dimarts, 11 d’octubre del 2011

Steve Jobs


De les dotzenes d’articles que he llegit aquesta ultima setmana sobre la persona de Steve Jobs i la seva desgraciada desaparició del món de la tecnologia mediàtica, aquest dos petits articles són els que més s’acosten al meu pensament sobre el personatge i la seva famosa empresa Apple.



Steve Jobs, un model?

No diré que no era un visionari, però hi ha un corrent venerador cap a la figura de Steve Jobs que trobo exagerat. Sí, potser va ser un geni, però n’hi ha molts i n’hi ha de millors... Jobs no era el millor exemple de persona. Algú obsessionat amb l’elitisme dels seus productes, amb una filosofia i exigència professional que sovint sotmetia i humiliava els seus treballadors, alguns amb idees bones, més obertes i no tan enfocades al negoci. De tot això en van sortir els iMacs, els iTunes, iPhones, iPads: ginys que han revolucionat el món dels gadgets, però també han generat una falsa necessitat. En aquest cas la temptació representada per una poma mossegada (el logo d’Apple) es pot dir que no enganya a ningú. Si a més mirem de controlar tot el procés de fabricació, des del disseny fins a la venda, passant per la manufactura en naus immenses i deshumanitzades de la Xina, tot plegat converteix Apple en l’únic i absolut beneficiari dels seus productes. Un engranatge perfecte. Només falta una actualització constant i un contracte de permanència i ja tenim el client ben entabanat. Això sí, cada dos per tres surt un nou iPhone il’anterior ja no val res. Hauràs de renovar-lo, si no cauràs en l’oblit, despenjat d’aquesta falsa elit. En aquest sentit Windows, Linux, fins i tot Android, són més per a tothom o no pretenen canviar a ningú. Molts ordinadors encara funcionen amb Windows XP. Segurament es deuen penjar més que el telèfon de l’esperança, però quin producte d’Apple encara funciona 10 anys després de la seva creació? Apple es va fer famosa per aquell anunci del 1984 on trencava els motlles d’una societat sotmesa i dictatorial. Després de 20 anys s’ha girat la truita en contra seva, i ara els titelles són els que compren iPhones sense preguntar-se per què carai hem d’utilitzar un connector diferent de tota la resta, per què no es pot carregar música o arxius des de l’ordinador sense l’iTunes o no se’n pot canviar ni la melodia per una de nostra. Jobs era un empresari brillant, no un exemple a seguir. Voldria que els nostres fills tinguin valors més transcendents que un consumisme salvatge com a clau de l’èxit.

ARNAU GALOFRÉ

SABADELL


Jobs no m'ha fet la vida més fàcil, ni ganes

Mentiria si digués que Jobs m'ha fet la vida més fàcil. Afortunadament per a mi me l'ha feta molt més complicada, perquè algú que et posa tot el món a la punta del dit et genera una oferta de tal dimensió que t'acaba obligant a triar, et fa molt més responsable del teu destí. T'omple tant que, a més, genera angoixa i addicció, perquè quan et sembla que ho pots tenir tot és difícil no voler-ho tot. Jo mai l'he tingut en un pedestal ni l'idolatro, que és el pitjor que pots fer i l'únic que justifica la ràbia que li tenen alguns, però el considero un símbol de la capacitat de canviar-nos la vida que té algú que pensa en nosaltres, que posa el consumidor al centre. Que et fa sentir estimat, comprès. I que deixa retratats l'allau d'inventors de ginys que et compliquen la vida i et fan semblar inútil perquè no han volgut o sabut posar-se a la teva pell. Dit això, mentiria un altre cop si digués que mai li agrairé prou a Jobs el que ha fet. Li he pagat religiosament en vida consumint els productes Mac durant dues dècades i guardant-los tots de record. Ah, i recomanant-los, però no per fer-li cap favor a ell ni a Apple, per fer-los un favor als amics: saps que després t'ho agrairan. No descarto que semblem una secta, però constructiva. Dit això, i sintonitzant amb la tristesa per la pèrdua, és impossible anar enrere. El seu món el tinc a les mans ara mateix, i aquí.

CARLES CAPDEVILA

ARA

BARCELONA


dilluns, 10 d’octubre del 2011

Això tanca a final de mes



Moren de velles les bancades de fusta repintada.

Quants culs arrebossats de tovallola humida s’han calçat mitjons asseguts de tanta angoixa.

La mirada fugissera no es vol reflectir en els miralls de barraca de fira.

La caixa del amo plega i les rajoles cauen.

Els itinerants viatgers escolten les converses.

Els patricis fan xiu-xiu. ‘Això tanca a la fi del mes’

Si més no, les aixetes del quarto de les dutxes es posen a plorar, totes al hora.

Quantes dones aixecaran el cap per mirar al rellotge, al veure que el seu home no surt de casa, tarda rere tarda.

Aquells cossos que trobaves dins la boira romandran lliscosos com abans, en el més secret calaix de la memòria.

Aquella escuma bruta i fosca que surava per sobre del bassal del vell jardí, no podrà emmetzinar més papallones.

Moltes portes ja no s’obren perquè els llençols s’ofeguen, els matalassos ploren i les bombetes peten.

La minsa caixa del amo agafa els tons de la tardor.

Colors bruns i secs de fulles mortes.

Desprès dels mitjons, els camals dels pantalons, les sabates pel darrer esforç, malgrat el malparit nus de la del peu esquerra.

Reculls tot el que es teu, es hora de plegar, pagar el cafè descafeïnat que has pres amb companyia

I fotre el camp

Potser mai més has de trobar-te amb les velles bancades.

Bancades de fusta i cent voltes repintades.


dijous, 29 de setembre del 2011

Joan Baptista Humet - Chapero de Fuencarral

Una cançó que em commou des de el primer dia que la vaig escoltar, una veu la del malaurat poeta i music Joan Baptista que expressa com ningú tot el que vol dir, la seva humanitat i estimació per els essers que l’envolten traspua en cada estrofa. El nostre col·lectiu hauria de fer-li un monument per haver composat una pagina com aquesta, les seves observacions minucioses demostren que ha viscut molt proper aquest sòrdid i etern món.





diumenge, 25 de setembre del 2011

Tot al contenidor!

Una vida és anar acaparant andròmines, les lleixes de tots els mobles estan atiborrades d’objectes de procedència incerta, es queden paralitzats en el temps cridant la pols que entra per la finestra i ens preguntem, perquè n’hi a tant de tot? Uns es queden perquè ens recorden moments de jove inspiració quan amb algú que ja no hi és ens feia companyia, altres perquè desafortunadament es van costar uns diners que potser aleshores no ens sobraven, uns quants es queden en un recó amb la seva modèstia i poden passar anys sense que te n’adonis que estan allí i que volen els hi prestis atenció. Tot això, penses, és carn de contenidor, quan per coses de la vida me’n hagi d’anar a una lletra ciutat o a un altre galàxia, que tardi molt en arribar aquest últim viatge, tot això no ho voldrà ningú que jo conec, ni família ni parents ni amics ni coneguts. En els pisets de disseny simple, polit i sintètic que jo veig en aquests temps de pocs recursos, és impensable incrustar tota aquesta ferralla de pomposa artesania en les limitades possibilitats dels actuals espais. Ni els brocanters de davant la catedral voldrien aquesta carrega amuntegada de matèries invendibles. Destinació única d’objectes de drapaire, falsos ídols de temps preterits que mai han de tornar, enfileu el camí del vostre únic destí, reserveu la plaça a tan trist paratge, sí, tot al contenidor!






dijous, 15 de setembre del 2011

La llepada de les ones



Avui com cada dia d’aquesta setmana he tingut mitja hora per el meu goig particular de estar en remull com el bacallà a les blaves i netes aigües de la Barceloneta dels darrers dies. Aquest plaer és una cosa que se’m dona de manera gratuïta perquè tot el que has de fer és apropar-te a les nostres platges i si veus l’aigua neta i transparent t’hi fiques, amb un ull a la sorra per vigilar les teves coses que no volin i no per una ventada de garbí. Mentre estava a les aigües he pensat moltes coses al recordar que avui dia quinze, resten tan sols sis dies d’estiu, un estiu que s’ha comportat estranyament per mostrar-nos un juliol plujós i fred però compensant de ple a un agost i mig setembre radiants i lluminosos.


Avui com els últims dies al entrar al mar ben a prop de la vora de l’aigua em trec el banyador per tenir l’immens plaer sentir l’aigua fresca com et llepa tota la nuesa del cos, això ho he fet tota la meva vida a aquest platja, ara amb les rucades del alcalde precedent i del actual, estar nu a aquesta platja està prohibit per una llei municipal, rància i retrograda. Tota la meva vida he vist nusos a aquesta platja, fins i tot en època de ‘Paca la culona’ al balneari 'San Sebastian' i havia certs recons que es podia fer un discret bany de sol i per suposat al Natació Barcelona hi havia una terrassa superior que fèiem nudisme els dotze mesos de l’any. Ara les coses estan canviant per anar a pitjor, com passa quan s’ha de distreure a la gent de mals molt pitjors, que tinc el bon gust de no mencionar aquí.


L’esperit català és molt tossut i és difícil de fer-li baixar la banya, dic això perquè avui a la platja hi havia poqueta gent però un tant per cent prou nombrós, homes i dones, anaven en pilotes i mentre feia el mort sobre les aigües tranquil·les del mar d’aquest mati m’he fet un somrís per a mi mateix per comprovar que encara que els malèfics poders ens volen canviar i restrenyír la vida, la gent del poble sempre cerca un camí per fer la seva. Adéu estiu, gràcies Mediterrani, fins demà.



dijous, 1 de setembre del 2011

Nou curs ja!

Avui primer de setembre comença com cada any el nou curs, per a mi és un dia molt important ja que cal fer resum del que hem fet per tot un any. Aquest any per moltes raons, ha estat molt especial tant en el terreny personal com en el extern, crisis, revoltes àrabs, la Europa que fa figa, el Barça millor del món, i com no aquest meu resum de activitats també ha estat molt diferent als resultats d’anys precedents.

De un total de 319 entrades registrades s’ha fet la divisió per classe d’activitat i el resultat ha estat una mica diferent al que s’esperava.

Xerrades: 4

TV: 6

Teatre: 47

Operes: 10

Llibres: 33

Exposicions: 27

DVD: 178

Concerts: 10

Cine: 1

Ballet: 4

Com sempre qui s’emporta la part més agraïda es el cinema vist a casa, amb DVD o altres subterfugis, per contra tan sols una vegada he anat a la sala de cinema (Mr. Allen i Paris tenen la culpa). He vist molt poca televisió però amb les qualificacions més altes, he sabut triar bé. No així amb les xerrades escollides , poques i dolentes. Menció especial a les nombroses funcions de teatre amb sorpreses molt estimulants. Cap llibre excepcional com tampoc en els concerts de la OBC. Les operes del Liceu millor del que prometien les dades del catàleg. I ara un recull de totes les fites que han aconseguit la màxima qualificació:














I també les ultimes de la cua de lletges i dolentes que són i per les preses de pel a un pobre home de a peu com jo: