Mirall Trencat

De dones, sarasses i arquebisbes sonats

2012-01-25T17:56:00.003+01:00

Els que em coneixen saben que només llegeixo el diari ARA i si el llegeixo és principalment per tres firmes a les que hi estic enganxat i necessito rebre la meva dosis diària. Avui aquests tres periodistes Empar Moliner, Iu Forn i Sebastià Alzamora (rigorós ordre alfabètic si us plau) s’han conjurat i li han dedicat al molt estimat arquebisbe de Tarragona el seu temps i el seu saber per les precioses perles que ha deixat anar per parlar dels homes homosexuals de conducta reprovable y a les dones de marits amb complexa d’Edip, en fi llegiu si teniu uns minutets y copseu tanta ironia fina mediterrània.

Gais inadequats

EMPAR MOLINER

| Actualitzada el 25/01/2012 00:00

L'arquebisbe de Tarragona va deixar anar, en una magnífica entrevista amb l'Ariadna Oltra a TV3, diversos clàssics del gènere litúrgic. Que les dones ja poden anar dient missa que no diran missa i que els gais (tot i que els hem de respectar com a persones) tenen comportaments "que no són adequats".

A mi, que les dones no puguin dir missa em sembla lògic. L'Església és un club privat que té unes normes arcaiques i sexistes. Entre aquestes normes hi ha fuetejar-se, no autosatisfer-se sexualment, fer dejuni, cobrar les almoines en negre, trobar sacrílegs els llibres de Dan Brown (aquí potser ens podríem posar d'acord) i, el que és pitjor, beure vi en una copa que no és de vidre. Però que critiqui el comportament inadequat dels gais a la societat ja em sembla més inadequat. "No es pot dir, en la vida sexual, això no és bo?", es preguntava l'home de Déu. I la resposta és "Sí, i tant". Preguntem-nos, doncs, per què són inadequats els comportaments dels gais. Perquè no s'amaguen? Perquè surten a fer copes i s'agafen de la mà en lloc de dissimular, com abans, que si es volien tocar es deien: "Ei, machote !"? Perquè van als bars d'ambient en lloc de patir en silenci? Perquè són pares de família? Suposo que sí.

Per tant, si hom és gai i no vol molestar l'arquebisbe, li aconsello que s'ordeni sacerdot. I un cop ordenat, ha de procurar dur una vida de sacrifici lluny del Gaixample i dels cines on hi fan Brokeback mountain . I allà, al monestir, compartir taula i gimnàs amb altres homes, però sense pensar coses lletges. I arribar, gràcies a aquesta virtut, a ser el nou papa de Roma. I aleshores, finalment, tenir un comportament del tot adequat: posar-se una túnica i unes sabates vermelles (de Prada) com les d'en Ratzinger i aconseguir, com ell, ser considerat per la revista Square "un dels europeus més ben vestits del 2007".

Fotre o no fotre cas a un arquebisbe

IU FORN

| Actualitzada el 25/01/2012 00:00

Jaume Pujol treballa d'arquebisbe de Tarragona. Dilluns va anar a Els matinsde TV3 i, en qualitat de representant oficial de l'Església cristiana catòlica, va dir el que pensa. Ahir, l'arquebisbe Pujol va rectificar i matisar una de les afirmacions. Concretament la relativa als homosexuals. On havia dit "tenen un comportament inadequat" ara diu "la seva actitud no és correcta, però no vull que se'm malinterpreti, i si algú s'ha sentit ofès, li demano perdó. A mi quan em pregunten m'agrada contestar, i no m'agrada callar les coses, però no vull faltar el respecte a ningú i encara més quan tinc tanta gent coneguda que tenen aquestes coses". No consta cap rectificació o matisació, però, sobre altres frases com "les dones han de cuidar els marits com si fossin el fill més petit" o "les dones no fan missa de la mateixa manera que jo no puc tenir fills".

Passa sovint que quan algun membre destacat de l'Església diu el que realment pensa, la polseguera tapa els campanars. Però la pregunta és: tenen dret a fer-ho? Per descomptat. Només faltaria. Ara bé, com a ciutadans, hi ha dues maneres d'afrontar-ho. Ho explicaré amb la metàfora del capipota. Imagini que a vostè no li agrada el capipota i hi ha un club on cada dia s'afarten de capipota. Hi aniria? No, oi? I, oi que els ignoraria i deixaria que explotessin de capipota? Doncs aquí el mateix. Vostè és creient? No? Per tant, el que digui l'arquebisbe, com si ho diu el Papa, no l'afecta gens. És diferent si a vostè l'agrada molt el capipota, es fa del club i descobreix que en comptes de cap i de pota de vedella fan servir galtes de cangur. Llavors vostè el que ha de fer és marxar del club. Si l'arquebisbe continua dient bajanades, però es queda sol, potser canviarà el discurs i s'acostarà a la gent. Bé, i de passada potser es preocuparà més dels homosexuals. Concretament dels de la seva confessió que abusen i violen nens.

Preguntes per a un arquebisbe

SEBASTIÀ ALZAMORA

| Actualitzada el 25/01/2012 00:00

El premi Alabat Sia Déu de la setmana se l'endú per aclamació l'arquebisbe de Tarragona, monsenyor Jaume Pujol, que es va cobrir literalment de glòria divina amb les seves declaracions de dilluns a Els matins de TV3 sobre violència domèstica i homosexualitat. El rosari d'opinions desgranat per l'arquebisbe és tan suculent que mereix fer-ne la sinopsi, no sigui cosa que ens hi perdéssim. Aquesta dignitat eclesiàstica considera, a saber: que les dones han de mirar els seus marits com "el més petit dels seus fills" (com a torna, els marits han de veure "un tresor" en les seves mullers); que el sacerdoci femení no és admissible perquè, en aquesta vall de llàgrimes, "cadascú té la seva funció" i les dones no poden oficiar la missa pel mateix motiu que ell no pot ser una dona ni portar fills al món, i, last but not least , que els "comportaments homosexuals no són adequats per a la persona ni per a la societat". En vista del rebombori i de la polseguera aixecada, el prelat va voler matisar ahir aquesta última opinió i ho va acabar de compondre: "Respecto totes les persones, tinguin la inclinació que tinguin, i més quan tinc tanta gent coneguda que tenen aquestes coses".

Quines coses que té la gent, eh, monsenyor? Si no li fa res, m'agradaria plantejar-li alguns dubtes de catequesi. ¿Els homes que peguen a les seves dones, o les maten, ho fan perquè a elles se'ls va descuidar de tractar-los com el més petit dels seus fills? I un de més inquietant: ¿els homes que no són tractats per les seves dones (perdó: pel seu tresor) com criatures de bolquers estan predestinats a maltractar-les? Dispensi l'atreviment, tinc més qüestions: ¿oficiar missa és una funció biològica, com gestar o parir?, ¿li sembla que és una comparació adequada? Però, vaja, el que a vostè no li sembla adequat és el que en diu "comportament homosexual": ¿ser homosexual és un comportament? ¿I ser heterosexual també ho és? Quina mena de comportament és el d'una dona heterosexual que no tracta el seu marit com al més petit dels seus fills? Quin càstig mereix? I encara una de personal, monsenyor: quan vostè esmenta la seva mare, o les seves germanes, per justificar les coses que diu, ¿no sent una mica, almenys una mica, d'incomoditat, com si els hàbits li anessin justos?

Si vostè llegeix això, monsenyor, potser pensarà que es tracta del típic i fàcil escrit anticlerical. No ho és, cregui'm. Al contrari: són les religions monoteistes -com el cristianisme, l'islam i el judaisme- les que ho posen fàcil amb la seva obsessió per controlar i dirigir la vida íntima de les persones, on mai s'havien d'haver ficat i amb tot el mal que hi han fet. No serà la primera vegada que recordem en aquesta columna l'evangelista Mateu (23, 27-32): "Sou semblants a sepulcres blanquejats, que per fora semblen brillants per als homes, però realment, a l'interior, són plens dels ossos dels morts i amb tota la brutícia". Per dir-ho un altre cop en paraules seves, monsenyor, reflexionem sobre això.

Cementiri d'hivern

2012-01-15T19:25:00.002+01:00

Caballé, 50 anys amb la Montse

2012-01-01T22:16:00.011+01:00

Aprofitant que aquesta setmana es celebra el cinquantenari del debut de la cantant Montserrat Caballé al nostre Liceu, faré una mica de memòria d’aquells moments de la meva vida.
A finals del any 1961, per Nadal vaig tornar a Barcelona de Irun on havia anat per una feina de tres mesos i de mal record. Només tenia 19 anys. En arribar a Barcelona i per una situació que es llarga d’explicar tenia la oportunitat de tenir invitacions a totes les funcions del Liceu, o quasi totes. Aquells Nadals estava en cartell Turandot, el meu primer Turandot i al gener anava Arabella, de la que no tenia cap coneixement de la seva existència, però coneixia molt bé ‘El Cavaller de la Rosa’ perquè un amic me l’havia ficat amb un embut al cap, dia rere dia, versió Kleiber, amb Reining, Jurinac, Gueden, és dels discs que he escoltat més vegades al llarg de la meva vida.
Impossible de recordar quina funció d’Arabella va ser la que vaig anar de les tres programades, molt probablement la de l’estrena al 7 de Gener, diumenge tarda. Les estrenes sempre són més agraïdes.
Els diaris havien fet un petit ressò del fet que una soprano barcelonina que venia de les germanies debutava al liceu amb una opera de Strauss, quasi desconeguda a la nostra ciutat. La funció fou resolta amb uns decorats senzills per no dir pobres, la veu de la soprano ja va donar mostres de la seva puresa, el seu fiato i la seva meravellosa manera de respirar per emetre les notes, però res a veure del que seria uns anys més tard en el seu primer Verdi al Liceu. La premsa va parlar de la cantant més per el fet de que fos barcelonina i feta al conservatori del Liceu que no pas per la seva actuació en aquella funció. A mi el que més em va captar l’orella va ser el duet ‘Aber der Richtige’ perque em recordava els aires del ‘Cavaller de la Rosa'.
Deu dies desprès vaig tornar a veure a la Caballé (en aquells moments ni pensar en anomenar-la així), en un Don Giovanni el 18 de Gener va ser l’estrena i a la futura diva li van encomanar el segon rol femení , Elvira, i la Donna Anna era la molt famosa llavors Teresa Stich-Randall, i el Don Giovanni pel també molt anomenat Gabriel Bacqier, el tenor fou Juan Oncina de la orxateria La Valenciana, molt més famós a l’estranger que a casa. Aquesta funció va tenir molt mes ressò, primer perquè la opera era molt més coneguda y desprès pel fet de que la Caballé estava ben flanquejada per cantants de fama internacional.

Aquell mateix any, l’any de la gran nevada de Nadal tenia invitacions per veure Elektra pel dia de Sant Esteve. Barcelona estava paralitzada, el cotxes no circulaven, la gent estava tan sorpresa com atemorida, com per anar al liceu des de casa ho teia fàcil, de boca de metro a boca de metro, aquella tarda de Sant Esteve vam decidir aprofitar les invitacions el meu amic Antoni Chic, (que aquell mes de desembre havia estrenat a la casa ‘Una voce in off’ de Montsalvatge con a regista) y jo. Amb la por d’algun ensurt vam arribar molt aviat al Liceu i vam anar al bar del soterrani per fer un cafè i en una taula estava un amic del Antoni Chic, en Ramón Pujol assegut amb la Montserrat Caballè. No cal que digui que aquella funció al Liceu no va arreplegar més d’un centenar de espectadors, la gent va perdre entrades i abonaments. Ramón Pujol era una persona molt extravertida (les males llengües li deien ‘Elsa Maxwell’) escrivia pel Diario de Barcelona i també era director de la Terraza Martini, lloc de confluència de les arts i la xafarderia d’aquella Barclona que començava a treure nas. En Pujol va cridar-nos per seure a la seva taula, en Chic com a regista de la casa i la Caballé com a cantant de la casa (acabava de fer aquell desembre de 1962 unes actuacions de ‘Les noces de figaro’, just darrera la opera del Montsalvatge), la conversa va anant agafant el to de les converses importants que no s’obliden mai no per la seva entitat intel•lectual però sí pel seu contingut malintencionat carregant a tort i a dret contra els que no queien bé als que compartíem taula, la Montse parlà poc, jo menys, quan tens 19 anys tens poc a dir i molt a escoltar. La opera Elektra feia ja una bona estona que havia començat, la Gertrude Grob-Prandl ja feia una estona que estava bramant a dalt i baix del escenari però nosaltres quatre no ens vam moure d’aquella taula del ensorrat bar del Liceu, que tan clima tenia a pesar del olor a resclosit (els urinaris dels homes estaven a un metre del bar). Quan va acabar la funció la Caballé va dir que tenia que anar al camerí per saludar a la Grob-Prandl ja que era prou amiga seva. Una tarda de Liceu irrepetible. Quatre anys més tard també desembre morí en Ramon Pujol d’un atac cerebral i també quatre anys mes tard de aquell cafè la Caballé ja era diva mundial per tota l’eternitat.

Gérard Philipe

2011-12-27T20:31:00.002+01:00

Un fet que em va quedar molt viu i en certa manera em va marcar a la meva adolescència va ser la mort sobtada i injusta de Gérard Philipe, va ser l’any 1959 i nomes tenia 36 anys. Qui era en Gérard Philipe a la Barcelona de 1959?
No puc dir res més que totes els mitjans en van parlar i molt, quasi tant com quan va morir en James Dean el 1955. Gérard Philipe s’havia fet molt famós al país amb una pel•lícula històrica y d’acció ‘Fan Fan la Tulipe’ amb una joveníssima Gina Lollobrigida, fou l’època que no venien gaires pel•lícules americanes, una mena de boicot, i els actors de pel•lícules europees es van fer famosos com si stars de Hollywood fossin (Loren, Lollo, Bardot, Romy, Cardinale, Mastroiani i Gérard Philipe). Però el cas del actor francès no tenia res a veure amb els altres mencionats ja que Gérard Philipe fou un grandíssim actor de teatre, el més gran del seu moment, sense ell i Jean Vilar el internacionalment reconegut festival d’Avinyó no seria el mateix ells dos el val posar en el món de la cultura mundial en aquell moment històric. L’actor combinava la seva feina la teatre amb el cinema, fou el actor més gran de França de la dècada dels 50s, el seu espai encara no esta ocupat per cap altre desprès de més de cinquanta anys de la seva mort (Delon, Trintignant, Auteuil).
Recordo una tarda de estiu de 1962 passejant amb l’Antoni Chic per la rambla de Catalunya, un molt jove Josep Maria Flotats va parar a l’Antoni per explicar-li que s’anava a França a fer un curs de teatre a un centre de Strasbourg, més tard vam saber que el van agafar a la Comedie Francesa com actor fins que va ser protagonista absolut de molts títols que havia deixat en Philipe en plena joventut, i jo havia llegit els diaris especialitzats que en Flotats era el nou Gérard Philipe, paraules buides perquè l’encant de tendre innocència i mirada maliciosa del francès mai ho va tenir el català, al que no li vull treure cap mèrit, que de segur en te i molts (no per a mi clar). Una altre motiu de que Gérard Philipe fos conegut d’una manera tangencial és el que el xicot venia molt a Barcelona de manera totalment silenciosa per veure al seu pare que vivia aquí, els pares s’havien separat i el pare s’havia refugiat a la nostra ciutat per un passat pro nazi i el bon fill li rendia visites periòdiques.

Això és ma vida

2011-12-14T23:44:00.001+01:00

Arbre de Nadal 2011

2011-12-03T13:14:00.004+01:00

Making of Christmas tree & crib 2011

2011-12-03T12:58:00.003+01:00

Pessebre 2011

2011-11-29T11:57:00.004+01:00

El comentari útil.

2011-11-23T05:48:00.003+01:00

- Igual que el vot útil, hi ha a Internet (xarxes socials), el comentari útil.

- Qui més qui menys estem ubicats qual ‘florero’ de luxe en aquesta teranyina informàtica de què estic parlant, es digui Facebook, Blogger, Twitter o Tupolla.com

- Si som veritables addictes a aquests petits plaers procurem estar informats de tots els articles que es van penjant en els llocs dels nostres col · legues, això clar, independentment dels que nosaltres mateixos anem penjant en els nostres domicilis amb relativa freqüència.

- Els articles que nosaltres anem introduint a la xarxa sempre obeeixen a un motiu, res és gratuït, pot ser per comunicar-nos amb la humanitat, pot ser per expressar el que no ens atrevim a dir en veu alta a gent propera, potser vulguem sorprendre a l'audiència de la nostra originalitat mental, potser estarem molt sols i ningú ens escolti, poden ser tants els motius ...

- Alhora que intentem dir alguna cosa una mica original a la comunitat, també ens interessa veure el que els altres escriuen, els altres poden ser amics de sempre, relacions recents, simples noms sense rostre que coneixem per la xarxa. Aquests articles que ens trobem cada dia dels nostres coneguts habituals els busquem, un per un, en l'àrdua tasca de cada dia o bé hi ha eines que te'ls envien a casa teva perfectament ordenats per temps de publicació i en la seva carpeta corresponent per anar llegint a la conveniència de cada un.

- He observat que molts dels meus compatriotes, de aquest món de mones, són d'una habilitat extrema a seleccionar blocs, llocs, habitacles que siguin útils als fins íntims i personals de cada un. Aquests col · legues no trien el bloc pel contingut implícit d'aquest, sinó que el que es mira primordialment (a la manera d'un tecnòcrata de l'FMI) és lo popular que sigui aquest bloc entre els internautes.

- Cada vegada que es realitza un comentari en un bloc estrella (milers de visites, mensuals, setmanals o diàries) aquest comentari propi que es deixa penjat a casa del blocaire famós, hi ha moltes possibilitats de que centenars de persones llegeixin aquest petit comentari enginyós que has deixat anar i si a sobre poses el link del teu bloc personal llavors hi ha la gran possibilitat que aquest lector anònim del bloc mediàtic, en llegir la nostra genial ocurrència en forma de comentari, cliqui el link del nostre estimat blog i així es pot caçar un client nou per al nostre petit i humil negoci.

- És clar que tota aquesta gent que et llegeix per carambola no tenen res a veure amb tu, ni de gustos ni de aficions, són un nombre, o molts números, això és el que importa, que el teu bloc es llegeixi a Guatemala ia les Illes Caiman, que les persones que et saluden cortesament no sàpiguen res de tu i el que és pitjor que no sàpiguen qui és Bette Davis o Lucien Freud, això importa poc.

- Com vaig a deixar un comentari al bloc del meu amic de tota la vida si només em llegeix ell? Quina pèrdua de temps i d'assolir una mica de notorietat cibernètica. Cal anar a pel comentari útil, sí, ben útil!

Madrid 2011

2011-11-14T12:18:00.002+01:00

Keira Knightley

2011-11-09T08:46:00.007+01:00

Alguna vegada a la vida s’ha de dir: Prou! - Jo amb aquesta xicota ja ho he dit i penso que estic en el meu dret. No tinc temps per perdre i tampoc vull excitar la meva capacitat de resistència a les coses negatives. Aquesta dona, que te mostres visibles de que passa gana, molta gana, per el desmillorament físic muscular que es veu a les ultimes pel·lícules, ja no la puc resistir ni un minut més.

La primera vegada que la vaig veure a ‘Quiero ser como Beckham’ era una adolescent de 17 anys y tan ella com el film em va distreure prou, era allí una incipient lesbiana i donava el ‘physique du rol’ perfectament. Això era el 2003. En els 8 anys que han passat des de llavors no ha parat de fer cinema, títols molt interessants, el seu agent sap triar molt bé, l’ha convertit en una estrella del cinema mundial, tan a la seva Anglaterra d’origen com als Estats Units és respectada, valorada i pot triar i remenar entre cents de projectes.

Però jo ja en tinc prou, de interpretacions pèssimes, afectades i absurdes, te una manera de treballar que es basa en fer tics facials i posar morros de nena idiota. No la suporto més. L’he vist en deu pel·lícules, algunes d’elles, bones pel·lícules, i ja en tinc ben prou, potser quan sigui una dona feta, que l’home que la porti al llit, li faci engreixar quinze quilos i a cops de embranzides li tregui aquests ‘morritus’ de tarada i l’ensenyi a riure com una dona sencera, se la podrà a tornar a mirar, fils a les hores jo tanco l’aixeta.

Les pel·lícules que li he vist a part de la mencionada a dalt són: Expiación. Seda. Solo una noche. London Boulevard. En el limite del amor. Nunca me abandones. La duquesa. Love actually. Orgullo y prejuicio.

Sant Sebastià a través del temps

2011-11-04T17:20:00.002+01:00

Aquesta fascinant imatge

2011-11-02T21:15:00.006+01:00

Si en aquest moment algú em preguntés quina era la cara mes bonica per a mi, amb la possibilitat de triar de totes les èpoques, escoles i estils, tan se val que fos oli, dibuix o escultura, màniga ample total per triar i remenar. Ho tindria decidit en un instant, ja que des de fa quasi un mes hi ha un rostre pintat al oli que em te vampiritzat. Al conèixer aquesta pintura vaig tenir l’idea peregrina, mai millor dit, de posar-la com a fons d’escriptori al ordinador, el que vol dir que quasi tot el dia estic mirant aquesta fascinant imatge.

Vaig tenir coneixement d’aquest preciós retrat gracies a un contacte que tinc al Facebook i al Flickr, contacte valuós, persona culta, refinada i amb edat i gustos parells, es tracta de l’escriptor i crític d’art Renaud Camus, un exquisit molt a la francesa, jo ja m’entenc. Bé en un dels seus posts va penjar un detall d’un quadre que hi ha al Musée de Beaux-Arts de Lyon, en aquell moment nomes vaig descarregar la imatge i no vaig ni tan sols mirar el nom del autor, d’entrada creia que era un retrat de sant Francesc, i ja de primer cop d’ull el vaig catalogar com un quadre estil ‘pompier’ del segle dinou.

Al cap de uns pocs dies vaig tornar a la fotografia que havia guardat i vaig quedar encisat per no dir enamorat d’aquella perfecció en el rostre del xicot retratat amb gran amor i no se si afegir fidelitat, això ja mai més ho podrem saber.

Un dies desprès de que la imatge del santet estès omnipresent al front del meu ordinador nit i dia, vaig voler saber més del quadre i del artista, vaig tenir que tornar a la web del literat Renaud Camus i tractar de recordar on estava aquesta fotografia ubicada, en Camus te mes de deu mil fotografies penjades al seu lloc, totes d’art i d’una insuperable bellesa, jo nomes en puc veure unes 30 o 40 al dia sinó acabo amb un empatx de tanta exquisidesa, moltes vegades per compensar em poso algun mp3 de copla tipus Juanita Reina per compensar i tocar de peus a terra.

Una vegada localitzada de nou la fracció del retrat del sant Francesc , vaig veure la seva descripció i sorprenentment el noiet tan guapo no es sant, es un frare de poca graduació, el títol del quadre es el següent: ‘Pelerine Défaillante Soutenue par un Capucin’ i esta datat al 1837 i el pintor s’anomena Claude Bonnefond, aquí podeu veure més informació: http://fr.wikipedia.org/wiki/Claude_Bonnefond

El quadre sencer no m’interessa gens ni mica, el trobo fluix per no dir tou, ni per colors ni per composició li dono més d’un 5/10, ara bé... si retallo la cara i em concentro en el seu perfil , estudio tots els elements seleccionats i m’endinso en el que el caputxí esta pensant i sentint en aquell moment, res a veure, clar, amb la pelegrina que te al costat, em trasbalsa fins sentir un mareig y una angunia perillosos. Potser això és el que anomenen el síndrome d’Stendhal, o potser és que estic sonat.

PortAventura halloween

2011-11-02T12:00:00.002+01:00

Dia de morts, nit de castanyes

2011-11-01T10:40:00.003+01:00

Dia de morts, nit de castanyes sense castanyes, però amb panellets i moniatos, això sí. Celebració sense saber-ho d’una amistat llunyana. Vols dir que fa tants anys? Sí, mitja vida o potser més, la sort de molts es no recordar dates ni dades, fer-se gran és aferrissadament agafar-te a la vida, a la d’avui, a l’immediata. Els joves que ja no ho són tan, però que encara fan bullir l’olla, ens veuen com el mirall en que mai s’hi has de reflectir. Tot es llunya per ells, moltes castanyades han de viure encara, no com aquesta, no amb aquest nom trist i petit. El nom angles se’ls mengen amb un embut d’oca de granja. Nom dolent i lleig que no vull repetir. La vella guàrdia porta la veu sonant, els panellets es van empassant, vins i aperitius, caves i moscatells, desprès`s no hi haurà qui dormi, sort que ningú demana cafè! Germanor aconseguida amb generacions diverses. Preneu el relleu companys, ara rai que totes les receptes les podeu trobar a l’internet, per fer la massa dels panellets, per trobar companyia per menjar-los o per acabar la vida com un moniato fet al forn, sucós i esclafat però dolç com cosa bona i bonica de tastar.

Steve Jobs

2011-10-11T15:12:00.010+02:00

De les dotzenes d’articles que he llegit aquesta ultima setmana sobre la persona de Steve Jobs i la seva desgraciada desaparició del món de la tecnologia mediàtica, aquest dos petits articles són els que més s’acosten al meu pensament sobre el personatge i la seva famosa empresa Apple.

Steve Jobs, un model?

No diré que no era un visionari, però hi ha un corrent venerador cap a la figura de Steve Jobs que trobo exagerat. Sí, potser va ser un geni, però n’hi ha molts i n’hi ha de millors... Jobs no era el millor exemple de persona. Algú obsessionat amb l’elitisme dels seus productes, amb una filosofia i exigència professional que sovint sotmetia i humiliava els seus treballadors, alguns amb idees bones, més obertes i no tan enfocades al negoci. De tot això en van sortir els iMacs, els iTunes, iPhones, iPads: ginys que han revolucionat el món dels gadgets, però també han generat una falsa necessitat. En aquest cas la temptació representada per una poma mossegada (el logo d’Apple) es pot dir que no enganya a ningú. Si a més mirem de controlar tot el procés de fabricació, des del disseny fins a la venda, passant per la manufactura en naus immenses i deshumanitzades de la Xina, tot plegat converteix Apple en l’únic i absolut beneficiari dels seus productes. Un engranatge perfecte. Només falta una actualització constant i un contracte de permanència i ja tenim el client ben entabanat. Això sí, cada dos per tres surt un nou iPhone il’anterior ja no val res. Hauràs de renovar-lo, si no cauràs en l’oblit, despenjat d’aquesta falsa elit. En aquest sentit Windows, Linux, fins i tot Android, són més per a tothom o no pretenen canviar a ningú. Molts ordinadors encara funcionen amb Windows XP. Segurament es deuen penjar més que el telèfon de l’esperança, però quin producte d’Apple encara funciona 10 anys després de la seva creació? Apple es va fer famosa per aquell anunci del 1984 on trencava els motlles d’una societat sotmesa i dictatorial. Després de 20 anys s’ha girat la truita en contra seva, i ara els titelles són els que compren iPhones sense preguntar-se per què carai hem d’utilitzar un connector diferent de tota la resta, per què no es pot carregar música o arxius des de l’ordinador sense l’iTunes o no se’n pot canviar ni la melodia per una de nostra. Jobs era un empresari brillant, no un exemple a seguir. Voldria que els nostres fills tinguin valors més transcendents que un consumisme salvatge com a clau de l’èxit.

ARNAU GALOFRÉ

SABADELL

Jobs no m'ha fet la vida més fàcil, ni ganes

Mentiria si digués que Jobs m'ha fet la vida més fàcil. Afortunadament per a mi me l'ha feta molt més complicada, perquè algú que et posa tot el món a la punta del dit et genera una oferta de tal dimensió que t'acaba obligant a triar, et fa molt més responsable del teu destí. T'omple tant que, a més, genera angoixa i addicció, perquè quan et sembla que ho pots tenir tot és difícil no voler-ho tot. Jo mai l'he tingut en un pedestal ni l'idolatro, que és el pitjor que pots fer i l'únic que justifica la ràbia que li tenen alguns, però el considero un símbol de la capacitat de canviar-nos la vida que té algú que pensa en nosaltres, que posa el consumidor al centre. Que et fa sentir estimat, comprès. I que deixa retratats l'allau d'inventors de ginys que et compliquen la vida i et fan semblar inútil perquè no han volgut o sabut posar-se a la teva pell. Dit això, mentiria un altre cop si digués que mai li agrairé prou a Jobs el que ha fet. Li he pagat religiosament en vida consumint els productes Mac durant dues dècades i guardant-los tots de record. Ah, i recomanant-los, però no per fer-li cap favor a ell ni a Apple, per fer-los un favor als amics: saps que després t'ho agrairan. No descarto que semblem una secta, però constructiva. Dit això, i sintonitzant amb la tristesa per la pèrdua, és impossible anar enrere. El seu món el tinc a les mans ara mateix, i aquí.

CARLES CAPDEVILA

ARA

BARCELONA

Això tanca a final de mes

2011-10-10T04:20:00.003+02:00

Moren de velles les bancades de fusta repintada.

Quants culs arrebossats de tovallola humida s’han calçat mitjons asseguts de tanta angoixa.

La mirada fugissera no es vol reflectir en els miralls de barraca de fira.

La caixa del amo plega i les rajoles cauen.

Els itinerants viatgers escolten les converses.

Els patricis fan xiu-xiu. ‘Això tanca a la fi del mes’

Si més no, les aixetes del quarto de les dutxes es posen a plorar, totes al hora.

Quantes dones aixecaran el cap per mirar al rellotge, al veure que el seu home no surt de casa, tarda rere tarda.

Aquells cossos que trobaves dins la boira romandran lliscosos com abans, en el més secret calaix de la memòria.

Aquella escuma bruta i fosca que surava per sobre del bassal del vell jardí, no podrà emmetzinar més papallones.

Moltes portes ja no s’obren perquè els llençols s’ofeguen, els matalassos ploren i les bombetes peten.

La minsa caixa del amo agafa els tons de la tardor.

Colors bruns i secs de fulles mortes.

Desprès dels mitjons, els camals dels pantalons, les sabates pel darrer esforç, malgrat el malparit nus de la del peu esquerra.

Reculls tot el que es teu, es hora de plegar, pagar el cafè descafeïnat que has pres amb companyia

I fotre el camp

Potser mai més has de trobar-te amb les velles bancades.

Bancades de fusta i cent voltes repintades.

Júlia, cinc anys

2011-10-09T21:13:00.002+02:00

Joan Baptista Humet - Chapero de Fuencarral

2011-09-29T11:11:00.002+02:00

Una cançó que em commou des de el primer dia que la vaig escoltar, una veu la del malaurat poeta i music Joan Baptista que expressa com ningú tot el que vol dir, la seva humanitat i estimació per els essers que l’envolten traspua en cada estrofa. El nostre col·lectiu hauria de fer-li un monument per haver composat una pagina com aquesta, les seves observacions minucioses demostren que ha viscut molt proper aquest sòrdid i etern món.

Tot al contenidor!

2011-09-25T23:22:00.004+02:00

Una vida és anar acaparant andròmines, les lleixes de tots els mobles estan atiborrades d’objectes de procedència incerta, es queden paralitzats en el temps cridant la pols que entra per la finestra i ens preguntem, perquè n’hi a tant de tot? Uns es queden perquè ens recorden moments de jove inspiració quan amb algú que ja no hi és ens feia companyia, altres perquè desafortunadament es van costar uns diners que potser aleshores no ens sobraven, uns quants es queden en un recó amb la seva modèstia i poden passar anys sense que te n’adonis que estan allí i que volen els hi prestis atenció. Tot això, penses, és carn de contenidor, quan per coses de la vida me’n hagi d’anar a una lletra ciutat o a un altre galàxia, que tardi molt en arribar aquest últim viatge, tot això no ho voldrà ningú que jo conec, ni família ni parents ni amics ni coneguts. En els pisets de disseny simple, polit i sintètic que jo veig en aquests temps de pocs recursos, és impensable incrustar tota aquesta ferralla de pomposa artesania en les limitades possibilitats dels actuals espais. Ni els brocanters de davant la catedral voldrien aquesta carrega amuntegada de matèries invendibles. Destinació única d’objectes de drapaire, falsos ídols de temps preterits que mai han de tornar, enfileu el camí del vostre únic destí, reserveu la plaça a tan trist paratge, sí, tot al contenidor!

La llepada de les ones

2011-09-15T19:17:00.006+02:00

Avui com cada dia d’aquesta setmana he tingut mitja hora per el meu goig particular de estar en remull com el bacallà a les blaves i netes aigües de la Barceloneta dels darrers dies. Aquest plaer és una cosa que se’m dona de manera gratuïta perquè tot el que has de fer és apropar-te a les nostres platges i si veus l’aigua neta i transparent t’hi fiques, amb un ull a la sorra per vigilar les teves coses que no volin i no per una ventada de garbí. Mentre estava a les aigües he pensat moltes coses al recordar que avui dia quinze, resten tan sols sis dies d’estiu, un estiu que s’ha comportat estranyament per mostrar-nos un juliol plujós i fred però compensant de ple a un agost i mig setembre radiants i lluminosos.

Avui com els últims dies al entrar al mar ben a prop de la vora de l’aigua em trec el banyador per tenir l’immens plaer sentir l’aigua fresca com et llepa tota la nuesa del cos, això ho he fet tota la meva vida a aquest platja, ara amb les rucades del alcalde precedent i del actual, estar nu a aquesta platja està prohibit per una llei municipal, rància i retrograda. Tota la meva vida he vist nusos a aquesta platja, fins i tot en època de ‘Paca la culona’ al balneari 'San Sebastian' i havia certs recons que es podia fer un discret bany de sol i per suposat al Natació Barcelona hi havia una terrassa superior que fèiem nudisme els dotze mesos de l’any. Ara les coses estan canviant per anar a pitjor, com passa quan s’ha de distreure a la gent de mals molt pitjors, que tinc el bon gust de no mencionar aquí.

L’esperit català és molt tossut i és difícil de fer-li baixar la banya, dic això perquè avui a la platja hi havia poqueta gent però un tant per cent prou nombrós, homes i dones, anaven en pilotes i mentre feia el mort sobre les aigües tranquil·les del mar d’aquest mati m’he fet un somrís per a mi mateix per comprovar que encara que els malèfics poders ens volen canviar i restrenyír la vida, la gent del poble sempre cerca un camí per fer la seva. Adéu estiu, gràcies Mediterrani, fins demà.

Nou curs ja!

2011-09-01T02:37:00.010+02:00

Avui primer de setembre comença com cada any el nou curs, per a mi és un dia molt important ja que cal fer resum del que hem fet per tot un any. Aquest any per moltes raons, ha estat molt especial tant en el terreny personal com en el extern, crisis, revoltes àrabs, la Europa que fa figa, el Barça millor del món, i com no aquest meu resum de activitats també ha estat molt diferent als resultats d’anys precedents.

De un total de 319 entrades registrades s’ha fet la divisió per classe d’activitat i el resultat ha estat una mica diferent al que s’esperava.

Xerrades: 4

TV: 6

Teatre: 47

Operes: 10

Llibres: 33

Exposicions: 27

DVD: 178

Concerts: 10

Cine: 1

Ballet: 4

Com sempre qui s’emporta la part més agraïda es el cinema vist a casa, amb DVD o altres subterfugis, per contra tan sols una vegada he anat a la sala de cinema (Mr. Allen i Paris tenen la culpa). He vist molt poca televisió però amb les qualificacions més altes, he sabut triar bé. No així amb les xerrades escollides , poques i dolentes. Menció especial a les nombroses funcions de teatre amb sorpreses molt estimulants. Cap llibre excepcional com tampoc en els concerts de la OBC. Les operes del Liceu millor del que prometien les dades del catàleg. I ara un recull de totes les fites que han aconseguit la màxima qualificació:

I també les ultimes de la cua de lletges i dolentes que són i per les preses de pel a un pobre home de a peu com jo:

Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC, ahir i avui

2011-08-30T01:38:00.004+02:00

Jean Francois Rauzier

2011-08-30T01:08:00.002+02:00

Parc del Laberint, Barcelona

2011-07-29T22:17:00.004+02:00

Una excusa perfecte el dia que em toca de fer de cangur de les petites, aprofitar-ho per veure una cosa desconeguda per a mi, una joia neoclàssica que amb molt bona cura l’Ajuntament de Barcelona ha mantingut en molt bona forma física per molts anys, esperem que ara amb les retallades econòmiques no empobreixin la conservació d’aquest vast territori quasi verge de visitants estrangers embrutidors i sorollosos. Un preciós llegat d’aquells nobles senyors del mil set-cents.

Bad Boys at Sitges Pride

2011-07-16T23:01:00.002+02:00

Peter Oertwig (Mail Art 2)

2011-07-15T00:31:00.002+02:00

Barcelona?

2011-07-08T07:32:00.001+02:00

Aquesta matinada m’ha entrat al mail un missatge d’un atractiu madur de Califòrnia, del qual fins avui no tenia noticia de la seva existència, i que per suposat no es el guapo senyor que il·lustra aquest post i m’ha demanat que ja que no havia estat mai a Barcelona i que... com ho ha fet anar... li escrivís les meves consideracions per fer-lo decidir agafar una setmana de vacances per aquest proper mes de setembre. Es una pregunta que mai m’havien fet, que ja es ben estrany i vulguis o no has de contestar per elegància, he pensat una mica i li he escrit això:

My friend, that's depending of what you considering important, for me Barcelona is the most beautiful city in the world, I said 'for me', reasons, here they are: Has a beautiful see and beaches, it has identity and own language, is the fourth gay city in the world, it's permissive, has lots of arts around, it's own culture, Gaudi and plenty of Liberty style buildings, the correct size not so big not small, mild winters and hot summers, here is my modest and subjective opinion.

No se si aquestes breus línees el faran decidir a venir a la meva estimada ciutat cada vegada més despersonalitzada, sense identitat, amb uns carrers del centre que semblen més un parc temàtic que el casc antic romàntic de la meva joventut, amb un servei de metro i autobús oscil·lant on a vegades no saps si et trobes a Nova York o a la meva petita i provinciana ciutat, tant sols els turistes cridaners i barreges de races de tots colors, on s’ha de pagar fins i tot per respirar, on tot es prohibit, tot es censurat, on la corrupció, política i empresarial campa per lliure, una ciutat que aviat no valdrà res, serà just el que Mr. Allen va retratar en la seva merdosa pel·lícula de fa dos anys enrere.

No hi ha marxa enrere

2011-06-25T07:20:00.003+02:00

Costa decidir-te, són molts anys els que portes pensant-ho. Però les pors. Sempre les pors. Infeccions. I si desprès no m’agrada? Indecisions i dubtes. A qui anar per fer-m’ho? I sobre tot el dolor, aquest dolor que no coneixes i que t’aterra... Un dia et ve l’informació de la manera més impensada, preguntes i més preguntes. La decisió. El gran pas. Dues setmanes de mai viscudes, un mes d’incomoditats doloroses i ja està fet. Per sempre. Per fer-me companyia fins a la fi, la meva intimitat a flor de pell, nova primavera a la tardor de la vida.

Alba, 16.06.2011

2011-06-17T14:14:00.002+02:00

Arenas de Barcelona

2011-05-31T10:57:00.007+02:00

Probablement un lloc on no posaré mai més els peus, a no ser que vingui un amic turista maniàtic del famós Mr. Rogers i vulgui que l’acompanyi, es un lloc que tot just inaugurat ja el veig antiquat i gens càlid o mediterrani.

Acampada Barcelona 19.05.2011

2011-05-19T19:33:00.004+02:00

Avui hem anat d’acampada a la plaça Catalunya, volia veure amb els meus ulls i no amb la mirada tendenciosa quete la televisió, el que està passant a tot l’estat espanyol, reflexes per no dir copies de les Tunicies i els Egiptes i una llarga cua de països de tot el mon. La imatge que en vist, feia una mica de llàstima, eh vist nois mal preparats i mal alimentats, gent de mitja edat amb ganes de fer coses, coses utòpiques per els cartells que he llegit, els Botins, les Movistars, els Repsols i les Caixes totes es deuen fer un tip de riure de veure aquestes formiguetes que criden i es queden sense veu, inútil esforç, aquest no és el camí, el que he vist era penós, lleig i encara la Maruja Torres digui que tots aquest nois de la plaça ‘som nosaltres’ si ella s’acostés a aquest lloc, esborraria les paraules tot seguit. Tinc la esperança de que la acampada del Sol de Madrid sigui millor planificada, mes intensa y els resultats més calents, falta ens fa.

Nova arquitectura al Forum de Barcelona

2011-04-29T11:25:00.003+02:00

Art a Vallromanes

2011-03-28T13:44:00.002+02:00

Provence et Languedoc II

2011-03-26T01:05:00.004+01:00

Anniversaire, Celebració, Birthday, Festen

2011-03-25T14:55:00.004+01:00

Tenerife: Teide, Puerto de la Cruz, Santa Cruz

2011-03-23T10:44:00.001+01:00

Naked Trekking

2011-03-14T22:42:00.002+01:00

Fecsa, Chernobyl, Sant Adrià, Barcelona

2011-03-02T17:03:00.003+01:00

Parc vell versus nou parc

2011-02-12T11:34:00.002+01:00

L’altra dia tot passejant per Barcelona per fer temps a un compromís diguem-ne social tenia tres hores per descobrir o revistar llocs de la meva estimada ciutat.

El bus em va deixar a les portes del Parc de la Ciutadella, tenia l’intenció de veure i fotografiar la restauració que havien fet de la cascada monumental però això m’allunya del que vull explicar. Bé el fet es que vaig passejar molta estona per aquest entranyable i deliciós lloc ple de sabors i nostàlgies, vaig fotografiar alguns indrets i vaig retrobar-me en un dels llocs més estimat de casa meva.

Com encara tenia molt de temps vaig pensar anar a passejar arran de mar i fer tota la costa de la Barceloneta fins el Fòrum, una bona tirada. El sol aquell dia era brillant i el cel net, un perfecte dia d’hivern mediterrani. Escoltant musica amb el mp3 (Martin Guerre) i mirant les onades trancar dolçament sobre la sorra anava caminant, la felicitat era plena i el caminant pletòric de felicitat.

Quan estava a punt d’arribar al punt final que el meu destí havia marcat vaig veure tocant per la zona de Diagonal Mar un parc que quan es va inaugurar hi vaig anar amb els de casa, hi havia molta gent aquell dia i hi estarem molt poca estona. Això era l’any 2002 (ho he tingut que mirar al Google) els arquitectes de gran alçada: Miralles i Tagliabue. Doncs bé poc a poc, aquest dia de solejat passeig, m’hi vaig acostar per veure’l amb calma i tranquil·litat amb 9 anys de retard.

Tan sols creuar la tanca que separa el carrer del parc ja vaig començar a tenir una angoixa dins meu, produïda sens dubte, del entorn urbanístic, fred, atrotinat i sense anima. El contrast amb l’altre parc que havia trepitjat feia tan sols una hora era tan gran que una ira i ràbia m’envaí tot el meu ser. Com pot ser que en tan sols 9 anys tot aquell estúpid treball d’arquitecte famós s’hagi anat a noris, evident, del mateix origen aquell treball ja no valia res, era una joc de vanitats d’estrella mediàtica que el temps s’ha ciutat molt de destruir i posar en evidencia la manca de qualitat del famós arquitecte i el gust de nou ric que tenen sempre els alcaldes d’aqueta terra, es diguin Clos o Hereu, tan se val.

El Parc de la Ciutadella és centenari i amb les seves limitacions de espai segueix fascinant a qui per allí passeja gracies a la seva bellesa i al talent de qui el va dissenyar (Josep Fontseré) tot al contrari de el desastrós Parc de Diagonal Mar (Enric Miralles) que no crec que tingui una vida superior als 30 o 40 anys tal com jo l’he vist avui de deixat de la ma de deu i per les qualitats dels tan mediocres materials emprats i el poc talent en el disseny paisatgístic.

Tenerife, Loro Parque

2011-02-07T09:54:00.003+01:00

Sí, ja sé, estan retocades, com ho està ella. Però coi què guapa està!

2011-02-06T15:46:00.002+01:00

Cascazuela

2011-02-04T15:53:00.004+01:00

Cascazuela es un nom carinyos i entranyable que molta gent de la meva generació li donarem a la cascada del parc de la Ciutadella. Per quin motiu? Doncs molt ximple i gai, i és que cada estiu durant una llarga època a la cascada hi construïen un escenari fastuós i allí es va representar molts anys la ‘Antologia de la Zarzuela’ dirigida per Don Jose Tamayo el mega director d’aquells temps avui ja completament oblidat per aquestes criatures que es pensen que han descobert la sopa d’all i no fan res més que seguir les passes dels molt grans d’aquells temps: Escobar, Luca de Tena, Tamayo, José Luis Alonso, Narros, Chic, Polls, Salvat i un llarguíssim etcètera. Avui les escultures ja estan completament restaurades amb un daurat com mai van tenir.

Indolent passivitat

2011-01-29T11:26:00.003+01:00

Estimat Xavier,

Benvolgut noi. Moltes gracies per els teus intents de parlar amb mi, per el teu interès i per la teva constància. En cada un dels missatges em preguntes si estic bé. Si et contestés que no, seria una persona ingrata amb la vida, perquè no tinc cap motiu per sentir-me infeliç però ja saps que l’hivern em baixa les meves defenses anímiques en vers la vida quotidiana, els dies curts de sol, amb poca llum, la fredor, la humitat, em poden. Nomes es pot resistir aquesta desgraciada estació si tens entre les mans o dins el cor quelcom gran, nou o inesperat. Una feina que t’encomanen, nova i apassionant, el coneixement d’una persona que t’agrada molt i que creus que pot ser un bastó perfecte per la teva vida. I ets recompensat per la feina amb paraules i diners i ets correspost per aquesta persona nova amb somrisos i petons. Com cap d’aquests trets han passat per la meva vida aquest hivern del 2011 he de afrontar amb dignitat la situació estacional.

Et pots preguntar perquè no contesto als missatges si no em trobo malalt ni amb cap motiu important que m’ho impedeixi. Tens raó de pensar així, però jo molt sovint tinc necessitat de desconnexió i la millor manera de fer-ho es tenir el telèfon sempre en silenci, no contestar mails i tampoc fer-me veure per les xarxes d’internet. Per uns dies m’enterro sota terra, parlo poc i en veu baixa, no em deixo veure per amics o família. Dies sabàtics que els dedico per pensar i filosofar en el que soc i que faig en aquesta vida. Sempre el meu advocat del diable em diu el mateix. Es persistent. Em diu que no faig cap falta en aquest mon, que no soc res i ressalta la meva indolent passivitat . En acabat aquest diàlegs virtuals i amb l’ego posat al seu lloc torno a la vida, diguem-ne, normal. I ara prou de parlar de mi.

Tinc moltes ganes de que vinguis un dia per casa, o dos, o tres... per poder parlar de tu, com ho fèiem abans de la teva nova tasca tan viatgera. Vull saber de tu, de que m’expliquis tot el que ha passat per el teu cap i el teu cor des de aquest darrer Nadal. Vull donar-te unes altre abraçades, dolces i castes com de germans, de fills, d’amics. Ja saps que a casa meva sempre i tens un tros de llit de solter que espera acollir l’esplèndida imatge del teu cos i la tendra harmonia de la teva anima. No esperis a que la primavera ja estigui a casa nostra, fes-ho realitat quan més aviat millor.

Petons amic meu, sempre al teu costat

Venetian art

2011-01-19T00:09:00.004+01:00

Venetian Art from julianen on Vimeo.

Venetian Architecture

2011-01-02T21:23:00.003+01:00

El millor escrit per el darrer dia del any

2010-12-31T16:24:00.003+01:00

Aquest és l'any
TATIANA SISQUELLA
|

Comença l'any 2011. L'any que la Carme tindrà un fill i li posarà el nom de l'avi patern. També serà l'any que en Miquel se separarà de la Mónica, després d'haver-se promès amor etern, i que l'Eila rebrà una beca per anar a estudiar a Alemanya, on es quedarà a viure la resta de la seva la vida.
El 2011 en Yussouf trobarà una feina estable conduint l'autobús de la línia 14 i, per primera vegada, la Marta, esnifarà cocaïna en una festa. Aquest any en Juanjo farà, per fi, el viatge dels seus somnis a la Patagònia i la Sara s'atrevirà a dir als seus pares que té una nòvia. Aquest serà l'any que en Martí es jubilarà després de quatre dècades treballant a la fàbrica, que la Cèlia tindrà un accident de cotxe que la deixarà en coma i que en Dani sortirà de la presó. El 2011 els Feliu decidiran posar la mama en una residència i, malgrat tot, la Sílvia i en Teo faran un cop de cap i es compraran un pis, ideal parelles, al barri de les Corts. Serà l'any que la Graciela aprendrà a parlar i en Pere es trobarà un bony estrany als testicles. Aquest any a casa dels Rovira els tocarà la loteria i a la Clàudia se li morirà el seu gos Bauer. El 2011 serà l'any que en Fabio obrirà un restaurant italià, que anys més tard guanyarà una estrella Michelin. També serà l'any que en Pau i en Jaume es casaran i que la Pilar oblidarà com es diu el seu marit, quin dia va néixer i on ha posat les claus de casa. Aquest any la Diana i en Joan aniran a Etiòpia a buscar el seu fill i l'Agnès aprovarà el carnet de conduir. Serà l'any que en Manuel abandonarà les oposicions a jutge i que la Michaela farà el seu primer petó amb llengua. També serà enguany quan la Dolors s'atrevirà a denunciar el seu marit i quan el pare Miquel penjarà els hàbits després d'una gran crisi de fe. Tot això serà aquest any. O potser no. Feliç incertesa.

Bon Nadal

2010-12-22T23:39:00.004+01:00

Al col·legi de la meva neboda Paula han tingut la bona idea de felicitar als seus compromisos socials amb una felicitació nadalenca feta per un alumne de primària. Per aquesta premissa han convocat un concurs per tots els nens de primària a presentar un dibuix realitzat a la mateixa aula de l’escola, per estalviar-se ensurts, i desprès de passar per el sedàs d’un optimista jurat, escollirien el dibuix més escaient per el seu propòsit i el passarien a impressió a cartoné per lliurar-ho com a felicitació als seus destinataris. El dibuix escollit i publicat ha estat el de la neboda de set anys, que malgrat la seva timidesa no cap a la seva pell.

Provence et Languedoc I

2010-12-21T15:52:00.001+01:00

Pessebre català 'The making of'

2010-12-19T22:17:00.001+01:00

Tenerife: Candelaria, Garachico, Icod de los vinos

2010-12-09T00:07:00.003+01:00

Venetian beauty

2010-12-07T13:07:00.001+01:00

La meva festa, Júlia, 4 anys

2010-12-05T20:22:00.001+01:00

Nadal 2010 - Pesebre napolità de Francesc Reina

2010-12-02T04:21:00.003+01:00

Hildegard Knef

2010-12-02T02:43:00.004+01:00

Massatges retòrics

2010-11-18T11:31:00.014+01:00

Soc un tros de carn exposada a la vitrina frigorífica de la xarcuteria del barri, tothom em pot mirar per decidir si se’m queda o no, si se m’emporta sencer o em talla a trossos per l’estofat. Soc també la prostituta darrera la finestra dels estrets carrers de Amsterdam o d’Hamburg, la que mira directament als ulls del client per fer-lo traspassar la petita porta que hi ha al costat de l’aparador, la que ho dona tot, la que rep visites, la que tanca les cortines, la que es treu les calces. Una diferencia si que ens hi trobem, i grossa, l’entrecot del carnisser te un preu, la dona rere la vitrina també, segons sa qualitat en els dos cassos. En canvi: Jo no cobro, ho faig gratis.

Per aquesta vida paral·lela cal disfressar la entitat i identitat de malifetes dels estranys per això el tenir un nom postís és del tot imprescindible. Jo vaig triar com nom de guerra el d’un poble de la Toscana tan propera que m’esqueia per lo bonic que era nom i poble com per la facilitat de convertir-ho en un bonic diminutiu, el nom: Bibbiena, el diminutiu Bibbi

Desprès de tants anys de fer vida retirada de les mirades dels homes posar-me anunciat en una fira, fou un xic dur de pair per les casolanes conductes apreses de mare i pare, calia no pensar en el que dirà la gent del poble, es xafarders de sempre que facis el que facis sempre hi haurà qui malament ho trobi. La decisió estava presa volia ser caçat, pescat, agafat, lligat, cuinat i menjat, el més aviat possible ja que el meu calendari hormonal ja quasi no existeix , calien els anuncis, ja. D’immediat i com més professional millor.

Bibbiena tenia que tenir un perfil esplendorós de fotografies i vídeos, la posada en escena no podia tenir cap defecte de forma i jo en aquells primers moments no tenia ni una sola fotografia que valgues mig la pena dels últims anys, jo era tan reaccionari a fer-me retrats que ara pagava les conseqüències de la meva tossuderia.

Sort de la campanya de promoció del nou mòbil de la poma mossegada que tots els meus amics en van comprar un i els hi va agafar la fal·lera de provar la càmera tan bona que el aparell oferia, sense saber com em vaig trobar amb un centenar llarg de fotografies on sortia jo sol o acompanyat, de totes elles vaig ver una selecció, vaig retallar qui molestava i vaig fer un petit àlbum a Internet així com un vídeo curt i vistós amb tot aquell material.

Uns llocs que amics comuns m’havien comentat per inserir els anuncis, buscar unes paraules per guarnir les fotografies que calia penjar i en un parell de dies ja estava la meva persona amb el nom de guerra recent estrenat donant voltes per tot el mon. La meva sorpresa va estar increïble quan vaig veure que tenia cua davant el negociet tot just estrenat de la més variada clientela des de el jove estudiant de tres palles al dia fins al decrèpit home que no s’aguanta els pets, una fauna i una flora dels més variats registres, tenia que fer tria i això em portà molta feina, estudiar cas per cas qui fou el més convenient por obrir-li la porta del consultori sentimental ‘Bibbiena te escucha’

Tot de cop vaig comprendre que aquella cua de gent necessitava molt més parlar de les seves vides solitàries que buidar les seves gònades, si per a mi fos, l’oficineta no hagués tancat mai, tanta era l’afluència de veus que cercaven la meva persona, les meves paraules, el meu basto que els sostingué per seguir endavant.

Però jo que hi guanyava en tot allò?, distret si estava, eren tantes les vides, les tragèdies de manca de pare, les vivències malviscudes que el meu cap vivia les pel·lícules en primera persona, va ser en aquella època quan vaig deixar de anar al cinema, vaig deixar de llegir llibres, les ficcions de la vida eren ara realitats i jo compartia el protagonisme amb tot aquell circ de immens abast. El contacte visual no em donava tot el plaer que el meu volcànic cervell necessitava, el que calia era inventar una variant del negoci que em permetis el poder tocar físicament als meus clients més escollits.

I si posava un llit a l’habitació neutral de la botiga? I si a part del consultori donava massatges relaxants? I si mentre es realitzava el massatge es continuava la teràpia d’autoajuda? I si posava un anunci addicional com ‘Bibbi masajes dialogantes’. Dit i fet amb un bon llit de fortes suspensions i el anunci addicional el negoci va florí com el ametller al més de gener, de tota la clientela d’homes de les més variades provinences en triava els que a primer cop d’ull creia que serien més bonics, i amb més lluentor físiques per oferir-les el complement gratuït del massatge retòric, quasi la majoria deien que perquè no, o anaven a un rotund sí d’immediat.

I es així com aquell llit de la cambra neutre es va omplir de la bellesa més absoluta mai imaginada tenir sota el meu cos nu el cossos inerts te tots els deus de l’estatuària grega i romana, dòcils, quiets, esmorteïts explicant les seves emocions, les seves coses, les seves dèries mentre les meves mans olioses recorren replecs, muscles i orificis, mans que apreten i acariciem, mans que pessiguen i mans que rellisquen, llavis que besen i galtes que es contrauen.

Una prudent dosificació en la dedicació en aquest nou negoci és ara l’únic que cal. No fora una bona idea caure en la desmesura de morir d’èxit, la cua de clients en llista d’espera no para de créixer. El filtratge és fa cada vegada més difícil. L’èxit del negoci és a totes llums de l’abast de tothom, la família ja no es parla amb mi, molts del amics també m’han deixat de banda, la meva nova imatge els embruta l’anima, però el consultori no tanca, i el llit de massatges està esperant el nou cos del client 118 que aviat serà untat com sempre amb la ‘Crema vitalizante de Aloe Vera’

El Paralelo de Barcelona, años 60

2010-11-17T02:35:00.002+01:00

Konstantin Andreevich Somov

2010-10-30T11:50:00.004+02:00

Cadete

2010-10-26T09:16:00.004+02:00

Cadete from julianen on Vimeo.

La alameda del río

2010-10-25T23:45:00.009+02:00

Mis amigas de la ciudad militar por definición, la que tiene el mayor numero de estudiantes de carrera militar, siempre decían que no hay nada como que en un domingo por la tarde de primavera un cadete de la academia militar con su traje de gala te lleve del brazo de paseo por la alameda del río.

Cuando he visto la fotografía de este rostro que roza con la punta de los dedos la perfección del cincel de la escultora madre naturaleza, que cuando se pone borde saca piezas del horno como la muestra esta, pues bien viendo esta sublime imagen uno que es muy fantasioso se ha revestido de blancas muselinas de los años 60, un abrigo de verano de piqué color verde agua y con los guantes blancos ha esperado que el cadetito llamase a la puerta de la casa, dos veces, no era función de que me viese la impaciencia en las pupilas, bajé los seis escalones hasta alcanzar la calle y el guapo mozo me daba la mano con suavidad no deseada.

Seguimos calles abajo hasta encontrar el río y de allí directos a la alameda para poder encontrar unos asientos en los veladores de ‘Pavillon’ cerca del río pero lejos de las miradas de mis amigas, siempre envidiosas de la belleza del mozo que me he ligado, ellas también llevan un uniforme de gala atado a sus enaguas pero el relleno del disfraz no es tan agraciado como el que ahora mismo me esta rozando con la pernera de su pantalón los nylones de mis piernas, dejo mis compañeras de instituto en paz para poder gozar el intimo momento de entreabrir mis muslos para notar aquella huesuda y poderosa rodilla que casi roza mi vulnerable centro de mis gozos.

Quiero imaginarme unos años más tarde dormida a su costado, con la cabeza rozando los suaves pelos de su vello pectoral, adoro las cosquillas que me hacen en los oídos y hasta, a veces, en los orificios de mi nariz, su poderoso pecho es tan calido y acogedor que levantar el cuerpo para las diarias tareas son castigo de los dioses. Antes de levantarme siempre me roza con los labios los míos y aunque no dice buenos días con palabras sus labios y sus manos lo desean vehemente.

Estos labios son diversos a los que cada noche buscan con impaciencia mis besos ahogados en el furor de la carne y estos labios de fuego que extraen de mis ingles los secretos más íntimos que ni yo misma podré conocer jamás y que generosamente dejo que me los robe para que luego me premie con estas fustigaciones del látigo del amor, temblor infinito de húmedos deseos.

Llego ahora a la cita con el teniente coronel diecinueve años más tarde, las estrellas que ganó en oriente no han cambiado para nada la perfección de su mirada, sus labios son más rígidos y severos pero igualmente apetecibles, su pecho herido es si cabe aún más entrañable, su belleza acrecentada es todavía primer premio en cualquier concurso no realizado.

Todo sigue igual con la pequeña excepción de que es ahora una muchacha de 20 años a la que llaman Maria Isabel la que recibe las acogidas, los abrazos y los besos cada tarde en un piso de soltera frente a la alameda del río.

Anton Kolig

2010-10-25T08:11:00.006+02:00

Anton Kolig from julianen on Vimeo.

Júlia, 4 anys

2010-10-18T10:47:00.004+02:00

Un paquet ple de promeses

2010-10-11T21:12:00.010+02:00

Atenció a aquest home, un físic impressionant i una cara amb unes faccions del més correcte per no caure en la facilitat de anomenar-les perfectes, crec que la perfecció s’ha d’allunyar dels nostres pensaments per conservar la freda equidistància de la simple ponderació en el seu terme just.

Doncs bé aquest xicot que aquí a dalt veieu reproduït en impecable blanc y negre i molt ben acompanyat d’una dona per a mi desconeguda i amb ganes de pujar al carro de la fama, te una importància molt gran en la meva vida ja que va ser el protagonista principal d’una pel·lícula molt famosa en el seu moment a tot el mon i que encara al cap de tantíssims anys es dona per les televisions amb l’aura de pel·lícula bona i cara.

Aquesta pel·lícula americana es va anomenar aquí ‘El mayor espectaculo del mundo’ i va ser estrenada a Barcelona el any de gracia de 1952 al cinema Coliseum amb una portalada de decorats pintats a ma de l’alçada de tres pisos reproduint escenes de circ del film més o menys inventades. Jo tinc un record impossible d’esborrar de la primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula, l’he vist potser deu vegades, jo ja tenia deu anys acabats de complir aquella setmana santa del 52 crec que vaig anar amb els meus pares però no n’estic segur.

El noi de la fotografia que es deia Cornel Wilde a la pel·lícula interpretava al famós trapezista ‘El gran Sebastián’ y lluïa en moltes de les seves aparicions unes malles de colors diversos però sempre marcant la perfecta musculatura, el formosos y poderosos glutis i un paquet ple de promeses al entrecuix.

En veure’l a la pantalla vestit d’aquella nua masculinitat se que vaig tenir una sotragada al meu interior, hi havia quelcom que no anava per bon camí, jo nomes tenia 10 anys i no comprenia que era el que no rutllava, al cap dels anys ja ho tindria tot ben aclarit. I tan que està tot clar. Aquell nen que era ja es veia marcat per el estigma de la diferència.

En aquella visió de la pel·lícula i projectant l’admiració en aquell artista veia uns atributs mascles negats a la meva condició de noi però que jo no hi volia renunciar i gaudia am fruïció, com encara ara, de la visió d’aquelles malles atapeïdes al cos suat d’un home de circ, un bell home de circ vestit de gala gracies al esplendorós físic d’aquell actor del qui la gent ja no se’n recorden , el meu estimat per sempre Cornel Wilde, portador de les millors malles de circ de l’historia del cinema.

Tardor a la ciutat

2010-10-11T19:54:00.002+02:00

Olot, Besalú, Banyoles

2010-10-07T16:46:00.004+02:00

OLOT, BESALÚ, BANYOLES from julianen on Vimeo.

Carme Aulet, 70 aniversari

2010-10-04T01:03:00.004+02:00

Carme, Carme, Carme Aniversary II from julianen on Vimeo.

Good bye Menorca

2010-09-23T11:34:00.003+02:00

GOOD BYE MENORCA from julianen on Vimeo.

LOS VIENESES

2010-09-15T07:56:00.003+02:00

LOS VIENESES from julianen on Vimeo.

The melancholy at the end of summer

2010-09-13T15:35:00.005+02:00

The melancholy at the end of summer from julianen on Vimeo.

A la fi, l’enganyifa sempre es descobreix.

2010-09-08T12:16:00.003+02:00

Quan t’inspires en una obra d’art d’un artista aliè i intentes copiar total o parcialment el seu treball amb totes les modificacions necessàries perquè els teus fidels no descobreixin el frau.

Poden passar molts anys i de cop en un blog poc visitat apareix aquella maleïda fotografia que vas copiar i que va ser la base principal per un quadre que volies fer passar per molt original.

Encara que hagin passat quasi quinze anys el ‘mea culpa’ no t’excusa, clar que hi ha una veu interior que em diu que un artista que no robi idees dels altres encara no l’ha parit mare.

Nenis a Sitges 2010

2010-08-30T10:23:00.004+02:00

NENIS A SITGES, 2010 from julianen on Vimeo.

Rosermax per Laura Julian

2010-08-15T08:59:00.005+02:00

ROSER 80 ANYS from julianen on Vimeo.

ROSERMAX. 1 mgrm.excp.

80 pastilles

Laboratori: GARCÉS GILABERT

Llegeixi tot el prospecte detingudament abans de començar a prendre el medicament. Conservi aquest prospecte, pot necessitar tornar a llegir-lo. Si te algun dubte consulti-ho amb el seu marit, les seves filles, els seus gendres, els seus nets (majors d’edat), els seus germans, els seus cunyats, els seus nebots, els seus amics o en cas d’extrema urgència amb el 1004.

1- QUÈ ÉS ROSERMAX ?

Es tracta d’un producte únic i irrepetible que presenta la següent composició:

70% AIGUA

28% CERVESA (preferiblement “Estrella Dorada Damm”)

2% Anissette MARIE BRIZARD (en cap cas “Anís del mono”

Pertany al grup de medicaments coneguts com a inflamadors de l’esperit.

2-PER A QUÈ ESTÀ INDICAT ?

ROSERMAX serveix especialment per obtenir un alt grau de satisfacció personal, en especial si es te la intenció d’aconseguir un magnífic aspecte corporal que es tradueix en un cos harmoniós, una cara molt bonica, una mirada brillant alhora que expressiva, tot plegat coronat per una cabellera sedosa i lluent. També s’ha constatat que la ingesta quotidiana del producte aporta un alt grau de bon gust i l’encert en la elecció dels conjunts de roba i joieria – bijuteria, resultant senzill descobrir els pacients que el consumeixen per la seva bona imatge.

3-COM PRENDRE ROSERMAX ?

No existeix una ingesta exacte de medicació, s’han estudiat pacients com el Ricardo Julian que necessiten una dosi diària i tanmateix s’ha pogut comprovar que això no els perjudica en absolut. Pel que fa a la resta de la població no s’han observat efectes adversos i per tant es conclou que sense fer-ne abús, fins i tot pot resultar euforitzant.

4-QUÈ FER EN CAS D’OBLIT DE LA MEDICACIÓ ?

Això hem constatat que és materialment impossible ja que ROSERMAX trucarà per telèfon les vegades que faci falta per tal de recordar-los la dosi.

5-POSSIBLES EFECTES COL·LATERALS

Es pot produir una addicció telefònica difícil de resoldre i també s’han observat caigudes ( tant al domicili com en plena via pública) de forma casual que afortunadament no revesteixen més importància.

6-PRESA DEL PRODUCTE AMB ALTRES MEDICAMENTS

Si es pren ROSERMAX amb RICARDOFRENO s’ha observat un increment notable de la fertilitat, produint com a resultat inflamacions agudes diagnosticades com: ANNITIS;LAURITIS;GEMMITIS;RICARDITIS I ROSERITIS. Totes elles són de fàcil tractament i en absolut pesades de suportar.

6-CONSERVACIÓ DE ROSERMAX

Per optimitzar el producte el millor és: 1 cervesa diària en lloc fresc i sec amb el visionat d’una telenovel·la d’una duració aproximada d’unes 3 hores i la migdiada corresponent que pot oscil·lar entre els 10 ‘ i les 4 h. en funció de la qualitat del culebrot en qüestió.

7-DATA DE CADUCITAT

Sine die

ROSERMAX no és a la venda però es pot localitzar en les adreces següents:

Vilamarí 29, 6é 3ª.

Racó de Sta llucia, Bloc 8 1r.2ª.i 1r.3ª.

C.A.P del C/ Manso

Centre de Rehabilitació Consell de Cent

noces laura i thomas 24.07.2010

2010-07-25T22:41:00.003+02:00

NOCES LAURA I THOMAS 24.07.2010 from julianen on Vimeo.

Kiddiwanee land 0710

2010-07-22T23:24:00.005+02:00

Kiddiwanee land 0710 from julianen on Vimeo.

Manipulacions fotogràfiques per un artístic estiueig

2010-07-21T19:32:00.005+02:00

Frank Sutcliffe, el misteri desvelat.

2010-07-21T12:10:00.005+02:00

Avui el meu amic virtual Xavier Desdelsmeusulls m’ha alegrat el mati i potser la resta del dia ja que he pogut fer les paus amb un misteri que no pensava mai resoldre.
Fa més de vint anys va arribar a les meves mans una fotografia gran, poètica, nostàlgica, color sèpia que em va colpir immediatament, del fotògraf d’aquella obra mestre nomes veia que era d’una època cent anys enrere, cregué aleshores que era feta a la costa est dels Estats Units d’America a l’època dels emigrants i la Illa de Elis.

Tant em va agradar la fotografia que vaig voler que perdures a la meva memòria per quasi sempre i vaig decidir incorporar-la a un quadre fent-li així un homenatge al seu desconegut fotògraf. El quadre el vaig tenir resolt molt ràpid dins el cap, la gestació va ser lenta ja que ara d’una mida de les més grans que jo soc capaç de fer.

Avui el meu amic Xavier em dona la agradosa sorpresa de veure que penja al seu bloc un recull de precioses fotografies del fotògraf del que no coneixia res de la seva persona, es diu Frank Sutcliffe i no es americà sinó angles, totes les fotografies són d’una extraordinària bellesa i em suggereixen un munt d’idees. La primera fotografia del bloc és la que fa tant de temps em va motivar el fer una obra de la qual estic content, avui tanquem un cicle i desvelem un misteri.

http://xa2cu.blogspot.com/2010/07/frank-sutcliffe.html

Gràcies noi.

L’armari 2050

2010-07-19T09:54:00.006+02:00

Estimat Gabriel,

Podeu dir-me que estic com una cabra, segur que teniu raó, però potser que no la tingueu.

El divendres de la darrera setmana per casualitat vaig trobar una fotografia, bé, la veritat es que estava xafardejant per la xarxa i d’una pagina vas a un altre i de cop em veig en els nassos davant d’un xicot fotografiat al vestuari d’un gimnàs, un xicot maco de cara somrient i afable.

Quan em miro amb més deteniment la fotografia veig que el vestuari retratat es idèntic al vestuari del meu club de la Barceloneta, desprès veig que no és idèntic, és l'autèntic vestuari en el que jo cada dia que hi vaig faig les meves feines de treure i posar (la roba, es clar), mirant amb més detenció la fotografia comprovo que el xicot està al passadís on jo em despullo i vesteixo cada vegada que visito aquest club i per més sorpresa veig que al fons del passadís hi ha un armari obert , és el armari que jo cada dia cerco i quasi sempre tinc sort i esta buit, es el armari numero 2050, si per alguna raó quan arribo al club trobo que l’armari esta tancat i ocupat per un altre soci, em sento frustrat, i secretament tinc un pensament fosc per aquell desconegut soci.

Mai hagués pogut imaginar la il·lusió immensa que em faria veure el meu armariet 2050 retratat en tan bona companyia i es per això que li vull rendir un petit homenatge.

Com podeu veure esta el armariet retratat en bona forma física i per la data de la fotografia veieu que està presa de fa quatre dies.

El meu armariet que al hivern esta embotit i ofegat de roba gruixuda i pesada i que ara a l’estiu respira amb nomes quatre o cinc andròmines de poc pes i poc volum, el meu petit contenidor de claus i diners (pocs) de mp3 i anell de plata, de sabates de platja, un petit eslip, camisola i texans curts, el meu armariet testimoni de les meves mirades dissimulades als altres xicots ocupants dels seus companys de passadís tan blaus com ell però no tan esvelts ni tan ben plantats, per això nomes a ell l’han retratat amb les seves intimitats al abast de tots vostès. El meu armariet, es especial i únic i mai ha volgut que l’anomenin ‘taquilla’ com altres companys que viuen per el barri.

Sant Enric

2010-07-13T22:29:00.007+02:00

Aquesta nit ha estat horripilant a les quatre m’he despertat amb un mal de panxa molt dolorós i les conseqüents visites a can roca, ja no he pogut dormir més i el fet d’estar al despatx i jugant amb l’ordinador per la seva proximitat tan útil del bany d’un servidor i les converses amb un senyor del Rio de Janeiro que es biòleg i em te carència dins al 2x2 chat m’ha donat consells per treure’m aquell inoportú desgavell intestinal. Ja em veus a quarts de sis del mati fent coure arròs i descongelar un tall de lluç sense espina per que segons el professional brasiler digué que és el que em curaria sens dubte.

No ha estat una intoxicació per menjar un aliment en mal estat és que ahir desprès de dinar vaig fer de xofer per anar al vivers de plantes del Maresme i amb la calor que feia i els nervis de conduir amb presses (no n’estic acostumat) vaig tenir un petit tall de digestió.

A les dotze del migdia ja estava guarit completament i no tenia cap símptoma del que havia passat feia tant poc i com tenia molta calor m’he anat a la Barceloneta del meu cor a ficar el cul en remull i així he estat quasi una hora, beneïda hora que m’ha regalat el sant Enriquet des de el cel de cel·lofana i purpurines.

Moltes gracies a tots els que heu trucat al mòbil que he portat apagat per no molestar als banyistes de dimarts i al telèfon fix de casa, repeteixo, agraït i gracies en el meu nom i en el la Lana Turner que avui ha estat tot el dia fent-me companyia tot escoltant ‘Me muero, me muero’ de la meva comare Olguita Guillot.

Això és ma vida

2010-07-06T11:51:00.004+02:00

Això és ma vida from julianen on Vimeo.

Anna Tatangelo- Ragazza di Periferia

2010-06-29T02:21:00.000+02:00

Sant Llorenç de Morunys 26.06.2010

2010-06-28T03:06:00.003+02:00

Sant Llorenç de Morunys from julianen on Vimeo.

Las aceras de enfrente de Luís Antonio de Villena

2010-06-23T17:05:00.010+02:00

Soy fan desde siempre de esta emisión radiofónica por varias razones, la más importante es la gran comodidad que ofrece el poder descargar el programa y escucharlo cuando te viene en gana – gracias RNE! – luego también por supuesto por la temática que toca que siempre, en principio, me interesa profundamente (GLTB) y por último y no por ello menos importante, la razón de peso es escuchar al Sr. Villena semana tras semana con un inmenso placer.

Digo placer porque al cabo de tantas horas de conversación de Villena con sus contertulianos, el escuchante que soy yo llega a conocer las tretas obsesivas que LAdV tiende a sus invitados. Cuando has visto todas las películas de Bette Davis y algunas de ellas cinco y hasta diez veces, te sabes todos sus trucos y trampas interpretativas y esperas con anticipación lo que de seguro hará en unos segundos, con LAdV pasa lo mismo, ya te sabes todo lo que dirá y a donde canalizará la conversación que tímidamente ha sugerido el convidado para –zas- de golpe te plantifica una de sus siete grandes obsesiones, venga o no a cuento. Claro que como Bette, LAdV te puede sorprender, y no actuar como ya habías imaginado que lo haría, entonces te puede soltar una parrafada en latín, unas palabras en griego o un fragmento de teatro isabelino. Es por esto que adoro a LAdV y por nada del mundo me perdería esta hora semanal que nos regala este gobierno.

Gracias a LAdV he descubierto a muchas personas de las que no tenia conocimiento (Fuenteamor, Monleon, Salazar) otros si conocía pero nunca escuchado (Mira, Mendicutti, Pombo) en fin, lo que LAdV tanto preconiza a favor de la cultura, conmigo cumplió su efecto. Muchos libros fueron leídos y muchas músicas escuchadas gracias al programa. Impagable la canción escogida en el último Mira de la Streisand, emoción a tope.

Claro que no siempre es placentero el atender a la llamada de LAdV puesto que muchos de los programas llevan su dosis de suspense si no terror al ver a los indefensos invitados como con una habilidad retórica y envolvente se ven forzados a dar el placed a una teoría planteada que seguro ellos jamás la darían por buena.

LAdV es capaz de plantear la misma pregunta con pequeñísimas variantes dos o tres veces hasta que por agotamiento el invitado asiente resignado a un tema relativo a una de las siete obsesiones de nuestro querido LAdV. (Otro día puede que toquemos este tema)

El querer salvar la los de generación de LAdV, que es la mía, adornando a los protagonistas con un revestimiento de cultura y intrincados sentimientos hacia unas raíces que empiezan en Grecia, pasando por el renacimiento florentino y acabando en Foster y Genet es no querer ver lo que éramos. Éramos solo cuatro. Cuatro privilegiados que gracias al dinero de nuestros padres tuvimos acceso a un baño de cultura, que eso si, incrementamos por nuestros propios medios y gracias a ella hemos disfrutado de todo el placer que da la contemplación de la belleza.

Si no fuese por la lotería de nacimiento nuestra cultura hubiese estado centrada en los trozos de película que hubiésemos visto en el Madrid del cine Carretas o en el Capitol de Barcelona y poca cosa más, hambre y miedo. Nosotros tuvimos la suerte de compaginar ambos mundos el de los libros prohibidos que nos traían de Argentina, viajes a Paris y también de los sobeos del Carretas.

No por esto dejare de escuchar a LAdV ya que aún estando en muchos aspectos en sus antípodas no puedo dejar de quererle como a este primo hermano pedante y sabiondo de solo vemos dos o tres veces al año.