Amb aquest actor que ha mort aquesta setmana sempre em va tenir pendent de la balança amor-odi sense que el seu treball cinematogràfic tingues cap culpa, però el fet és que el seu nom i la seva imatge em van perseguir tota la meva iniciació a la vida social gai barcelonesa.
Jo vaig iniciar-me al món gai a divuit anys i era l'any 1961 any que es van estrenar les pel•lícules famoses d'Alain Delon a Barcelona, ell interpretant els rols de Ripley i Rocco, dos èxits que el van posar en boca de tothom aficionat al cinema, però dins el món gai va ser una revolució, una pandèmia de gran abast sobretot en els homes grans o madurs, digues-li com vulguis. Jo l'octubre del 61 em vaig posar en relacions amb Antoni Chic, deu anys més gran que jo, per la seva feina estàvem molt sovint en reunions de professionals del teatre, de l'òpera i moltes altres arts que florien en el món intel•lectual de l'Espanya franquista que començava a despertar d'una letargia quasi mortal en l'aixeta de les llibertats, i per això hi havia molts bars o cafès on la vida gai era molt rica.
En moltes d'aquestes reunions de gent gai i també intel•lectual amiga del meu company quan em feia la presentació, sense petons en aquells anys, moltes vegades la nova persona que em presentava comentava amb l'Antoni o amb qui estiguis en el grup aquell moment, que m'assemblava a Alain Delon i jo em quedava amb la cara de bleda que tenia sempre al costat d'aquella gent de llengües vives i afilades. Sense haver vist cap pel•lícula del tal Alain Delon interiorment li vaig agafar mania i per molt temps li vaig continuar tenint.
El temps va passar i per fi vaig veure les seves pel•lícules d'aquest famós actor sempre amb actrius molt maques i famoses, Bardot, Cardinale, Vitti, Schneider, MacLaine etc. Pocs actors de primera línia tenen tants títols, però no m'agradava gens el seu cinema a partir dels anys setanta i el vaig deixar de seguir, per a mi va morir llavors, vet aquí quines coses.
Com apunt final he de dir que aquest xicot que només era set anys més gran que jo sempre estarà en el meu devocionari per dos films.
Rocco e i suoi fratelli, del gran mestre Luchino Visconti, aquí interpreta un dels personatges més masculinament angelicals de la història i la seva interpretació és màgica i només per aquesta sola pel•lícula ja hauria d'estar en la filmografia en lletres d'or.
Il gatopardo, es la segona pel•lícula que és imprescindible a la meva vida, pel•lícula que veig cada cinc o deu anys, obra mestre coral i gran espectacle amb un tema que a mesura que me n'he anat fent gran, cada vegada m'afecta més. La meva pel•lícula número u des de fa vint-i-cinc anys desplaçant, en segon lloc, la meva idolatrada All about Eve.
