El millor escrit per el darrer dia del any

Aquest és l'any

TATIANA SISQUELLA

|

Comença l'any 2011. L'any que la Carme tindrà un fill i li posarà el nom de l'avi patern. També serà l'any que en Miquel se separarà de la Mónica, després d'haver-se promès amor etern, i que l'Eila rebrà una beca per anar a estudiar a Alemanya, on es quedarà a viure la resta de la seva la vida.

El 2011 en Yussouf trobarà una feina estable conduint l'autobús de la línia 14 i, per primera vegada, la Marta, esnifarà cocaïna en una festa. Aquest any en Juanjo farà, per fi, el viatge dels seus somnis a la Patagònia i la Sara s'atrevirà a dir als seus pares que té una nòvia. Aquest serà l'any que en Martí es jubilarà després de quatre dècades treballant a la fàbrica, que la Cèlia tindrà un accident de cotxe que la deixarà en coma i que en Dani sortirà de la presó. El 2011 els Feliu decidiran posar la mama en una residència i, malgrat tot, la Sílvia i en Teo faran un cop de cap i es compraran un pis, ideal parelles, al barri de les Corts. Serà l'any que la Graciela aprendrà a parlar i en Pere es trobarà un bony estrany als testicles. Aquest any a casa dels Rovira els tocarà la loteria i a la Clàudia se li morirà el seu gos Bauer. El 2011 serà l'any que en Fabio obrirà un restaurant italià, que anys més tard guanyarà una estrella Michelin. També serà l'any que en Pau i en Jaume es casaran i que la Pilar oblidarà com es diu el seu marit, quin dia va néixer i on ha posat les claus de casa. Aquest any la Diana i en Joan aniran a Etiòpia a buscar el seu fill i l'Agnès aprovarà el carnet de conduir. Serà l'any que en Manuel abandonarà les oposicions a jutge i que la Michaela farà el seu primer petó amb llengua. També serà enguany quan la Dolors s'atrevirà a denunciar el seu marit i quan el pare Miquel penjarà els hàbits després d'una gran crisi de fe. Tot això serà aquest any. O potser no. Feliç incertesa.

Bon Nadal

Al col·legi de la meva neboda Paula han tingut la bona idea de felicitar als seus compromisos socials amb una felicitació nadalenca feta per un alumne de primària. Per aquesta premissa han convocat un concurs per tots els nens de primària a presentar un dibuix realitzat a la mateixa aula de l’escola, per estalviar-se ensurts, i desprès de passar per el sedàs d’un optimista jurat, escollirien el dibuix més escaient per el seu propòsit i el passarien a impressió a cartoné per lliurar-ho com a felicitació als seus destinataris. El dibuix escollit i publicat ha estat el de la neboda de set anys, que malgrat la seva timidesa no cap a la seva pell.

Provence et Languedoc I

Pessebre català 'The making of'

Tenerife: Candelaria, Garachico, Icod de los vinos

Venetian beauty

La meva festa, Júlia, 4 anys

Nadal 2010 - Pesebre napolità de Francesc Reina

Hildegard Knef

Massatges retòrics

Soc un tros de carn exposada a la vitrina frigorífica de la xarcuteria del barri, tothom em pot mirar per decidir si se’m queda o no, si se m’emporta sencer o em talla a trossos per l’estofat. Soc també la prostituta darrera la finestra dels estrets carrers de Amsterdam o d’Hamburg, la que mira directament als ulls del client per fer-lo traspassar la petita porta que hi ha al costat de l’aparador, la que ho dona tot, la que rep visites, la que tanca les cortines, la que es treu les calces. Una diferencia si que ens hi trobem, i grossa, l’entrecot del carnisser te un preu, la dona rere la vitrina també, segons sa qualitat en els dos cassos. En canvi: Jo no cobro, ho faig gratis.

Per aquesta vida paral·lela cal disfressar la entitat i identitat de malifetes dels estranys per això el tenir un nom postís és del tot imprescindible. Jo vaig triar com nom de guerra el d’un poble de la Toscana tan propera que m’esqueia per lo bonic que era nom i poble com per la facilitat de convertir-ho en un bonic diminutiu, el nom: Bibbiena, el diminutiu Bibbi

Desprès de tants anys de fer vida retirada de les mirades dels homes posar-me anunciat en una fira, fou un xic dur de pair per les casolanes conductes apreses de mare i pare, calia no pensar en el que dirà la gent del poble, es xafarders de sempre que facis el que facis sempre hi haurà qui malament ho trobi. La decisió estava presa volia ser caçat, pescat, agafat, lligat, cuinat i menjat, el més aviat possible ja que el meu calendari hormonal ja quasi no existeix , calien els anuncis, ja. D’immediat i com més professional millor.

Bibbiena tenia que tenir un perfil esplendorós de fotografies i vídeos, la posada en escena no podia tenir cap defecte de forma i jo en aquells primers moments no tenia ni una sola fotografia que valgues mig la pena dels últims anys, jo era tan reaccionari a fer-me retrats que ara pagava les conseqüències de la meva tossuderia.

Sort de la campanya de promoció del nou mòbil de la poma mossegada que tots els meus amics en van comprar un i els hi va agafar la fal·lera de provar la càmera tan bona que el aparell oferia, sense saber com em vaig trobar amb un centenar llarg de fotografies on sortia jo sol o acompanyat, de totes elles vaig ver una selecció, vaig retallar qui molestava i vaig fer un petit àlbum a Internet així com un vídeo curt i vistós amb tot aquell material.

Uns llocs que amics comuns m’havien comentat per inserir els anuncis, buscar unes paraules per guarnir les fotografies que calia penjar i en un parell de dies ja estava la meva persona amb el nom de guerra recent estrenat donant voltes per tot el mon. La meva sorpresa va estar increïble quan vaig veure que tenia cua davant el negociet tot just estrenat de la més variada clientela des de el jove estudiant de tres palles al dia fins al decrèpit home que no s’aguanta els pets, una fauna i una flora dels més variats registres, tenia que fer tria i això em portà molta feina, estudiar cas per cas qui fou el més convenient por obrir-li la porta del consultori sentimental ‘Bibbiena te escucha’

Tot de cop vaig comprendre que aquella cua de gent necessitava molt més parlar de les seves vides solitàries que buidar les seves gònades, si per a mi fos, l’oficineta no hagués tancat mai, tanta era l’afluència de veus que cercaven la meva persona, les meves paraules, el meu basto que els sostingué per seguir endavant.

Però jo que hi guanyava en tot allò?, distret si estava, eren tantes les vides, les tragèdies de manca de pare, les vivències malviscudes que el meu cap vivia les pel·lícules en primera persona, va ser en aquella època quan vaig deixar de anar al cinema, vaig deixar de llegir llibres, les ficcions de la vida eren ara realitats i jo compartia el protagonisme amb tot aquell circ de immens abast. El contacte visual no em donava tot el plaer que el meu volcànic cervell necessitava, el que calia era inventar una variant del negoci que em permetis el poder tocar físicament als meus clients més escollits.

I si posava un llit a l’habitació neutral de la botiga? I si a part del consultori donava massatges relaxants? I si mentre es realitzava el massatge es continuava la teràpia d’autoajuda? I si posava un anunci addicional com ‘Bibbi masajes dialogantes’. Dit i fet amb un bon llit de fortes suspensions i el anunci addicional el negoci va florí com el ametller al més de gener, de tota la clientela d’homes de les més variades provinences en triava els que a primer cop d’ull creia que serien més bonics, i amb més lluentor físiques per oferir-les el complement gratuït del massatge retòric, quasi la majoria deien que perquè no, o anaven a un rotund sí d’immediat.

I es així com aquell llit de la cambra neutre es va omplir de la bellesa més absoluta mai imaginada tenir sota el meu cos nu el cossos inerts te tots els deus de l’estatuària grega i romana, dòcils, quiets, esmorteïts explicant les seves emocions, les seves coses, les seves dèries mentre les meves mans olioses recorren replecs, muscles i orificis, mans que apreten i acariciem, mans que pessiguen i mans que rellisquen, llavis que besen i galtes que es contrauen.

Una prudent dosificació en la dedicació en aquest nou negoci és ara l’únic que cal. No fora una bona idea caure en la desmesura de morir d’èxit, la cua de clients en llista d’espera no para de créixer. El filtratge és fa cada vegada més difícil. L’èxit del negoci és a totes llums de l’abast de tothom, la família ja no es parla amb mi, molts del amics també m’han deixat de banda, la meva nova imatge els embruta l’anima, però el consultori no tanca, i el llit de massatges està esperant el nou cos del client 118 que aviat serà untat com sempre amb la ‘Crema vitalizante de Aloe Vera’

El Paralelo de Barcelona, años 60

Konstantin Andreevich Somov

Cadete

La alameda del río

Mis amigas de la ciudad militar por definición, la que tiene el mayor numero de estudiantes de carrera militar, siempre decían que no hay nada como que en un domingo por la tarde de primavera un cadete de la academia militar con su traje de gala te lleve del brazo de paseo por la alameda del río.

Cuando he visto la fotografía de este rostro que roza con la punta de los dedos la perfección del cincel de la escultora madre naturaleza, que cuando se pone borde saca piezas del horno como la muestra esta, pues bien viendo esta sublime imagen uno que es muy fantasioso se ha revestido de blancas muselinas de los años 60, un abrigo de verano de piqué color verde agua y con los guantes blancos ha esperado que el cadetito llamase a la puerta de la casa, dos veces, no era función de que me viese la impaciencia en las pupilas, bajé los seis escalones hasta alcanzar la calle y el guapo mozo me daba la mano con suavidad no deseada.

Seguimos calles abajo hasta encontrar el río y de allí directos a la alameda para poder encontrar unos asientos en los veladores de ‘Pavillon’ cerca del río pero lejos de las miradas de mis amigas, siempre envidiosas de la belleza del mozo que me he ligado, ellas también llevan un uniforme de gala atado a sus enaguas pero el relleno del disfraz no es tan agraciado como el que ahora mismo me esta rozando con la pernera de su pantalón los nylones de mis piernas, dejo mis compañeras de instituto en paz para poder gozar el intimo momento de entreabrir mis muslos para notar aquella huesuda y poderosa rodilla que casi roza mi vulnerable centro de mis gozos.

Quiero imaginarme unos años más tarde dormida a su costado, con la cabeza rozando los suaves pelos de su vello pectoral, adoro las cosquillas que me hacen en los oídos y hasta, a veces, en los orificios de mi nariz, su poderoso pecho es tan calido y acogedor que levantar el cuerpo para las diarias tareas son castigo de los dioses. Antes de levantarme siempre me roza con los labios los míos y aunque no dice buenos días con palabras sus labios y sus manos lo desean vehemente.

Estos labios son diversos a los que cada noche buscan con impaciencia mis besos ahogados en el furor de la carne y estos labios de fuego que extraen de mis ingles los secretos más íntimos que ni yo misma podré conocer jamás y que generosamente dejo que me los robe para que luego me premie con estas fustigaciones del látigo del amor, temblor infinito de húmedos deseos.

Llego ahora a la cita con el teniente coronel diecinueve años más tarde, las estrellas que ganó en oriente no han cambiado para nada la perfección de su mirada, sus labios son más rígidos y severos pero igualmente apetecibles, su pecho herido es si cabe aún más entrañable, su belleza acrecentada es todavía primer premio en cualquier concurso no realizado.

Todo sigue igual con la pequeña excepción de que es ahora una muchacha de 20 años a la que llaman Maria Isabel la que recibe las acogidas, los abrazos y los besos cada tarde en un piso de soltera frente a la alameda del río.