més de 5 metres d’alçada i considerada l’escultura més famosa del món, els frescos de la capella Sixtina, dotzenes i dotzenes de figures, de proporcions tant perfectes com colossals, pintades amb unes condicions de dificultat màxima, i com arquitecte només cal centrar-me en la cúpula  de Sant Pere del Vaticà, encara ara la més perfecte i elegant de totes les altres dissenyades avant i desprès en el transcurs del temps.

Per la part del turmentat Txaikovski ens trobem que en la seva part simfònica, concerts, poemes simfònics i per suposat les simfonies d’una bellesa sense límits, per la part de les operes podríem dir el mateix, sense ser una producció tant extensa com la d’altres compositors operístics, ens deixa una empremta inesborrable i difícilment millorable i deixo per el final el ballet, paradigma de tots els ballets mai composats, són els ballets d’aquest compositor ja que ningú mitjanament informat por deslligar la paraula de ballet del nom de fins i tot tres dels ballets mes famosos mai deixats de interpretar-se arreu del món.

Com a coda final poso en solfa alguns pensaments que m’ha transmès la meva amiga Brigitte Otto sobre Txaikovski.

El compositor li deia en cartes al seu germà: He conegut a algú, ros i amb uns meravellosos ulls marrons, quan el veig, m’agradaria prostrar-me als seus peus, però quan em miro, em considero que sóc massa vell i no m’agrado a mi mateix. Em pregunto, perquè deu un jove humiliar-se i dormir amb mi, es repugnant, aquests pensaments tronen a traves del meu cervell una i altres vegades.

Tot aquest sofriment el music, no pot parlar-ho, ell ho posa tot a la seva musica, és com un crit.

Creu que les seves anomalies sexuals són l’obstacle que li obstaculitza ser feliç i el fan lluitar am totes les forces possible en contra de ell mateix, volent trencar el que ell veu com a perversió del seu cor.

El dormir per primera nit amb la seva esposa va ser un malson, i trobava fastigosa aquella relació intima amb la dona.

El home ferit diu: Amb quina freqüència vaig poder expressar el dolor i els desitjos d’amor en la meva musica, no se si ho vaig aconseguir, altres han de jutjar-ho, però jo contradic els que diuen que la musica no és capaç de mostrar el poder del amor. Només la musica és capaç de fer-ho!