El 24 no va acabar tot... Cap de setmana que no oblidaré en ma vida i no per cosa dolenta, però que m'ha fet molt mal, estic molt bé de salut, de diners igual de pobre que l'any passat però amb una depressió de cavall.
No és res dolent, pel 99% de la gent seria una meravella i per a mi és una llosa de 2000 quilos sobre el cap.
La setmana passada vaig fer vuitanta anys com tothom sap, això no m'afecta gens, em trobo bé de salut i de cap i des dels cinquanta anys que m'estic preparant per al final de la pel•lícula, però el dissabte a migdia en Francesc va organitzar-me una festa sorpresa, cosa que jo detesto de sempre.
Mai he celebrat els meus sants o aniversaris, ni quan tenia vint anys, no m'agrada ser protagonista de res, potser perquè ja ho soc cada dia i a totes hores, però anar enganyat a un restaurant del barri de sant Antoni que ja havíem anat perquè fan un bacallà molt bo i a mi m'agrada molt el bacallà sense anar gens mudat i un migdia plujós entrem en aquest petit restaurant i em descobreixo la meva família completa i amics de tota la vida, gent vinguda de tota Espanya i de l'estranger de les 14h00 fins a les 21h00 vaig estar immers en una catarsi mai viscuda i ara em sento sota mínims des de dissabte.
Mai m'havia sentit així malament perquè el meu no és agrair per obligació, em sento lligat i ofegat.
No coneixes la meva nombrosa família, però una festa sorpresa no és un dinar o un sopar només, és un musical, cançons, coreografies, són disfresses, són parlaments teatrals i un munt de coses més, ho portaven preparant en Francesc i les meves nebodes des de primers de febrer.
En fi suposo que com tot ja passarà, però de moment jo no estic gens centrat.
