Uns estan pel cinema fantàstic, altres pel sol i la platja

Sitges Cinema Fantàstic from enric sitges on Vimeo.



El festival de cinema fantàstic de Sitges té un èxit des de sempre perquè hi ha moltes raons que conflueixen perquè així sigui, per un cantó les dates a primers d'octubre, encara fa bon temps i coincideix amb la festa del Pilar que moltes vegades genera ponts llargs, per l'altra banda les pel•lícules de terror de les primeres edicions i les de cinema fantàstic d'ara tenen moltíssims seguidors incondicionals que si ho són de joves ho continuen sent en l'edat madura.

 Clar que hi ha molta gent, com jo mateix, que passen pàgina al tema i prefereixen un bon passeig de cara al sol i seure a una roca per mirar el mar, espectacle que mai defrauda i que en moltes ocasions pot convertir-se en un show fantàstic com també terrorífic, segons li peta al deu Neptú.

Els llibres prohibits

A la meva adolescència i els meus estius a Valldoreix l'avorriment era una nota predominant any rere any, una de les coses que em distreien era llegir, però els llibres de la Colección Juvenil Cadete de l'Editorial Mateu se'm quedaven molt curts als meus afanys de saber més dels mons desconeguts. Per un altra banda estaven els llibres dels adults, les dones de la casa i parentela sempre parlaven dels llibres que llegien i els agradaven, tots ells els trobaven molt bons però molt forts, 'molt forts' era la sentència que jo amb més gust escoltava perquè imaginava que darrera aquelles dues paraules hi havia un món completament desconegut per mi.

Els llibres que ara he recordat de sentir-ne parlar eren cinc, dels quals jo de mig amagat en vaig llegir tres i veritablement em vaig afeccionar molt a la lectura i fins ara, eren 'best sellers' mundials del moment encara que aquesta denominació en aquell temps no era gens sabuda per la gent. Si dic que la lectura per matar les hores era d'amagat però ho era mitjanament és ben cert, ja que encara que em deien que eren llibres per gent gran, mai em van treure un llibre de les mans per no ser aconsellable aquella lectura.

El primer llibre que vaig llegir va ser si no mal recordo 'Vinieron las lluvias' de Louis Bromfield, encara que per a mi era molt fort, i no em refereixo a la temàtica de llibre, sinó al fet de llegir un llibre amb tantíssimes pàgines, ja que no estava acostumat a aquesta mena de novel·les de moltes pàgines. Els amors prohibits de la dona de món occidental amb el guapíssim metge de la Maharaní de raça índia em va colpir de manera punyent, anys més tard quan vaig veure la versió cinematogràfica amb l'estupenda Lana Turner vaig tornar a viure l'impacte de la meva primera novel·la d'adults, encara que el rol del metge indi interpretat per Richard Burton no em va agradar gens, ja que d'indi tenia ben poc per molt tintat de fosc que l'haguessin posat.

Després va venir 'Mientras la ciudad duerme' de Frank Yerby, llibre que em va obrir el món de l'Amèrica dels esclaus i de les grans mansions del sud d'aquell país , gent de cultura francesa Odalie, Aurore, Desiree, noms ja per si mateixos que et fan presagiar alguna cosa interessant. Anys més tard vaig saber que la novel·la original no tenia res a veure amb el nom que li havien posat els censors d'aquella època franquista, ja que 'The foxes of Harrow' es podia interpretar de manera equivocada. Misèries intel·lectuals del franquisme que hi farem. La versió fílmica de la novel·la no la vaig gaudir gaire perquè Maureen O'Hara de francesa no en té res.

I per fi arribem al que més em va marcar per temàtica i per exotisme, no podia ser un altre que el Sinuhé que amb a l'afegit d'haver vist pocs anys abans 'Los Diez Mandamientos' vaig visualitzar perfectament la novel·la de Mika Waltari i uns pocs anys més tard comentant amb en Ramon Moix, abans de ser Terenci, la versió cinematogràfica d'aquesta novel·la vaig tornar a reviure totes les desventures d'aquell metge egipci, encara que el repartiment no era cap cosa extraordinària per recordar d'aquells anys del Cinemascope de la Twenty.

Un dels llibres que menciono no era gens del gust de les dones de la família, però sortia en les converses, estic parlat del Gog de Giovanni Papini. En el moment que en alguna conversa les lectores parlaven del que havien llegit amb entusiasme o amb indignació llavors el meu pare sortia dient que aquells llibres no valien res i en canvi el Gog del Papini era un dels millors llibres del segle XX, jo no sé si alguna vegada el va acabar de llegir mai, però el que si és segur que el tenia a la tauleta de nit.

I per fi arribo al darrer llibre, el més famós de tots, els que més exclamacions provocava per la seva gosadia, el títol era Cuerpos i Almas del autor Maxence Van de Meersch. Era un llibre escandalós i tothom en aquells anys l'havia de llegir, un llibre de metges i d'algunes pràctiques poc correctes per no dir criminals. No el vaig passar de les primeres pàgines, no el vaig entendre, no em va interessar i el vaig deixar a banda i aquest exemplar que va donar voltes i voltes per la biblioteca amb la mateixa coberta amb metges operant al quiròfan, portada que havia oblidat i que avui a la xarxa he trobat amb una gran satisfacció de veure una cosa després de cinquanta anys d'haver-la perdut.

Uns pocs anys després quan tenia jo divuit anys l'editorial Plaza Janer va treure un llibre del mateix autor de Cuerpos i Almas era La máscara de carne del malparit del Maxence Van der Meersch que parlava sobre el món homosexual i el protagonista feia durant tota la novel·la el ploramiques trobant-se la mes ínfima de les criatures, la més desgraciada, la més incomplerta i el més avorrible. Ja que dir que l'autor era de profunds sentiments i creences cristianes o sigui pur verí.