Estimat Gabriel,
Avui es el seu sant però ell no ho sap perquè a la seva terra això no ho celebren, com sempre s’ha presentat ben puntual a l’immensa sala soterrània i jo hi era ja feia uns moments, però tot sol, cap altre s’ha presentat a l’ultima classe del curs de ‘teràpia postural’ ha esperat uns pocs minuts per veure si venia algú altre, minuts eterns, jo quasi resava per veure algun company aparèixer per la porta, però els meus precs foren inútils, ell va cap a l’equip de musica i posa la musica suau que pertoca per aquest tipus de sessió i amb el seu to de veu dolç i melós tan propi de la gent brasilera que aprenen castellà i que no deixen mai aquell to de bossa nova calenta i sensual, diu ‘vamos a empezar’
Mai a la vida m’havia passat estar sol amb un monitor per una classe de gimnàstica, i tenia que ser avui, amb ell i amb aquest tipus de gimnàstica tan especial, que es fa amb les llums elèctriques apagades tan sols la poca llum que ve de les finestres zenitals, musica suau i molt poca roba, un petit shorts i a sota el eslip de bany, descalços tots dos ens hem col·locat a sobre el terra de matalassos l’un davant l’altre a dos metres dels meus ulls als seus i ha començat com ho fa sempre explicant el exercici amb la seva veu mes persuasiva per que l’alumne experimenti, senti els moviments dins l’anima, primer amb l’ajut de les cordes de nusos desprès la barra de fusta petita i mes tard la gran, un rere l’altre, tots els exercicis els fèiem a la vegada i si veia que la meva postura no era la perfecte venia al meu costat i m’arreglava o ve un braç, o potser el coll, i també una cuixa mal col·locada, notar les seves mans a la meva pell nua em feia suar de neguit i vergonya, es tan jove, es tan dolç, fa la seva feina com si es tractes d’una religió, les seves altres classes que tinc amb ell, les de ioga son un experiment místic que quasi no puc explicar amb paraules.
Jo no podia creure que podia estar tot una hora de rellotge tan a prop d’aquell xicot fent tots dos les mes increïbles i ridícules postures imaginables i sempre amb els seus ulls davant meu sense poder escapar del seu control d’amo i senyor en aquell camp de lluita convinguda i acceptada amb tota d’humilitat de que era capaç en aquell moment.
Ja al final de la classe ha volgut fer els últims exercicis per relaxar l’enduriment muscular i els ha volgut fer cos a cos per fer estiraments conjunts tan necessaris per a mi com per a ell, com es pot tocar un marbre de Miquelangelo? com es pot tocar una verge al seu altar? com podia jo tocar la seva pell sense cremar-me? No ho se però ha passat i per això tinc la necessitat de parlar-te amb aquestes ratlles tremoloses encara d’emoció, por i vergonya. Avui es el seu sant però ell no ho sabia fins que al acabar la classe l’hi he explicat aquesta estranya costum que tenim aquí de festejar els sants del calendari, no li he fet cap regal, ell si que me l’ha fet ‘, un regal que mai podré oblidar quan el proper curs torni a l’immensa sala soterrània del meu club de natació.
Avui es el seu sant però ell no ho sap perquè a la seva terra això no ho celebren, com sempre s’ha presentat ben puntual a l’immensa sala soterrània i jo hi era ja feia uns moments, però tot sol, cap altre s’ha presentat a l’ultima classe del curs de ‘teràpia postural’ ha esperat uns pocs minuts per veure si venia algú altre, minuts eterns, jo quasi resava per veure algun company aparèixer per la porta, però els meus precs foren inútils, ell va cap a l’equip de musica i posa la musica suau que pertoca per aquest tipus de sessió i amb el seu to de veu dolç i melós tan propi de la gent brasilera que aprenen castellà i que no deixen mai aquell to de bossa nova calenta i sensual, diu ‘vamos a empezar’
Mai a la vida m’havia passat estar sol amb un monitor per una classe de gimnàstica, i tenia que ser avui, amb ell i amb aquest tipus de gimnàstica tan especial, que es fa amb les llums elèctriques apagades tan sols la poca llum que ve de les finestres zenitals, musica suau i molt poca roba, un petit shorts i a sota el eslip de bany, descalços tots dos ens hem col·locat a sobre el terra de matalassos l’un davant l’altre a dos metres dels meus ulls als seus i ha començat com ho fa sempre explicant el exercici amb la seva veu mes persuasiva per que l’alumne experimenti, senti els moviments dins l’anima, primer amb l’ajut de les cordes de nusos desprès la barra de fusta petita i mes tard la gran, un rere l’altre, tots els exercicis els fèiem a la vegada i si veia que la meva postura no era la perfecte venia al meu costat i m’arreglava o ve un braç, o potser el coll, i també una cuixa mal col·locada, notar les seves mans a la meva pell nua em feia suar de neguit i vergonya, es tan jove, es tan dolç, fa la seva feina com si es tractes d’una religió, les seves altres classes que tinc amb ell, les de ioga son un experiment místic que quasi no puc explicar amb paraules.
Jo no podia creure que podia estar tot una hora de rellotge tan a prop d’aquell xicot fent tots dos les mes increïbles i ridícules postures imaginables i sempre amb els seus ulls davant meu sense poder escapar del seu control d’amo i senyor en aquell camp de lluita convinguda i acceptada amb tota d’humilitat de que era capaç en aquell moment.
Ja al final de la classe ha volgut fer els últims exercicis per relaxar l’enduriment muscular i els ha volgut fer cos a cos per fer estiraments conjunts tan necessaris per a mi com per a ell, com es pot tocar un marbre de Miquelangelo? com es pot tocar una verge al seu altar? com podia jo tocar la seva pell sense cremar-me? No ho se però ha passat i per això tinc la necessitat de parlar-te amb aquestes ratlles tremoloses encara d’emoció, por i vergonya. Avui es el seu sant però ell no ho sabia fins que al acabar la classe l’hi he explicat aquesta estranya costum que tenim aquí de festejar els sants del calendari, no li he fet cap regal, ell si que me l’ha fet ‘, un regal que mai podré oblidar quan el proper curs torni a l’immensa sala soterrània del meu club de natació.
