Diada trista amb molta estimació

 Un dia de diada molt diferent de tots els altres viscuts, no per cap incident llastimós però sí molt diferent. Avui dia festiu que podíem haver anat a la platja o a fer un tomb per agafar gana per dinar no ha estat possible perquè ahir el cap de l'empresa que ens fa les obres de la terrassa em va trucar per demanar-me si avui festiu estaríem a casa per venir a treballar, jo encantat li vaig dir que rotundament hi estaríem, era un dia més que es faria la feina, un dia abans que l'acabaran. 

A quarts de deu han vingut ell junt amb el seu ajudant que també és la seva parella i ell tot sol s'ha cruspit els 24 metres quadrats de terrassa revestint-la amb una tela de neoprè completament soldada al terra existent, prèviament preparat per rebre aquest aïllant d'aigües de pluja. Una vegada acabada la feina i esperant que s'assequi per la feina a fer demà, a les tres de la tarda se n'han anat i nosaltres ens hem posat a dinar. 

A la tarda una llarga migdiada i un núvol negre ha començat a fer-me bullir el cap i com més hi pensava més m'anava deprimint. És un fet que sabíem de fa moltes setmanes, demà a les 8 del matí ha d'estar a la Puigverd per una prova mèdica, fins aquí tot en ordre, però del dilluns de la passada setmana que estic jo vivint a Sitges per les obres i jo estic aquí dia i nit i ell avui obligatòriament ha de dormir a Barcelona i jo aquí per obrir demà les 8 del matí als obrers que vénen a continuar la feina. 

Direu que estic malament del cap i no us ho discuteixo, però el fet de tants anys que no hem dormit ni una sola nit separats l'un de l'altre em trenca l'ànima. Jo aquí molts dies el llit de matrimoni ni el toco perquè prefereixo dormir al sofà amb la companyia d'una pel•lícula, però això d'avui és molt diferent, i per això només tinc ganes de plorar. No penjaré això al meu blog fins que el torni a veure aquí al meu costat i amb bones notícies d'aquí i d'allà.

Principi i fi

 

Principi i fi de la meva vida laboral, doncs sí, després d'una infància i una adolescència sense incidents notables, quatre col·legis i escola professional universitària arriba l'any 1958 en el fet que no m'agrada el que estic estudiant i prefereixo treballar, entro a treballar a una agència de duanes de la Rambla i allí hi estic fins a 1977, divuit anys dels quals els tres primers el meu cap, un meticulós home de la Suïssa alemanya em va ensenyar a com s'ha de treballar de manera quasi perfecta, els altres quinze anys vaig canviar de departament i motoritzat anava pels molls del port de Barcelona i al Club Natació Barcelona a la Barceloneta i són uns anys en què vaig tenir moltes satisfaccions, era molt jove i la vida m'entossudia a ser feliç. Van ser els anys de quadrar la meva forma de vida per sempre més com a gai, amb parella sentimental, no sempre la mateixa, coneixements artístics, viatges i anant comprant el lloc on encara hi visc, aquí a Gràcia. Amb l'arribada del mercat comú a l'Espanya franquista la meva empresa va fer fallida i vaig perdre la feina.

Un cop de sort va fer que en menys d'un parell de mesos ja tenia una nova feina com a cap d'importació de material mèdic en una empresa familiar que també era multinacional i allí és on em vaig fer un professional del món del comerç tecnològic i com no ho devia fer malament hi vaig estar trenta anys de 1977 fins a 2007, l'any que em vaig jubilar.

És precisament aquest any 2007 quan comença potser l'etapa més feliç de la meva vida, ja que soc l'amo del meu temps, les meves aficions i la meva llibertat. La possibilitat de seguir treballant en el que vols i que t'agrada, no té preu, les intenses hores viscudes en el nou club que m'hi vaig fer el primer dia de ser lliure, el Club Natació Atlètic Barceloneta, omplir diàriament algun dels meus vint-i-un blogs de temàtiques diverses, les meves sessions de massatges, les frivolitats artístiques i portar el rebost i la cuina de dues cases, cada dia i dues vegades al dia, són un regal que mai hagués imaginat aquell dia de 1958 quan vaig creuar les llindes de la porta del número 30 de la Rambla tan proper al port i al mar que és la meva vida.

ADÉU, CAIXA D'AQUAREL·LES

Tinc la sensació que tota ma vida he tingut aquesta caixa d'aquarel•les al costat meu, des de petit quan el meu pare decorava les felicitacions de Nadal per cadascú dels que seien a taula, maluradament no en tinc ni tan sols una com a record d'aquelles exquisides postals, filigrana delicada com era l'ànima del meu progenitor. 

Ara sembla que ja ha arribat el moment de dir adéu a aquesta relíquia i ho faig amb aquest petit comentari, la majoria de tots els colors estan en el seu recipient fet pols sense vida pel pas del temps. 

Fa dos dies encara vaig aprofitar una mica de verd i una mica de vermell per unes coses que tinc entre mans. 

Dubto que a casa hi hagi un objecte més antic de la nostra història, i per això no penso llençar-ho a les escombraries, ho desaré en un calaix. 

Tampoc ocupa gaire espai.

Alain Delon i jo

 

Amb aquest actor que ha mort aquesta setmana sempre em va tenir pendent de la balança amor-odi sense que el seu treball cinematogràfic tingues cap culpa, però el fet és que el seu nom i la seva imatge em van perseguir tota la meva iniciació a la vida social gai barcelonesa. 

Jo vaig iniciar-me al món gai a divuit anys i era l'any 1961 any que es van estrenar les pel•lícules famoses d'Alain Delon a Barcelona, ell interpretant els rols de Ripley i Rocco, dos èxits que el van posar en boca de tothom aficionat al cinema, però dins el món gai va ser una revolució, una pandèmia de gran abast sobretot en els homes grans o madurs, digues-li com vulguis. Jo l'octubre del 61 em vaig posar en relacions amb Antoni Chic, deu anys més gran que jo, per la seva feina estàvem molt sovint en reunions de professionals del teatre, de l'òpera i moltes altres arts que florien en el món intel•lectual de l'Espanya franquista que començava a despertar d'una letargia quasi mortal en l'aixeta de les llibertats, i per això hi havia molts bars o cafès on la vida gai era molt rica. 

En moltes d'aquestes reunions de gent gai i també intel•lectual amiga del meu company quan em feia la presentació, sense petons en aquells anys, moltes vegades la nova persona que em presentava comentava amb l'Antoni o amb qui estiguis en el grup aquell moment, que m'assemblava a Alain Delon i jo em quedava amb la cara de bleda que tenia sempre al costat d'aquella gent de llengües vives i afilades. Sense haver vist cap pel•lícula del tal Alain Delon interiorment li vaig agafar mania i per molt temps li vaig continuar tenint. 

El temps va passar i per fi vaig veure les seves pel•lícules d'aquest famós actor sempre amb actrius molt maques i famoses, Bardot, Cardinale, Vitti, Schneider, MacLaine etc. Pocs actors de primera línia tenen tants títols, però no m'agradava gens el seu cinema a partir dels anys setanta i el vaig deixar de seguir, per a mi va morir llavors, vet aquí quines coses. 

Com apunt final he de dir que aquest xicot que només era set anys més gran que jo sempre estarà en el meu devocionari per dos films. Rocco e i suoi fratelli, del gran mestre Luchino Visconti, aquí interpreta un dels personatges més masculinament angelicals de la història i la seva interpretació és màgica i només per aquesta sola pel•lícula ja hauria d'estar en la filmografia en lletres d'or. 

Il gatopardo, es la segona pel•lícula que és imprescindible a la meva vida, pel•lícula que veig cada cinc o deu anys, obra mestre coral i gran espectacle amb un tema que a mesura que me n'he anat fent gran, cada vegada m'afecta més. La meva pel•lícula número u des de fa vint-i-cinc anys desplaçant, en segon lloc, la meva idolatrada All about Eve.

Els bascos, la fillola i el David

 

Un dia de platja amb la Laura i la seva família del nord. Un dia molt cansat, van ser deu hores en tensió per procurar que tot anés bé, entretenir als nens i atendre els grans, però val molt la pena tot aquest neguit. La família tota i en especial els menors m'omplen de vida i de joia. Són els millors moments que tinc en els darrers bons anys de la meva existència en aquest meravellós món.

 

i migliori anni della nostra vita

Érem prou joves, 

teníem salut, 

els diners no eren una preocupació, 

els dies s'omplien amb fantasies i 

les nostres dues mares, estaven amb nosaltres.