Ahir mentre estava escoltant Ausiàs March al Romea moria Tàpies, de cop me n’adono de que sense haver-lo conegut mai en persona ha estat una referència important a la meva vida.
La primera persona que em va parlar d’ell va ser la meva amiga millor i de més lluny MP no em va parlar d’ell com artista plàstic sinó com escriptor i ideòleg i filòsof per els escrits que feia a la revista Destino i La Vanguardia, no estic molt segur de la certesa de les publicacions perquè la meva amiga em portava els retalls dels escrits de l’Antoni Tàpies perquè els llegís i m’il·lustres una mica.
Al cap de pocs anys amb l’inaguració de la galeria Dau al Set al carrer Consell de Cent es van fer moltes exposicions del grup dels anys 60s i també individuals de Tàpies, allí vaig conèixer els meravellosos dibuixos sobre paper amb tinta xina d’una originalitat i perfecció tècnica que vaig imitar.
Anys desprès al Cercle Sant Lluc la cap de models CN gran amiga i mentora em va fer comprendre el que representava la obra no figurativa de Tàpies, els cartells, la matèria incrustada, la poesia i la llibertat.
Un fet graciós relacionat amb l’artista és el fet de que la sempre recordada Baronessa von Party sabent que a mi a uns amics artistes ens agradava l’obra de Tàpies i com al any 1990 Tàpies era capdavanter del art mundial, ens va demanar que si érem capaços de fer un quadre a la manera ‘Tàpies’. Era tot un repte. Ho vaig parlar amb l’escultor i amic JB i la seva extraordinaria dona CA per que m’ajudessin a fer un quadre d’aquest perfil com una juguesca. Vam pujar a la masia taller dels meus amics amb el meu xicot, jo portava la tela i ells posaven, els pigments les sorres i tots els altres estris. Fou un mati molt divertit jugant i procurant fer la feina prou ben feta, era com un petit homenatge al gran artista que va acabar amb una mena de calçotada al aire lliure mentre el ‘Tàpies’ s’estava secant.
Al cap d’uns dies li vam portar el quadre a la Baronessa i li va fotre un marc barroc caríssim de can Costa. El quadre es va posar al hall rebedor del gran pis de Sarrià que acabava de decorar l’ilustre dama. Pocs anys desprès em vaig assabentar que la Baronessa llogava el apartament a caps de grans multinacionals estrangeres i que havia assegurat el quadre nostre per dos milions de pessetes com si fos un Tàpies de debò. La Baronessa sempre va ser una gran negocianta.
Per acabar diré que al matrimoni Tàpies i Teresa me’ls he creuat pel carrer més de cent vegades en aquest darrers anys quan jo sortia de la feina de la Via Augusta a las sis de la tarda i ells venien en direcció contraria i sempre pels volants de la plaça Molina, cada vegada veia a l’artista més afeblit i com recolzant-se cada vegada més en el braç de la seva companya de tota la vida.
