Sitges vintage

El nostàlgic perfum que comporta el observar detingudament les antigues postals. Poble d’estiueig de tantes vides. Postals de esmortits colors en blanc i negre o sèpia melangiosa, persones que es passegen pel paisatge avui inexistent, com segur també que elles ho estan. Criatures que juguen a la sorra de la platja a les postals calorejades dels anys 60s, criatures que avui de ben segur són avis, records que com les petjades a la sorra el anar i venir de les onades esborren mica en mica. Només ens queden les imatges, sense veus i sense olors de sal marina, velles postals d’un poble de la costa.

Entelèquia subversiva

Vull de veritat la separació catalana del estat espanyol? En un 70% dels casos diaris quan escolto o llegeixo les noticies, és un sí rotund, però ai... Quan veig la mena de politics que tenim a casa, no tots, clar, però l’immensa majoria de tots ells, em fa uns terrible por de ficar la pota fins uns límits mai ni pensats. Quan als meus compatriotes se’ls hi emplena la boca parlant meravelles de l’inefable Silvia Pérez Cruz i la posen de paradigma del que es l’esperit català, s’apodera de mi un terrible pànic de que aquest model de catalanitat es cruspeixi la meva anima i m’enterri en la més llòbrega de les foscors. Hi ha tantes coses que no m’agraden de casa meva que em fa por el quedar atrapat en aquesta presó sense sortida. Ja se que el meu cor parla i plora, canta i estima en català, però això també és un tant per cent, gran, però no complert del meus lligams a la meva pàtria i a la meva gent. Soc una persona madura, gran o si vols vella, he viscut molt i he vist potser massa o com deia ahir la Maruja Torres, som persones afortunades d’haver vist tants models de societat i fets històrics ens els anys que ens ha tocat viure. De dictadures de post guerres, passant per la llibertaria transició plena de sexe i il•lusió, com també per la democràcia complaent amb benestar econòmic per arribar a la fi de les classes mitjanes i trobar-nos en un mon de gent molt rica, bancs que manen als governs i gent que passa gana i a la nit dorm sense cap sostre amunt del cap. Potser és bo el no tenir gaire temps davant teu per no veure si encara pot venir alguna cosa pitjor.

Somorrostro, barri de barraques

Quan era petit, amb onze o dotze anys, els capellans del col•legi ens van portar pels voltants de Nadal al barri del Somorrostro. El mateix autobús que ens recollia cada mati per portar-nos al col•legi ens va portar a les portes d’aquell barri marginat i maleït. Ben mirat no es que Barcelona en aquell moments de finals dels 50’s fos una meravella urbanística però al menys als barris que jo trepitjava estaven mitjanament nets i per suposats asfaltats. Amb fila de dos, els nens de la classe que vam anar al Somorrostro, passejarem per aquells carrers de fang i pedres. La griso del hivern acompanyada del fred i la humitat de la proximitat del mar ens ofegaven, l’únic sentiment que ara recordo d’aquell mati és el de fugir el més aviat possible d’aquell lloc inhòspit i pertorbador. No tinc cap imatge de sers humans habitants del barri i en canvi si la tinc d’uns cavalls a la platja i de gossos, animals que tanta por em feien en aquells anys. Tant bon punt vaig explicar a casa la excursió d’aquell dia aquell fet es va oblidar completament. Pocs anys desprès, amb divuit anys i per proximitat amb la feina, la paraula Somorrostro em va sacsejar de nou, i des de la barana del final del passeig marítim, que en aquell moment portava nom d’un general addicte al regim, veia les barraques que estaven en primer terme observava aquelles criatures mig despullades tant al estiu com al hivern, els animals, les fogueres per cuinar o escalfar-se, els homes asseguts a unes butaques en mig de la sorra de la platja. Poc desprès va venir Carmen Amaya a Barcelona i es va tornar a parlar molt del Somorrostro. Una neboda de la eminent ballarina Carmen Amaya, també es va fer molt famosa per ballar descalça, tant Picasso com Dalí la van recolzar, i també es va tornar a parlar del Somorrostro, aquest barri i aquesta paraula tan exòtica mai m’han deixat de furgar el meu interior, per totes les vivències compartides. Ara mateix, cada mati quan vaig al gimnàs i passo prop d’aquell lloc de vergonya urbana i social tinc un pensament per aquell xicot que, des de la balconada del mar, mirava les persones d’aquell barri com si fossin figures d'un sinistre pessebre i en el seu estomac sentia un fort dolor per la injustícia, una més en aquell anys de la negra Espanya.

Mercè, l'amiga

Unes velles fotografies trobades al calaix, imatges de l’amiga estimada i companya de feina i embolics des de que jo tenia 16 anys. Un record per tu Mercè que fa 4 anys que ens manques i a les imatges trobades tantes persones que ja estan amb tu de xerrameca, Ramon, Lluis, pares, Monchis etc.

Potser, l'últim...

Potser, l’últim bany de la temporada, o potser no. Tot depèn de com el termòmetre vulgui comportar-se, el que si puc dir es que l’aigua del mar avui estava fresqueta i no et convidava el estar-hi dins si no et movies nedant o fent exercici, el darrer any l’últim va estar el dia 8 del mes d’octubre aquest any crec deu dies més tard si és que ha estat el d’avui el punt final de la temporada de banys d’estiu. Els sis mesos bons de gaudir del meu estimat mediterrani han dit avui l’ultima paraula amb el darrer glop d’aigua salada com un bes de trist acomiadament.