Angelica i Tancredi

El que vaig a dir potser és l’afirmació més agosarada que he fet en molt temps.

Crec que en tota l’historia del cinema mai dels 'jamais' hi ha hagut una parella mes bonica en la seva vessant estrictament física contempladora de les més perfectes de les belleses que la Claudia Cardinale i Alain Delon del ‘Il Gattopardo,’ passió de mare ja que també penso que si hagués de salvar una sola pel·lícula d’una crema hitleriana seria aquesta la que sens dubte lliuraria del foc.

Doncs sí, amors meus, ahir a Cannes la sublim parella 48 anys desprès del rodatge de la obra mestre del mestre Visconti van presentar al més famós festival del món la copia restaurada d’aquest tresor. Gastar els diners amb aquestes futileses és molt millor que en altres bestieses diagonaleres que fan a casa nostra. Restaurar ‘Il Gattopardo’ és com restaurar-me a mi mateix una mica per dintre (ja que per fora ja és una impossible tasca), la meva memòria històrica va cap al camí de ser llarg i perquè no etern com ho són les dos carones que veieu seguidament.

GREGORIO PRIETO 1897-1992

El nen dels deus

La senzilla contemplació d’una fotografia antiga et pot fer explotar dins teu una torrentera de sentiments contradictoris moltes vegades amagats per la vergonya de reconèixer les pròpies mancances d’honestedat.

Quan veig aquestes fotografies que no coneixia i el veig en primer terme, disciplinat i obedient a les instruccions donades per els seus mentors. I com no l’havien de posar el primer de la fila. No hi ha comparació possible, ho considero jo com part implicada amb llaços de sang però també els seus mestres i instructors ho havien decidit, tanta era la bellesa seràfica que inspirava el seu esguard.

Sempre he pensat que la part millor de nosaltres mateixos, les millors virtuts de dolça bondat les tenia el nen des de el primer dia que encara sense parlar et mirava als ulls tot rient engrescant-te per jugar. Com podies restar impassible als seus encants invisibles quan tot aquell encant de personeta estava embolcallat de la bellesa més arravatada.

Tots els vailets del quadres pictòrics del renaixement, tots els àngels del barroc de centre Europa, totes les notes de les cantates de Bach, totes les fonts del petits rius que neixen als Pirineus, lloaven la seva eterna bellesa. La perfecció dels subtils traços era dibuixada per els escultors de la Grècia més clàssica, perfecció que li sorgia de dins la seva pell com reflexes d’una anima de cristall.

Nen meu te’n vas anar tan aviat del costat nostre, mai podré treure’m del cap l’últim instant en que els meus ulls van gosar trepitjar la pell del teu pit despullat, respirant acompassadament amb una fictícia tranquil·litat per darrera vegada. La fosca brutícia va quedar aquí baix i tu vas volar cap a els deus antics, egoistes ells per arrencar-te de la nostra vora i deixar-nos coixos de per vida de bondat i bellesa