Estimat Gabriel,
Si un fet hagués pensat que era impossible fou el que la meva idolatrada novel·la ‘Mirall Trencat’ de la no menys admirada Rodoreda pogués ser alguna vegada un espectacle teatral, especialment desprès de veure el fluix servei que la adaptació d’aquesta obra mestre va fer la Televisió de Catalunya.
Mirall Trencat, com ja saps es el transcorre per el temps i l’anima d’una dona d’un seguit de fets que si bé la primera anècdota no deixa de ser un serial de radio de postguerra, l’extraordinària feina creativa de la Rodoreda impregna de llum i tenebres tots els petits recons de la complicada anima de Teresa Goday fins fer arribar al lector un autèntic vertigen de tanta bellesa i precisió poètica en cada una de les línees del llibre, per descomptat el meu llibre de per vida.
Doncs bé, en Ricard Salvat ha triomfat en portar tot aquell mon, complex i obstinat en treure de les golfes tota la brutícia que podem emmagatzemar les dones i els homes d’aquesta terra. Es veure per quasi tres hores com tots els personatges claus de la Rodoreda es van enfilant poc a poc per la difícil xarxa del escenari del Teatre Borràs.
Un director que te una manera de fer jove i ferotge amb moltes sorpreses de teatre del mes agosarat sense deixar mai que la poesia, el sarcasme o la tragèdia es pogués malmetre per el fàcil parany del ‘fer bonic’
L’equip que ha triat Salvat es de lo milloret que hi ha a casa, un decorat exquisit de Berrondo, el vestuari acurat al màxim possible de Pawlowsky i el moviment coreogràfic de tots els nombrosos participants de Carrasco, per no parlar de les llums i l’espai sonor, Salvat, tens 74 anys però lluites amb aquest desafiament com un xaval de 34, t’envejo el coratge i el talent.
Deixo per les ultimes línees la difícil part dels actors, quasi perfectes en la majoria, et prometo que mai mes parlaré amb menyspreu de la Rosa Novell, actriu que m’agrada ben poc, però que aquí està ‘espectacular’ com diuen els madrilenys, plena de la gracia de deu quan aquest encerta a donar-l’hi a qui s’ho mereix.
Un bon començament de temporada i que no pari!
Si un fet hagués pensat que era impossible fou el que la meva idolatrada novel·la ‘Mirall Trencat’ de la no menys admirada Rodoreda pogués ser alguna vegada un espectacle teatral, especialment desprès de veure el fluix servei que la adaptació d’aquesta obra mestre va fer la Televisió de Catalunya.
Mirall Trencat, com ja saps es el transcorre per el temps i l’anima d’una dona d’un seguit de fets que si bé la primera anècdota no deixa de ser un serial de radio de postguerra, l’extraordinària feina creativa de la Rodoreda impregna de llum i tenebres tots els petits recons de la complicada anima de Teresa Goday fins fer arribar al lector un autèntic vertigen de tanta bellesa i precisió poètica en cada una de les línees del llibre, per descomptat el meu llibre de per vida.
Doncs bé, en Ricard Salvat ha triomfat en portar tot aquell mon, complex i obstinat en treure de les golfes tota la brutícia que podem emmagatzemar les dones i els homes d’aquesta terra. Es veure per quasi tres hores com tots els personatges claus de la Rodoreda es van enfilant poc a poc per la difícil xarxa del escenari del Teatre Borràs.
Un director que te una manera de fer jove i ferotge amb moltes sorpreses de teatre del mes agosarat sense deixar mai que la poesia, el sarcasme o la tragèdia es pogués malmetre per el fàcil parany del ‘fer bonic’
L’equip que ha triat Salvat es de lo milloret que hi ha a casa, un decorat exquisit de Berrondo, el vestuari acurat al màxim possible de Pawlowsky i el moviment coreogràfic de tots els nombrosos participants de Carrasco, per no parlar de les llums i l’espai sonor, Salvat, tens 74 anys però lluites amb aquest desafiament com un xaval de 34, t’envejo el coratge i el talent.
Deixo per les ultimes línees la difícil part dels actors, quasi perfectes en la majoria, et prometo que mai mes parlaré amb menyspreu de la Rosa Novell, actriu que m’agrada ben poc, però que aquí està ‘espectacular’ com diuen els madrilenys, plena de la gracia de deu quan aquest encerta a donar-l’hi a qui s’ho mereix.
Un bon començament de temporada i que no pari!
