La llum ens sorprèn quan ella vol i quan menys t’ho
esperes com ha estat aquest diumenge mentre estàvem dinant.
Tot de sobte el bust del emperador Adrià que tenim
decorat de vermell gamba a la planxa i coronat amb ferro rovellat a la manera
gòtica, va agafar una llum molt especial ja que un raig de sol que es filtrava
per la teulada li donar una especial lluminositat a la seva part dorsal i que
reflectida a la paret de rajola de Valencia el va transformar per uns instants
en un ser màgic adornat amb un aura del tot irreal.
L’Adrianito, nom familiar que li em posat a l’emperador
romà així com a moltes altres andròmines que tenim per la casa batejades amb tendre
humor, porta amb nosaltres al voltant de
vint anys mai havia lluït d’una forma tant esplendent, aquell raig de irreal
llum em va fer recordar una historia que em van explicar al temple de Abu
Simbel, on digueren que un dia cada any i a una hora concreta un raig de sol
entra per la porta del temple i travessa tota la llarga columnata fins anar a
parar a sobre de l’ imatge del faraó Ramses II il·luminant-lo per breus segons i
donant un espectre màgic a la foscor tenebrosa del temple egipci.
De ben segur que aquesta conjunció solar a casa i al
damunt del bust del romà, no la tornarem a atrapar-la i encara gràcies que l’efecte
òptic va durar prou de temps com per deixar-me fer aquestes dues fotografies.
Com a coda final diré que l’emperador Adrià és de tots
els seus companys de trona és el que millor m’escau, per moltes raons, va néixer
a Itàlica (ara Sevilla), va ser un seguidor y promotor de la cultura hel·lènica
a l’imperi romà, va posar de moda la barba masculina en el senat, va tenir d’amant
la criatura mes preciosa i mitificada de l’historia de la homosexualitat, el
bell Antinous.
