'El Sr. Perramon' dirigit per Antoni Chic

Amb referència a la reestrena de ‘El Sr. Perramon’ al teatre Romea, i a la noticia donada per TV3 per la seva col·laboradora Gemma Ruiz de que aquesta obra ja s’havia estrenat també al teatre Romea, com totes les altres obres de l’eximi autor, vull fer un parell de precisions:
1- L’obra es va estrenar al desaparegut Teatro Candilejas (Rambla Catalunya, 26) amb Joan Capri encapçalant un excel·lent repartiment d’actors entre els quals s’hi trobava la gran dama del teatre català Sra. Emilia Baró. En aquells moments, el Candilejas era dirigit per Ramir Bascompte i el sotasignant Antoni Chic. Es feien textos en castellà adreçats al públic jove i ‘progre’ de l’època. Ens varem reunir amb el gran autor Josep Maria de Sagarra que ens oferí estrenar la seva adaptació de ‘L’Avar’ de Molière que amb el títol de ‘El Sr. Perramon’ havia escrit per a Joan Capri. A la vegada va sugerir-nos savis consells : programar textos de categoria i en català. ’L’exit estava assegurat, i també, apujar els preus de les localitats, afegint el comentari: ‘els Chateaubriands estan molt cars!’. Tenia tota la raó, l’hi férem cas i l’èxit fou aclaparador.
2- Respecte a la dramatúrgia d’aquesta reestrena al Romea, em remeto a un fragment del text de presentació escrit per l’il·lustre dramaturg. (també en castellà, es clar!) : ‘no pude acercar (el text) hasta 1960 porque las costumbres y disciplinas domésticas de hoy chocan demasiado con las del tiempo del Tratado de los Pirineos. En cambio este choque es apenas perceptible, si nos situamos bajo la romantica luz de gas y vestimos con el miriñaque el pudor y la timidez de las hijas de familia’En aquestes circumstancies, i moltes mes que farien massa llarg aquest text, es va estrenar ‘El Sr. Perramon’ al Teatro Candilejas i vaig ser molt feliç de poder-la dirigir. Una experiència inoblidable, moltes gracies. Antoni Chic

Nit de cinema amb Joan

Estimat Gabriel,

Es molt probable que mai hagi fet un curset de psicologia a una sala de cinema mentre estic esperant la projecció de la pel·lícula que he anat a veure i quan aquesta comença i les llums s’apaguen un sentiment de tristesa em colpeja tot de cop i tinc ganes de plorar.

Estem a la fila 13 d’un cinema de la Diagonal de Barcelona, es una vigília de festa i a la sala hi ha una entrada mitja, a la fila davant nostra si posa tota una colla de nois i noies, tots molt joves sobre els 18 anys, son macos i ben educats, jo imagino que son estudiants universitaris i no m’equivocaria, just a la fila esmentada y tres butaques junt al passadís es col·loca, que no seu, un xicot bonic i viu com el mediterrani el mes de juliol, tan aviat el vaig veure com ell va tornar-me d’immediat la mirada, no estava assegut ja que parlava y s’esplaiava amb tots els seus companys, va saltar a l’altra banda de passadís per parlar amb una amiga i a aleshores al ajupir-se vaig veure els calçotets que li sortien quatre dits per sobre del texà i deixava també un bon tros de pell de la seva cintura tan esvelta.

Però la seva mirada que la tornava y retornava es el que mes dolor i plaer va donar-me en aquells moments, es un xicot molt guapo, moreno de pell clara, sensual i de boca gran, llavis plens i somriure permanent i immaculat, vesteix modern i amb menys roba de la que toca per el temps de pre-nadal que estem passant, de sobte vaig trobar que aquella cara no m’era desconeguda i es que s’assemblava molt al actor que sortia al musical “Hair” que crec recordar es diu T. Williams, aquell noi era mes gran tot ell i aquest d’ara es més fet a mida, però la cara y el primer impacte eren molt semblants, en un moment un dels companys el va cridar pel seu nom i va dir: Joan!

Que feliç vaig ser, perquè el meu somni d’una nit d’hivern ja tenia nom: JOAN

En Joan per fi va seure al seu lloc i llavors em vaig adonar que al seu costat hi seia un xicot no gaire maco de cara, d’una mida similar a la d’en Joan, no puc estar molt segur ja que estava mes que sentat allargassat a la seva butaca, el que si veia era un cabell preciós ple de llargs rinxols rossos, fins i tot vaig preguntar al meu Francesc si aquell cap era d’un noi o una noia, i dubtarem ur ratet fins que veiérem que es tractava d’un xicot, sobre tot en el moment que en Joan s’acosta a ell i feu li un peto a la boca llarg i romàntic, el nen dels rinxols es derrití al instant i li tornar petons i carícies per casi dos minuts que a mi van fer-se eterns però preciosos, d’una tristor dolça i melangiosa, i com es diu tan freqüentment avui a les converses: Es el que hi ha!

En mirar-me al meu company vaig tenir nostàlgia d’una joventut que no va ser com aquesta. En la meva perspectiva dels molts anys viscuts vull veure aquests nois, en Joan, el seu noví i tants d’altres, nèts, lliures, llestos i oberts a tot el bo que hi ha en aquest mon del segle 21

Martires involunarios

Querido Gabriel.

Como puedo estar impasible ante este desfile de maldad? como puedo echarme un sueño y no tener pesadillas y remordimientos por lo que están viviendo mis hermanos de otras tierras?
Son tan jóvenes y están tan asustados, la muerte esta esperando y los verdugos han de ir a desayunar, tienen hambre y cuanto antes acabe este juego mejor, en este país es un juego la muerte, cada semana hay espectáculo y los ayatolá son los mejores productores del “showbusiness” del terror.

Mis jóvenes y bellos hermanos son culpables por esto han sido sacrificados, su culpa es muy grave, la más grave en su ciega fe de dioses implacables.
Mis hermanos se han amado, han dado riego abierto a la sexualidad emergente de sus carnes recién estrenadas y al parecer tuvieron mala suerte ya que alguien les vio, los denunció y aquí empieza el largo proceso de mas de un año, será para que el menor de ellos rebasase la edad de la detención que era de 16 años? No lo se solo son conjeturas que nada importan ahora.

Lo que si importa ahora es que no están ni aquí ni allí, no pudieron huir a su destino y una religión y un gobierno injustos y asesinos mataron a dos niños inocentes por ser homosexuales
Las leyes antiguas de los libros y leyendas eran más flexibles puesto que había la maravillosa solución que era el destierro, tanto que sufriste Romeo en Mantua por un simple destierro, aquello tuyo no fue nada comparable con este asesinato del siglo XXI, aquí no hay vuelta atrás, muerte y más muerte.

No puedo quitarme estas imágenes del pensamiento desde este verano en que salieron publicadas las miro obsesivamente cada día, egoísmo sumo, ya que en estas fotografías también estoy yo con la cuerda al cuello, también tengo este miedo atroz a la vergüenza y a la muerte y lo que es peor que casi me han convencido después de tantas torturas, de que mi pecado no puede ser perdonado.

Lorca, Cernuda, Kavafis lloraríais sangre y mares de poemas inundarían la tierra si estas pequeñas fotografías hubiesen llegado al destino mágico de vuestras retinas, pero hoy no hay ya poetas que lloren por la muerte de estos dos niños con su camisola blanca, su peinado impecable y la soga por corbata

Terenci Moix, Juliol 1975

Somnis Impossibles

Conec Enric Julià de fa anys… aquells de l’absurd incontrolable que anomenàrem “primeríssima joventut”. Tan primeríssima, que s’anà en orris amb les pel·lícules que ens agradaven, i que es degradà a ella mateixa com qualsevol actriu de la Fox antiga que ens revelés, de cop i volta, una decadència inviable. Però és bo i dolç (potser) de retrobar-la, la joventut, en els quadres amb els quals ens sobta Enric Julià, una mica vergonyós de treure’ls de la pròpia intimitat i absolutament insolent d’haver-los fet.

En les circumstàncies actuals – del mon, d’aquesta terra i de l’olla de grills que, encara, anomenem cultura – escriure la presentació d’uns treballs d’expressió artística (o, si ho voleu, personal) inclou una pedanteria encara més insuportable que l’art de fer-lo, aquest treball. Sense, però, l’àlibi que sempre tindrà el quefer artístic, a despit de totes les modes, canvis i atzutzacs de la crítica. En aquest cas, l’àlibi és més perfecte perquè la insolència prové, esplèndidament, de la gosadia de crear (o del seu “asombro”, com diria Alberti). El – podríem dir – disbarat excepcional d’escometre-ho.

L’insolència del presentador, com la del crític, com la del comentarista, no té aquesta excepcionalitat i s’haurà d’acontentar tot escatint, explicant, potser justificant i, finalment, esbombant, uns missatges aliens, amb el qual l’insolència del creador sempre ens ha d’humiliar.

Vetaquí que, amb els desavantatges de no haver escomès mai l’insolència de la pintura, ara em trobo amb un insolent notable, l’Enric Julià, em demana un text que expliqués, que introduís, que escorcollés els seus jocs de signes o l’ensurt de la seva masturbació-expressió. Prou lúcid, de fa temps, per a deixar a l’art, com a la vida, la possibilitat d’explicar-se ell mateix, convido al lector (possible) o a l’espectador (en la mesura que la pintura podria ser l’espectacle retingut en un instant paralitzat), els convido, dic al saludable esport del propi judici. Esport que esdevé tan necessari a l’art com a la masturbació; la qual, quan s’expressa artísticament, també exigeix les lleis de la pròpia llibertat, de la pròpia insolència.

En una altre vessant de les insolències (la pràctica, la virtut, l’art d’esser insolent) em trobo també amb la sorpresa que Enric Julià pertany a l’estranya raça dels artistes secrets, la qual definició inclouria fàcilment la dels artistes que treuen plaer del seu mitjà d’expressió. Abans, naturalment, que això es converteixi en mitja de producció per imperatius del nostre enrenou social. El parany no existia quan aquesta obra secreta s’anava forjant, i, així, ella s’autodefineix com un llarg procés d’esbargiment privat i, ensems, bo i resseguint els seus vessants masturbatoris, com una confessió.

Confessa, diguem-ho d’una vegada, l’enyor d’un univers mig mític, mig ficció, formes precises d’una felicitat de somni eròtic no contaminat, entorns d’una poesia tendra i tumultuosa alhora, orgasmes d’una cultura del somni i de les seves influències. En ultima instancia, un univers ideal i idealitzat, en el qual totes formes se’ns transmeten “regalades” (i és evident que existeix una estètica del regal, com demostren, sense anar més lluny, els Prerafaelites). En resum. Una obra de relacions entre les cossos i la llum que els somia , entre les flors i llur propi miratge, entre les violacions de l’espai (un cos esquemàtic el talla i el crea) i una melangia secreta per tot d’Arcàdies perdudes.

Enric Julià que sempre ha tingut l’aspecte d’un mabre antic passat pels antulls de les deformacions barcelonines (i les del segle àdhuc fora de Barcelona) transmet aquesta melangia amb la sorpresa de l’autorevelació. L’honestedat d’aquesta expressió seva (i això que es ben cara, la honestedat!) és tan evident, roman tan rotunda, que fa que l’Enric no amagui un heretatge d’influències plàstiques que constituiran, per els erudits, un garbuix de ca l’ample. Peró les influencies d’una cultura assimilada a través dels mass-media i de la irregularitat amb què la nostra generació hem anat arribant a la cultura amb majúscula, fa que ens siguin immediats, entranyables, nostres totes les mitologies que l’Enric Julià ens proposa. Les quals mitologies tenen un to inconfusiblement

Mediterrani

Panteista

Apol·lini

Floral

I això no obstant, em sembla urgent aclarir que, en l’expressió d’Enric Julià, el Mediterrani encara no ha entrat a la O.T.A.N., ens reclama una llepada de les ones en la sorra tíbia de Delos; el panteisme és una molt plausible excusa contracultural, un rebuig molt afortunat de l’atrotinada moral judeocristiana, perquè cossos amb voluntat de ser perfectes gosen de dir, finalment, el nom de llur mena d’amor; i Apol·lo hi representa la culminació de l’exacte equilibri entre la perfecció del cos i la perfecta llibertat que fa que els cossos siguin gaudits (ni que sigui pel sol); i, finalment, la vesant floral és la deformació última de la llum mediterrània, violentada amb els excessos del Modernisme català.

Somnis perduts i el poder de la masturbació, que ens els restitueix. Somnis que es desenvolupen sobre una pantalla Miracle Mirror, però que tot seguit s’anaren a ennoblir sota els focus d’un bell melodrama de Verdi, que reconeixeren llur dret d’existir tot seguit d’una lectura de Cocteau (conciliador) o de Genet (incitador de revoltes) . Entre tot plegat, un mon pansit de fades barcelonines, cariàtides de tantes façanes d’Eixampla, motllures a tants bufets i menjadors ombrívols (mentre, a la radiogramola, se sentia l’anunci de la Sopa Prisa), són substituïts per un exercit de joves estilitzats, en cerca de móns més clars, per platges increades en les quals hom juga desprès de fer l’amor. I no pas l’amor que resultaria d’una sexualitat neuròtica, és a dir moderna, és a dir cristiana.)

I tot i que no volia explicar (però els comentaristes, de vegades, resultem més insolents que el propi artista) jo acabaria dient que una de les possibles lectures de l’expressió de l’Enric Julià és que vol preservar un mon de somnis impossibles, conscient que, així, es preserva el mateix. S’esdevé, doncs, un orgasme del Temps, botxí de tots nosaltres.

Del temps, no narrat, al qual e devia referir el Diví Leopardi quan deia:

Era quel dolce

E irrevocabil tempo, allor che s’apre

Al guardo giovanil questa infelice

Scena del mondo

Terenci MoixJuliol 75

PS

La fotografia que encapçala aquest escrit de Terenci Moix es d’un grup d’amics a la platja del Prat feta els anys 60 per Pere Cusó, en Terenci (encara Ramon en aquells moments) Enrique Ortenbac, Joaquim Bas i jo mateix, aquesta fotografia en Terenci mai la va veure en el seu moment i en trobar-la trenta anys mes tard la va signar amb el nom de “Terenciet”

Adéu Arenas

Estimat Gabriel,
Aquest estiu vaig voler dedicar el meu temps a dues entitats ben diverses que han desaparegut de la nostra vida cívica la Plaza de Toros Las Arenas i el cine Arenas (aquest cinema encara funciona però te els dies contats : demolició immediata per fer la continuació del carrer Diputació)
De les dues esmentades tinc alguns records llunyans i volia fer quelcom que m'ho recordes per sempre
La veritat es que a mi la cursa de braus m'interessa molt poc però recordo que quan era molt petit els meus pares em van portar a la revetlla de sant Joan a Las Arenas a veure una "Charlotada" amb "novillos" pallassos i la Banda del Empastre, jo deuria tenir uns cinc anys i com era un dels primers espectacles que veia el vaig gaudir extraordinariament i va quedar gravat a la memòria per sempre mes. No hi vaig tornar fins que tenia 18 anys a la plaça de braus i va ser per veure amb unes condicions bastant dolentes a la gran Margot Fontein i en Rudolf Nureyev, del programa tan sols recordo un gran ballet blanc, podria ser Giselle o el Llac ballat per la Fontain i El Corsari, magníficament interpretat per el Nureyev en el seu millor moment (Covent Garden). Mai mes hi vaig tornar
Del cinema Arenas tinc un record també magnific ja que una de les meves primeres pel.licules la vaig veure allí, una tarda amb la mare, la iaia i el pa amb xocolata, em van du a veure la Maria Antonieta de la Norma Shearer i el Tyrone Power, aquí potser era encara mes petit, quatre anys, recordo els plors que van durar fins que vam arribar a casa, vivíem molt a prop al Poble Sec i moltes nits de la meva infància vaig encara recordar la part final de la pel.licula, presó, dolor i guillotina, en aquella època em feia pena que tallessin el cap als reis i les reines, com canviem amb els anys...
Penso que ja no vaig tornar mes a aquell cinema a veure cine, però no ho podria assegurar, ara fa uns dotze anys hi vaig tornar amb una colla d'amics un diumenge a la tarda, el cinema ja era un cinema anomenat gay i amb totes les connotacions que això comporta, però aquella tarda no hi feien cinema sinó un homenatge al Antonio Amaya i a la Carmen De Lirio, van cantar els cuplets que pertocaven i el numerós public incondicional d'aquests artistes tan lligats a la memòria del Paral·lel de Barcelona va fer d'aquella funció un gran èxit, recordo un fet entranyable d'aquella tarda i es que tenia asseguda just darrera meu a la insubstituible i inimitable vedet de El Molino Mari Mistral, un altra pagina d'or de l'historia de la meva joventut, li varem donar petons i parlar tota l'estona de la seva qualitat sobre l'escenari i les nits de joia que ens havia donat, poc temps desprès la estimada Mari Mistral moria molt mes jove del que jo soc ara
Les acuarel.les i els olis mencionats al començar aquest escrit els he fet barrejant en una sola dimensió les activitats característiques dels toreros de la "plaza de toros" y dels nois que habitualment freqüenten el cinema, adéu Arenas

Onegin's face

Estimat Gabriel,
He volgut viure el darrer diumenge d’aquest estiu amb el meu estimat Eugene Onegin, que com saps es l’opera russa que mes m’agrada i del ranking de totes les operes aquesta seria ben segur ‘one of my ten’ n'he vist i visionat molts d'Onegins a la meva vida ja que deixant a part la preciositat de la musica, m’agrada molt el tema de l’obra, es una obra molt russa i en canvi no surten ni popes ni monarques polsosos que ja es ben estrany, dons be per acabar es una opera que m’arriba com a concepte de teatre total (tan de bo facin al TNC la obra de Pushkin per veure com sona sense musica), tots hem estat Onegin o Tatiana alguna vegada a la nostra vida i jo moltes vegadesEl cas es que amb aquesta opera tenia un problema i es que quan pensava en el Eugene mai l’hi podia posar cara perquè no havia trobat mai cap protagonista amb el carisma suficient per ser icona d’aquest personatge, tots els cantants que he escoltat tot i fent-ho molt be com cantants no tenien la qualitat especial física que cal per aquest dificilíssim paper, dons be avui ja no tinc aquest problema perquè el Sr. Dmitri Hvorostovsky te assegurat un nínxol al meu altar particular i per fi ja te cara i també cos, pectorals, abdominals oblics, si, tot això es el que m’ha mostrat avui aquest cantant extraordinari que per desgracia mai he pogut veure en directe en una opera
El visionat de aquesta opera del Metropolitan 2007 es una joia, un repartiment que no crec cap altra teatre pugui igualar: Gergiev, Carsen, Hvorostovsky, Fleming, Vargas, Zaremba, las tonteries que sempre hi son amb ell muntatges no figuratius però aqui queden pal·liades per la profunda bellesa que moltíssim moments te aquesta producció, però no t’ho puc negar molts moments m’he fet un tip de riure amb les bajanades que fica Mr. Carsen perquè l’hi passa pels collonsAmb la Fleming em passa una cosa estranya i es que quan la vaig veure aquest Juliol al Liceu em va deixar mes aviat fred i en canvi aquest estiu l'he visionat en dues produccions quasi seguides, el Capriccio de Paris i avui el Onegin del Metropolitan i en les dues m’ha commogut, extraordinàriament, l’he trobada bona actriu, guapa, sensible, elegant, i com cantant quasi perfecte, a les hores potser es que nomes m’agradarà aquesta dona en un mitja cinematogràfic?però no em preocupa gens ni mica, el principal es que rebi emocions, moltes i fortes, el lloc de on vinguin no es important

Ojos Verdes, Miguel de Molina in Memoriam

Querido Gabriel,
Antes de recomendarte fervientemente este espectáculo déjame que apostille que es un trabajo hecho con todo el corazón y con talento aunque modesto de ejecución y montaje, pero no importa nada ya que retrata y evoca un mundo que no tenia ni lujo ni esplendor externo, el de los cafetines, barracas de feria y cafés concierto, un mundo y un ambiente que todo el arte lo tenias que descubrir a través de la mirada, el gesto y el desplante del ejecutante y bien…
Marc Vilavella es un joven de 27 años, según reza el programa salido del Institut del Teatre de Barcelona y el solito ha confeccionado una hora cuarenta y cinco minutos de gloria para evocar este mundo desaparecido que mencionaba más arriba y yo me pregunto como un muchacho tan joven puede haber obtenido información sobre la gestualidad, modales y maneras de la España del primer tercio del siglo XX ? Marc Vilavella incide en contarnos la vida a pinceladas de Miguel de Molina desde su nacimiento hasta la medallita que le otorgo el rey Juan Carlos antes de morir, además de haber escrito la pieza, la dirige e interpreta el papel estelar en muchos momentos de una manera magistral, yo no creo que esta pasión desenfrenada que muestra el autor-director-actor lo enseñen en el Institut del Teatre, he visto demasiados ‘bledos’ salidos de este centro, esto lo lleva él en la medula y en la sangre pero atención al resto del reparto que acompaña a Miguel de Molina en su conflictivo camino hacia el destierro, una gozada, talento a kilos, son buenísimas en el habla, el cante y el mirar, en fin yo no se ayer si estaba en el Espai Brossa o en la Bodega del Apolo, El Molino o en las variedades del cine Selecto de mi barrio
No te lo pierdas, desde los maravillosos espectáculos del Artenbrut que también trataban el tema no había visto nada con tanto genio y figura
De la información política que envuelve al personaje no te digo nada porque ya lo sabes todo tanto de él como de la usurpadora de la Piquer

Martin Liebscher , oda inflamada a Narcis

Estimat Gabriel,

Ja saps que no m’agrada massa la fotografia dons sempre penso que amb una mica de bon gust, un bon aparell fotogràfic i una mica de sort et pot sortir una foto immillorable, però avui he conegut l’excepció gracies a un reportatge de la cadena Arte sobre un fotògraf alemany anomenat Martin Liebscher http://www.m-liebscher.de/start.htm el miracle d’aquest artista es que fa quelcom quasi impossible ja que les seves fotografies son immenses com de 10 x 3 metres nomes per institucions publiques òbviament i sempre son multitudinàries, ell les anomena “retrats de família” i el que es mes al·lucinant de tot es que el model de cada un dels personatges de les fotografies es ell mateix, l’he vist com treballa, primer una institució l’hi deixa el espai per la nit o festius, com pot ser la borsa de Frankfurt o la seu de la Filharmònica de Berlín aleshores ell am una càmara i un trípode col·loca el punt de visió i es va col·locant com a model a cada un dels llocs que pertoca a la fotografia fa pocs canvis de vestuari com pots veure i adopta el gest que li escau a cada personatge es una feina de mesos primer treure les mils de fotografies per cada obra i desprès a casa amb una tècnica meravellosa a base de ‘copiar i enganxar’ va fent la composició fins al resultat final que pots veure mes amunt, ah i no treballa amb aparells fotogràfics digitals, fa servir la pel·lícula que tots fèiem servir abans. Recorda aquest nom, en sentiràs a parlar es molt jove per el talent que te.

'Evening' o el sopor americano envuelto en celofán

Querido Gabriel,
Que decepción tan grande he tenido con este film ya que si repasas el reparto que puedes ver en el póster podrás apreciar que están tres de los pesos pesados de la vieja guardia, Vanessa, Meryl, Glenn, esto era demasiado para mis expectativas y si le añadimos a las más jóvenes Collette, Danes, Richardson, Gummer además de los mozos de buen ver Wilson y Dancy, como reparto era casi insuperable, el guión lo firma Cunningham, premio Pulitzer por “Las Horas” y que también escribió el guión para la película con lo cual debería haber carne suficiente para hincar el diente de tanta actriz con recursos como las que he mencionadoPues bien al cabo de diez minutos ya empieza el sopor y el aburrimiento y ya ves que por aquí no vamos bien Sr. Director (que no se quien es ni tampoco vale la pena que me aprenda el nombre) son personajes de goma que alargan innecesariamente las escenas y las situaciones haciendo que el motivo principal de la película o sea el recuerdo de un amor misterioso de hace cincuenta años sea una burda patraña y del todo inverosímil, termino, un fiasco y además hay algo que no puedo perdonar, la escena casi final, la que te ha de hacer llorar, esta copiada íntegramente, pero mal, de “Les parapluies de Cherbourg” (Deneuve, Castelnuovo divinamente dirigidos por Jacques Demy), una vergüenza!

Les Témoins - Los Testigos

Estimat Gabriel,

El cine francès te un no se que de sofisticat i a la vegada de molt espontani que m’atrau de sempre, moltes de les actrius son pretensioses en la seva interpretació i manipulació del personatge, com es el cas de la Beart d’aquesta pel·lícula que et recomano encara que ella es fa insuportable a vegades, uns llavis siliconats que no es poden resistir i una carència de humor en el seu personatge, aquí i a totes les seves pel·lícules, pobra noia mai riu, prou pena te, la Depardieu, que no surt al pare, tampoc te la pots prendre massa seriosament, ara be tots els personatges masculins amb la trista excepció del que surt els sis minuts darrers estan molt aconseguits, no cal que els mencioni, ja ho veus al programa de maEl Sr. Téchiné es un autor de segon pla, mai li he vist una pel·lícula rodona i perfecte però ai, te uns moments en tots els seus treballs que toquen el cel per la seva fantasia, elegància i qualitat fílmica i es per això que s’han de veure per gaudir de aquest petits moments de gran, gran cinemaAvui desprès de tants treballs que li he vist puc dir-te que es el paradigma del autor bisexual per definició, com ell cap més.
PS
Per dues vegades es pot veure a la pel·lícula un parc públic de Paris que en principi no pots identificar però tot de sobte es veu a traves dels arbres part de la torre Eiffel molt propera aleshores vaig saber immediatament que aquell parc de cruising era el parc del Trocadero que uns amics meus francesos m’hi van portar mes o menys els mateixos anys que la pel·lícula fa referència, a la cinta del Sr. Téchiné ni hi ha cap mena de exageració, era t’ho puc dir exacte a com es veu a la pel·lícula, ple d’acció i amb cases de veïns molt properes a tot el merder, tot inesperadament hi va haver un ensurt i vaig corre saltant per sobre de les plantes, quan vaig arribar al Sena em vaig donar compte que un encenedor que m’havia regalat un amic s’havia perdut, vaig tornar enrere per veure si el trobava i recordant on havia fet el salt de llebre pel mig dels arbres vaig anar directament al lloc i allí estava el meu preciós encenedor. Mai mes vaig tornar als jardins del Trocadero

Ferran Carvajal

Estimat Gabriel,

Avui he vist a Ferran Carvajal, al principi no estava gens segur de que fos ell ja que com saps no tinc gaire afinat el sentit visual per identificar persones i sobre tot si van vestit amb roba de gimnàs, però desprès d’una estona de mirar-me’l, n’he estat segur del tot i el meu cap ha començat a rebobinar tots els records que tinc de les seves interpretacions que li he vist. La meva primera trobada amb ell clar està va ser a la TV ja que uns amics em van recomanar que veies el ‘Cor de la Ciutat’, sobre tot per un personatge que es deia Narcís a la sèrie, el vaig veure uns quants dies i tot i reconeixent de que composava el seu paper perfectament no suportava la bestiesa d’argument de totes les histories i els diàlegs tous i ensucrats de tots els personatges, no ho vaig veure mai més, d’això ja fa molts anys.El meu primer contacte seriós amb en Ferran Carvajal va ser al estimat i mai prou enyorat Lluire de Gracia amb una peça esplèndida ‘Unes polaroids explícites’ allí vaig veure que aquest nou actor (per a mi) tenia gran fusta per el drama i una sensibilitat molt especial i bastant nova per la escena catalana, una mirada inquietant i un caràcter misteriós que fa que el espectador estigui intrigat tota l’estona, una troballa i jo content. El segon espectacle també al Lliure va ser el millor Shakespeare que potser hagi vist mai, el ‘Juli Cèsar’, la mítica direcció del Àlex Rigola, sens dubte la millor obra d'aquella temporada i potser em quedo curt, aquí en Ferran lluïa perfectament les seves forces histriòniques i amb el descobriment de que movia el personatge amb un gest quasi coreogràfic i una gran elegància en trepitjar el escenari cosa bastant infreqüent a casa nostra, el seu ‘Juli Cèsar’ ha quedat per sempre mes a l’historia del teatre català. La darrera vegada que l’he vist mostrar el seu esperit escènic va ser fa dues temporades al Romea amb ‘El beso de la mujer araña’ amb la gran sorpresa de que tothom pensava que en Ferran interpretaria el paper de Molina, que es el personatge mes dèbil i sensible i en canvi ens va sorprendre amb un Valentin extraordinari, per la força, l’intenció ideològica i dura presencia escènicaL’any 2006 no el vaig veure en cap repartiment, una pena! espero que en les programacions del Lliure i Nacional d’aquest any hi hagi un bon paper per un actor tan diferent del que estem acostumats com es en Ferran Carvajal i que no es quedi tan sols amb les engrunes artístiques que donen els serials de TV3

Ramon Casas 'L'encís de la dona'

Estimat Gabriel,

Em sento culpable de extrema crueltat en jutjar els pintors del passat i no voldria ser així però no puc canviar el poc sentit comú que em queda i te de confessar que l’exposició de Ramon Casas ‘L’encís de la dona’ al Liceu em va semblar com un pastis de merenga farcit amb melmelada de préssec, o sigui totalment indigesta.La part dreta del meu cervell, la conformista, em diu que es un bon pintor, que no gran, que te una llum tantes vegades màgica, un domini del pinzell extraordinari i una base de dibuix d’una solidesa inqüestionable, però... la part esquerra del meu cervell, la boja, veu que es un pintor que quan surt del dibuix, o retrats sobre paper, on si es un mestre indiscutible, es torna tou i llefiscós, que volen dir els seus quadres? Un conjunt de 'pepes' molt ben guarnides amb cara de bledes, no ho se, penso que si la societat del seu moment era la que retrata, era una societat que no valia gairebé res, freda i sense anima, quan penso que en aquells mateixos moments a Paris, Toulouse Lautrec estava creant una obra extraordinària tant en el terreny pictòric com a la del cartell i el dibuix, obra copiada per tots, però mai amb resultats que em facin feliç. El pintor Casas mai podrà ser comprès fora de casa nostra, perquè el seu es un mon petit, burges, dolç, còmode i sense cap compromís, mes o menys com pot ser la firma Lladró avui dia, clar que aquesta te un bon merchandising al estranger, cosa que tampoc ho puc entendre.

Maxi Angel, juguete roto

Querido Gabriel,

Este ha sido el primer verano desde que hemos entrado en el XXI que hemos estado huérfanos de Maxi Ángel, como debería llamarse en realidad? no lo sabremos nunca, desde que aterrizo en Sitges con menos de 20 años cumplidos y con aquel cuerpo andrógino, bello y esbelto, procedía de Polonia nos dijeron. La vimos debutar en una noche muy especial, noches locas de Sitges, nos causo una gran impresión por lo bella que era, su gracia fría del norte, su pelo natural rubio eslavo, y lo poco que parecía implicarse con el caliente rugido del verano, la vimos infinidad de veces y cada vez nos parecía un milagro que un chico pudiese tener una piel tan sedosa e inmaculada como la que lucia bajo los focos y que fuese tan, tan mujer, también la veíamos por la calle y nos maravillábamos de la perfecta feminidad sin amaneramientos ni exageraciones que mostraba, era más mujer que cualquier otra, pero sabíamos que no era cierto porque al actuar veíamos que su pecho era de niño y el sexo también.Con los años le fuimos conociendo amantes mayores, amantes jóvenes, su madre que venia del extranjero frecuentemente, pero también vimos que la perfecta imagen de la inocencia que mostró en su primer verano se fue desvaneciendo paulatinamanete, empezaron las operaciones para afianzar su transexualidad, cada vez más silicona, cada vez más alcohol y empezaron las drogas y con ellas la cuesta abajo, la ultima vez que la vimos era a primera hora de la mañana de un domingo, íbamos a la playa? No me acuerdo, pero lo que si tengo grabado en mi memoria era su aspecto, su decadencia, no nos reconoció de pasada de drogas que iba, después de este día la siguiente noticia fue por carnavales y nos enteramos que se había suicidado, tenia solo 27 años, pienso muchas veces en ella y tengo una pena inmensa por lo malogrado de una vida que no llegó nunca a realizarse tal como ella había soñado.

El Llibertí o Moral: anar a Etica

Estimat Gabriel,

Quan escoltem les paraules d’aquesta estupenda comèdia no podem treure’ns del cap la novel·la epistolar de Laclos ‘Les liasons dangereuses’ que encara no llegida la coneixem perfectament per les pel·lícules de Vadim, Frears i Forman, l’esperit i el perfum del rococó francès esta present durant tota l’obra però aquí el autor Eric-Emmanuel Schmitt ens fa un divertiment intel·ligentíssim durant una hora quaranta minuts sobre la filosofia enciclopèdica de Diderot i sobre tot sobre el concepte enciclopèdic: MoralNo em vull recordar de la pel·lícula ‘Le libertin’ de Gabriel Aghion amb Vincent Perez i Fanny Ardant i amb guió del mateix Schmitt que empastifant el tema amb dotzenes de inútils protagonistes feien perdre tot el sentit de l’obra que avui comento.La funció del Poliorama es una pura delícia de lleugeresa i profunditat a la vegada, d’una crueltat cruenta sobre les relacions heterosexuals que fan riure per no plorar, amb tècniques de fusteria teatral tan velles com les del vodevil francès del dinou el director Bozzo ens delecta sense deixar d’irritar-nos perquè mirant cap enrere entre corsets i mirinyacs trobem tots els problemes d’avui mateix a flor de pell.La companya perfecte però no puc deixar de mencionar Madaula i Conejero esplèndids minut a minut, ja veus quelcom que no et pots perdre, un deu. Llarga vida a la cartellera.

Alvaro Pombo

Querido Gabriel,
Acabo de terminar ‘El metro de platino iridiado’ después de diez días de torbellino desasosiego que es lo que siento con los libros de Álvaro Pombo, autor que estoy leyendo al revés ya que a partir de ‘Contra natura’ estoy socavando sus títulos anteriores de un modo pausado ya que no se pueden leer seguidos sin tener que recurrir a los antidepresivos de farmacia sin menoscabar mi muy preciada salud.
No hace falta que te diga que la lectura de su literatura me apasiona, ya llevo cinco libros y pienso seguir hasta el infinito para conocer todos los entresijos de esta alma pombiana atormentada que se muestra en cada uno de sus libros, lo que sucede con Pombo es algo insólito en mis hábitos de lector pues casi todos los personajes de sus novelas los encuentro casi repugnantes debido a sus retorcidas implicaciones mentales o a su vulgaridad más anti-heroe-de-novela y sin embargo debido y gracias a su maestría en escarbar en lo mas profundo de la mente humana hace que estos personajes, rechazados por principio, se vuelvan ricos, densos, humanos y hermanos prójimos a lo mas sensible de mi ‘yo’ como persona
Nadie, nadie como Pombo en describir los leves pensamientos relámpago que suceden en una mente en un instante, leves segundos quizás, Pombo sabe trasladar este ínfimo espacio de tiempo, pero henchido de hechos y vivencias acumuladas, en paginas y paginas detallando con su peculiar maestría estos pequeños instantes de hechos que vuelan por nuestra mente a velocidades casi insoportables.
El tono de sus escritos siempre está en una dimensión casi demencial, nunca en reposo, hay un trasfondo de música de opera verista como subrayando el acontecer de los pensamientos de todos sus protagonistas, acción interior, toda ella subjetiva que en algunos casos incluso llega a causar mareo o malestar al lector. Tan fuerte es el efecto de sus palabras envenenadas y lo retorcido de sus pensamientos que hace que reconozcamos lo más débil y mezquino que cada uno de nosotros llevamos dentro.
Sus finales de novela son tan falsos como si de opera, vuelvo a insistir, se trataran, muertes por suicidio, accidente premeditado, y siempre en las diez o quince hojas finales del libro. Pombo nos libera de la angustia soportada durante la lectura gracias a la muerte-fin-de-fiesta de sus novelas, muerto el perro se acabó la rabia. En fin que este joven autor siga publicando que yo seguiré gozando de gran literatura como nuestra querida y gran amiga Tereto

Antonio Gala y su desprecio por Barcelona y Cataluña

Querido Gabriel,
Nuestro querido amigo ya no esta entre nosotros, cuando nos reunía en sus cenas a base de dry martini i foie gras nos habló alguna vez de su querida y admirada tía Antonia que es como cariñosamente nombraba al personaje que hoy comento, es por y gracias a este jocoso apodo que tuve interés de leer la autobiografía de Antonio Gala, titulada ‘Ahora hablaré de mí’
Se trata de una biografía hecha de una manera original ya que no transcurre de manera cronológica sino que todo esta mezclado tiempo y espacio a través de los múltiples capítulos a saber: las gentes del teatro y yo, los amores y yo, los periodistas y yo, las ciudades y yo, las drogas y yo, los escritores y yo y así hasta un sinfín de capítulos, se lee fácil y es ameno, quizás porque el 80% de los nombres propios que en el libro figuran son conocidos por mi (dudo que este libro pueda interesar a alguien con menos de 30 años)
Su escribir es metafórico, turbulento, barroco y apasionado. Siempre aprisionado por esconder más que en desvelar, cosa que caracteriza su carácter lleno de represiones armarizadas desde su infancia y/o debido a su lugar de nacimiento y/o a su entorno social, no le juzgo, es su marca de fábrica y con ella ha conseguido su gran éxito.
Hay algo en el libro que me exaspera y algo que me irrita, vamos por partes, exasperante es leerle y tratar de entender su mentalidad tímida y reservada de señorita de provincias llena de miedos y pudores, (La Tía Tula), siempre con evasivas y misterios que son tan ridículos en una persona de 71 años con lo mucho que ha bregado por el mundo como demuestra en otras partes de su narración, quizás el gran éxito que ha tenido con sus lectoras de mediana edad se debe a esta alma sencilla y poética como de flor de invernadero, pero todo esto es mentira ya que bajo esta apariencia de sensibilidad se esconde una persona con un complejo tremendo de no se que (siendo como es el escritor que mas dinero ingresa de España) y nos castiga pagina tras pagina enumerando los premios, medallas, menciones de honor, calles con su nombre, presidentes de gobierno de todo el mundo que han querido cenar con él, regalos que ha recibido de alcaldes, personalidades políticas, jefes de estado, en fin cientos (no exagero) de citas de auto bombo para afianzar su confianza en este resbaladizo terreno que es la fama donde está instalado.
Vamos a lo que me irrita, hablar bien de alguien con cierto nombre, lo que se dice bien, no lo hace, menciona con loas a unas amigas de la buena sociedad y unos amigos que cenan con él cada noche de sábado, y aquí se acabó. De los cientos y cientos de nombres que cita o bien los despacha con una frase ingeniosa o irónica, muchas veces sarcástica, pero nunca ves un comentario grande y agradecido a una persona que haya alcanzado algo de fama, me refiero a un comentario similar a los que hace a sus múltiples perros, de los cuales puede escribir docenas de líneas grandilocuentes sobre lo maravillosos que son estos ‘animalillos’ sin duda mejores a cualquier ser humano que el Sr. Gala haya conocido.
No quiere a ningún escritor de su generación, según dice todos le envidian por ser el que mas éxito tiene (Ricas y famosas) se descubre una personalidad resentida y carente de generosidad por lo que se desprende de sus palabras.
Y por ultimo dejo constancia de mi irritación por el terrible desprecio que hace gala hacia mi ciudad, Barcelona y por añadidura Cataluña, es impensable que en las 430 paginas del libro solo haya una línea dedicada a Barcelona y en tono degradante ya que solo apunta que el teatro castellano en Barcelona está abandonado a la mano de dios y en otro comentario apunta que la Caballé le dijo que el compositor catalán Balada había asesinado con su música a sus magníficos versos, que pena!
Dice Gala que conoce a la perfección Galicia (por sus amores) seria con una meiga?, también el País Vasco (nunca fue mejor tratado que el la semana grande de Bilbao) paginas y paginas dedicadas a Andalucía, la Mancha, las Castillas, Murcia, Levante, Canarias, las Americas y el mundo entero pero de Cataluña y Barcelona, nada de nada
Solo le interesa Barcelona para que Planeta, que desde 1990 cuando gano el premio por ‘El manuscrito Carmesí’, le ingrese en las arcas el producto de las ventas de sus libros, también hace una visita mediática al año a esta desventurada ciudad, el día de Sant Jordi, para firmar libros que vende a sus múltiples admiradoras catalanas, en fin señor Gala cita en sus memorias solo tres veces a Terenci Moix, como de paso y sin ningún tipo de afecto y especial calor, tranquilo hombre, ya esta muerto y allí donde está no le puede hacer ya sombra alguna a usted autentica ‘dama de otoño’ de todos sus escritos.

La meva font màgica 1 (per Laura Julian)

Diccionari Enciclopèdic Temàtic Inspirat en: Mercè Falgà Recurdà

Per la Iaia,

La meva font màgica
03 juliol 1999

Laura Julian Garcés
________________________________________________

A

Aaahh : Es una de les expressions que dic en llevar-me, em surt de forma espontània quan aprofito per fer els estiraments musculars que em tonifiquen el cos i em permeten sortir del llit amb lleugeresa. És un d’aquells hàbits tan saludables que m’impedeixen oblidar que tinc una esquena de noranta anys i cal mantenir-la

Amics : Son imprescindibles per a festes, celebracions, tertúlies i sortides en general. No se’ls ha de voler acaparar i tampoc intentar canviar-los. Se’n poden fer comentaris a seves espatlles però no se’ls ha de jutjar amb duresa. Millor pocs que massa; no cal que siguin d’una edat semblant a la teva però sí que parlin el mateix llenguatge i no em refereixo pas a la qüestió lingüística. També es poden fer amics dins de la família, o bé que de tan amics els consideris de la família. Afortunadament visc les dues situacions.

Amor: Sempre s’hauria d’estar una mica enamorat i no cal que sigui de la mateixa persona ja que la vida es molt llarga, Ara bé, si trobes algú que opina que tens totes les gracies, a qui se l’il·lumina la cara quan et veu, et tracta com a una reina i en les discussions et deixa guanyar gairebé sempre, no siguis ximple i queda’t amb ell fins que puguis. No totes les ostres d’amor duen perles semblants.

B

Banys de mar : Des de molt joveneta el mar ha format part de la meva vida. He practicat amb devoció la disciplina metòdica instaurada pel meu pare que consistia a prendre 9 banys el llarg de l’estiu i que tenia com a finalitat enfortir-nos físicament (tant era que fes sol o núvol) i que ens relacionéssim directament amb la natura (el vestit de bany ens tapava de cap a peus però). El cert és que a hores d’ara si alguna cosa enyoro quan arriba l,estiu és el contacte de l’aigua freda, la sal, el iode... Un plaer que em resisteixo a oblidar.


Bellesa: La meva mare va tenir sempre una pell preciosa i ho aconseguia rentant-se cada nit amb aigua fresca i posant-se 10 cèntims de cold-cream que es comprava a la farmàcia. Bàsicament jo he seguit el mateix procés però sofisticant el tractament amb l’ajuda de grans marques que no citaré perquè no necessiten pas que els faci propaganda. Estar guapa és una de les activitats a la qual he dedicat bona part d’aquests noranta anys i puc assegurar que no n’estic gens penedida. Pel que fa als resultats, en tinc prou amb mirar-me al mirall.

Bondat: Al llarg del temps he conegut allò que entenem per gent bona i gent de bona fe. Amb els primers he tingut relacions molt gratificants i he procurat aprendre coses d’ells. Amb els de bona fe, sovint m’he trobat actuant com a “paño de lágrimas” de les males passades que algú els havia fet. Així doncs he arribat a una conclusió.: en aquest món es pot ser bo però no “tonto”.

C

Cabaret: Els meus preferits ja fa anys que els van tancar. El Rio i L’Emporium em fan sentir nostàlgica perquè en això si que afirmo que el mon de l’espectacle ha sortit perdent i molt. Anar al cabaret era una d’aquelles coses que sempre em venien de gust.Sort que la memòria em permet recuperar aquelles olors, aquelles cançons i aquell ambient ple de seducció. Per sort ara si no hi vaig ja sé que no m’estic perdent res.

Calendari: N’he desfullats tants... El del 99 l’he volgut decorar personalment: una foto d’en Marlon Brando, l’home més guapo de Hollywood, i tant se val que sigui dilluns que divendres, gener que setembre. Això del calendari sí que no ha canviat gens. Espero que els del segle XXI siguin més imaginatius i s’inventin uns noms nous. Segur que serà mes fàcil que comptar amb euros.

Canasta: A la vida cal dedicar un temps al joc. Jugant es coneix millor les persones i també un mateix. Tot això dels caràcters de què parlen tant els psiquiatres i psicòlegs, a casa meva ja ho sabíem i en part, gràcies al joc. A la mama no li agradava gens perdre i de vegades s’estava dies sencers sense parlar-se amb el papa. Ella era del morro fort com tots els de Montcada, tret de la meva cosina Montserrat; sempre era el,papa qui havia de fer les paus tot tacant-li la barbeta.Haig d reconèixer que les discussions més fortes que he tingut mai han estat per culpa de la Canasta amb el Paco i la Dora Aleixandre i per descomptat amb el Ricardo. I es que els homes no suporten les trampes que és just la gràcia de qualsevol joc.

Carn: Ser carnívora nomes m’ha portat satisfaccions. El filet gairebé cru es un luxe que procuro no estalviar-me. I amb això també vull deixar constància escrita que les dietes vegetarianes i macrobiòtiques no tenen pas l’exclusiva d’una vida llarga i saludable.

Cinema: Un dels avantatges d’haver nascut l’any 1909 és que el cinema ho havia fet abans. La meva vida sense aquest invent hauria estat un altra. Les pel·lícules m’han permès aprendre tantíssimes coses que no pararia de parlar-ne. Viatges, decoració, pentinats, vestuari, idiomes, bones maneres, i per descomptat m’han regalat la vista: La B.B. la Marilyn, la Stone i tantes altres que m’han permès somiar. El cinema manté absolutament viva la meva curiositat i tant me fa que siguin els òscars o qualsevol cosa que facin al Verdi, al Prado... Jo per el “cine” sempre estic a punt.

D

Dona: Si tornés a néixer no dubtaria ni un moment, les dones tenim la majoria de coses a favor nostre. Bellesa, intel·ligència i tendresa són les cartes que fem servir. Les dones hem arribat a tot arreu . Vivim més temps i millor i sabem gaudir de les coses petites. Ser dona em sembla realment fantàstic. I que consti que no em considero feminista.

E

Enric: És el meu fill petit i també el contrincant del matx que vivim a diari. Som tan semblants que sempre que ens barallem acabem fent un pacte de silenci per tal d’oblidar tot el que ens hem dit. M’encanta viure amb ell però no li ho diré mai. I també m’encanta en Francesc, però això sí que li ho dic sovint, perquè en les coses importants un no ha de deixar escapar el tren.

Esquerrana: Sóc filla d’anarquista i republicana. La mama sempre es va mantenir fidel a aquests principis per això votava en Lerroux. De les dues tendències jo he heretat la republicana perquè, Perquè carai volem una família extra per mantenir? Els reis només m’agraden a les pel·lícules i a les cartes. No en necessito més. I afegiria que com a filla de republicans també em mantinc fidel als meus principis politics. I no en quedem gaires que avui votem el mateix que a la República. I és que, com en tot, en la política també hi ha classes.

F

Filantropia: Bàsicament crec que sóc una persona filantròpica. Al llarg dels anys he procurat més estimar que no, pas odiar i si he jutjat severament algú segur que s’ho mereixia. Al cap i a la fi la filantropia ben entesa comença per un mateix.

Fricandó: Aprofito per incloure aquest plat de la cuina tradicional Catalana, no pas per donar-vos la recepta, que segur la trobareu a qualsevol llibre, sinó per a parlar d’una de les meves aficions que vaig haver d’abandonar durant molts anys per culpa de la Carmen. I és que quan es té minyona es perd el control de la cuina, cosa que es de lamentar. Per sort ara practico a diari i l’Enric assaboreix els meus guisats encara que sempre es queixa que els troba massa forts, però el cas és que no deixa mai de venir a dinar. I és la bona cuina és un imant.

Futur: El futur a la meva edat és un regal d’aquells que cal anar obrint cada dia. I és amb aquest ànim que em llevo als matins, que m’arreglo i em preparo l’esmorzar, que endreço una mica per casa, o em poso a llegir el diari. He après que el futur és l’avui i no el demà; cosa que si fes pública no em perdonarien pas els dels Bancs i les Caixes d’estalvis

G

Girona: Tot el que puc dir és que em té el cor robat. Els millors anys de la meva vida els recordo lligats a aquesta ciutat. Si mai haig d’emigrar busqueu-me per Girona (i no gaire lluny del pont de ferro)

Glamour: Aquest és un dels secrets més ben guardats que no per secret deixa de ser ben simple.El Glamour consisteix a mantenir sempre un nivell òptim de “savoir faire” combinat amb l’atractiu personal que no s’ha de descuidar mai. Jo sempre m’he arreglat fins i tot per estar per casa: roba interior refinada, “saltos de cama” afavoridors, sabatilles que em feien més esvelta, encara que en l’actualitat he deixat les de ras per aquestes que m’agafen bé el peu i em permeten caminar amb la mateixa gràcia. I sempre una colònia fresca pels matins i un bon perfum pels vespres, un toc de rouge i un pessic a les galtes faran la resta. Am aquests principis i un somriure als llavis fins i tot les persones més grises esdevindran glamouroses

H

Heroïna: He llegit tantes histories de dones heroiques que ara que em paro a pensar m’adono que potser jo també hi tinc alguna cosa a veure.Vaig néixer enmig de la mala maror de la Setmana Tràgica quan tot just començava a posar seny la gent de Barcelona arreglava els seus assumptes a base de bombes, pistoles i vagues generals. Em vaig enamorar, prometre i emmaridar sota la dictadura del Primo de Rivera. Vaig criar un fill en l’eufòria de la República. La guerra em va fer fora de casa tot rebentant-me la paret de la cuina. Vaig viure la postguerra criant un altre fill enmig del racionament. Vaig aprendre-ho gairebé tot just quan semblava que no es podia aprendre res perquè el franquisme era partidari de l’encefalograma pla. He passat la transició com a vídua conformada i me les he empescades per arribar als 90 sense perdre l’humor ni les ganes d’aprendre. Ben mirat si això no es heroic que vingui la Bette Davis i en parlarem.

I

Il·lusió: Si haig de buscar exemples que demostrin la meva capacitat d’entusiasmar-me per les coses aquí van uns quants:

Anar a buscar el Ricardo a Can Baquera i fer-me convidar a unes tapes al Sanlúcar

Les pel·lícules que veiem a Portbou abans que els de Barcelona

Els pentinats d’en Pierre de Figueres

Fer-me vestits a Madame Latour

Llegir els articles del Vilallonga

Anar de compres al Corte Inglés

Els articles de la Rahola que em guarda el Pere

Mirar les telenovel·les el cap de setmana sense interrupcions

Fer l’aperitiu al Bar Galeno

Que em vingui a veure la família

Llegir el “Votre Beauté”

Els jocs olímpics del 2000 (els d’Atenes)

Anar a Sitges

Quedar-me a Barcelona

Fer la migdiada

O estar despertaO...

(Haurien d’escriure un altre diccionari per donar cabuda a tot el que m’ha il·lusionat, m’il·lusiona o m’il·lusionarà.)

Instint: Sempre he tingut un bon olfacte per sortir airosa de les situacions més complicades. El millor que m’ha passat mai a la vida sempre ha estat fruit de l’instint. M’he deixat guiar per les primeres impressions, per això que els francesos en diuen “Coup de foudre” Fins ara no m´ha fallat mai. Aprendre a escoltar el nostre instint és una lliçó de supervivència impagable.JJulian, Sra. De: Quina patxoca feia el Ricardo. Me’n vaig enamorar quan venia per casa a rondar l'Emilia que ja tenia 14 o 15 anys i feia un bon pit. Ell a mi ni em veia però no me’l vaig deixar escapar. Això del matrimoni ja ho diuen que és una loteria i com que a casa ens agradava jugar jo vaig apostar fort i em vaig endur un home guapo i bo i per mi sola. En Ricardo Julian Boada em va estimar tant que cada nit quan me’n vaig a dormir puc notar encara com continua abraçant-me.

K

Kamasutra: Mai no he estat una dona esportista. No m'agrada castigar-me el cos amb exercicis violents per acabar extenuada i sufocada. En canvi sempre he considerat la gimnàstica un element fonamental per mantenir la flexibilitat. Sense cap mena de dubte dóna moltes més satisfaccions i és molt més eròtica que un cavall desbocat. Suposo que deu ser el tractat de gimnàstica més antic del mon.

La meva font màgica 2 (per Laura Julian)

L

Lectora: Quan anava a les Dames Negres ja era el que més m’agradava. Sóc una lectora voraç i encara que no valgui res el que estic llegint no ho deixo fins el final. Sóc lectora de novel·les, diaris, subtítols, teletext. Llegeixo en castellà, català, francès (per no perdre’l) i ara que he descobert l’italià... Io sonno entusiasmatta!

Llet: Va ser un amor a primera vista, i mai millor dit perquè imagino que el primer que vaig ser capaç de distingir varen ser els pits de la meva mare. M’agraden totes les llets: amb nata, desnatades, amb suplement de calci...És l’únic aliment que considero imprescindible. Si es pogués, jo m’emborratxaria de llet.

M

Mar: Viure al costat del mar mediterrani m’ha format el caràcter. Avui ja soc com la mar: oberta, temperamental, gran i carregada d’història.

Maternitat: Vaig ser mare als 19 anys. Just vaig aprendre a ser mare quan encara estava aprenent a ser filla. Però la vida és així. Intueixo que bàsicament vaig jugar a nines amb el Ricardet; tenia uns cabells tan rinxolats... El cas és que el meu nen era el més maco de tots i disposava d’un àngel de la guarda que sempre va estar al cas. Pel que fa amb l’Enric, a hores d’ara continuo practicant...

N

Nets: Sóc la Iaia des de l’any 1954, i és una de les coses que m’han omplert de goig i satisfacció. Els meus nets són magnífics, estupends. Han estat sempre unes criatures precioses, educades i no han donat cap feina ni maldecaps als seus pares. Cal dir que la Roser i el Ricardo els han criat molt bé, i pel que veig els meus besnéts segueixen el mateix camí.Només vull protestar d’una cosa: m’agradaria veure’ls més sovint però... com jo també soc una iaia estupenda entenc que tothom està molt enfeinat i els disculpo de tot cor. Potser pensareu que els trobo totes les gracies. Per què ens hem d’enganyar? És que les tenen.

No: Cal aprendre dir No. Sense remordiments, sense recances. Al cap i a la fi un NO ben portat pot acabar sent un SI

Novel·la: Sempre n’haig de tenir una entre mans. Les més gruixudes les llegeixo asseguda al sofà de la saleta i amb l’ajuda d’un coixí per no cansar-me tant. Sóc fidel a les grans autores policíaques. Però el que més m’agrada d’una bona novel·la es que em transporti. Quan començo a llegir em desapareix el temps i la resta de necessitats. Llavors dono gràcies a Deu per aquest plaer que m’ha acompanyat tota la vida.

O

Odi: Si mai he odiat ningú ara mateix no me’n recordo. Odiar fa malbé la pell i les entranyes. Si mai algú de vosaltres té necessitat d’experimentar aquest sentiment nefast li dono un petit consell: Bafs d’aigua calenta amb eucaliptus. A mes de millorar un possible refredat (no s’està mai tranquil)

Opinió: Cal aprendre a escoltar els altres per després fer el que més et convingui. De totes les opinions la mes important és la teva. Fa molts anys que practico aquest sistema i puc garantir que funciona.

P

Parallamps: Des d’aquí el meu sincer agraïment a l’inventor d’aquest artefacte, el Sr. Benjamí Franklin, que ha evitat que els llamps continuïn perseguint-me.

Perfum: Forma part de la meva pell. És el rei de la cosmètica. L’embolcall invisible que en apropa els una als altres. Ârpege de Lanvin i jo varem ser durant molts anys una “Parella de fet”. Desprès d’ell la resta de relacions no han estat importants.

Pessebre: Mai no hauria imaginat que de gran em farien tanta il·lusió. A casa des de que tenim en Francesc es pot dir que sempre és Nadal.

Pit: Un pit alt i maco és el millor atribut que pot desitjar una dona. Un bon escot vesteix sempre. I quan comença a desmillorar hi ha uns foulards preciosos...

Q

Què: He volgut posar aquí la que és probablement una de les paraules més utilitzades per mi al cap del dia. La raó és doble: per una banda no hi sento i per l’altra m’interessa tot.

Quadres: Visc envoltada de quadres. Alguns me’ls sé de memòria. Quan l’Enric fa una venda me’n alegro per ell però l’enyoro. I és que sempre m’ha resultat fàcil acostumar-me a la bellesa.

R

Restaurant: Són oasis on reposar de les rutines diàries. Anar de restaurant sempre millora el meu estat d’ànim. Els meus preferits: El Carballeira i Can Leopoldo. En això també he estat de sort; que un dels millors restaurants de tots els temps sigui de la família!

Ricardo: És un nom important. Em vaig casar amb un Ricardo i el meu fill gran n’és un altre. Sembla mentida com s’han arribat a semblar pare i fill. Tots dos tan guapos, tan reservats, tan elegants i tan enamorats de les seves dones. Veure el Ricardet tan ben acompanyat per la Roser és sempre una alegria... i per una mare tenir els fills ben col·locats... una bona tranquil·litat!

S

Set i mig: És el primer joc de cartes que recordo. El vaig aprendre veient els meus pares i veïns que es reunien els diumenges per la tarda al voltant de la taula del menjador del Carrer Enric Granados. La mama era molt jugadora i sempre s'emperifollava i li agradava fer de Banca.De casada vaig aprendre altres jocs; alguns es poden dir: el palé, la ruleta, el dómino, el parchís... els altres us els podeu imaginar.

Sordesa: No i sento i això, de moment, és inevitable. Però dels defectes cal fer-ne virtuts i és just el que jo he procurat pel que fa a la meva oïda. Així sempre que algú em parla em troba posant cara d’interès, i les meves respostes són habitualment un tractat de cortesia. La sordesa és perfecte per fer el que em vingui de gust ja que sempre puc dir que no he sentit el que em deien. I també m’ha permès estalviar-me converses d’aquelles tan pesades que els pobres que hi senten s’han d’empassar com poden.

T

Tabac: M’encantava fumar, vull dir encendre un cigarret i deixar anar el fum tot posant els llavis com la Brigitte Bardot. És una llàstima que una acció tan sofisticada sigui perjudicial per la salut. I és que en aquest món el que no és pecat, o mata o engreixa.

Televisió: Ja fa anys que és la meva “Dama de companyia”. Tothom es queixa dels rotllos que fan per la Tele però ningú deixa de mirar-la i utilitzar-la com a tema de conversa.La gràcia està en seleccionar el que més m’interessa i actualment gràcies a la parabòlica es pot dir que m’he passat a la RAI, i és que els espectacles dels italians son d’aquells de tirar la casa per la finestra. I potser és això el que m’agrada d’ells que se’ls gasten en coses més interessants que no en el futbol com les teles d’aquí.

Treball: Jo he treballat tota la vida. La primera feina que recordo era la de cobrar factures pel papa (el meu, no el de Roma). Als setze anys vaig anar a despatxar als Magatzems Alemanys. Als divuit em vaig casar i me’n vaig anar a viure a Portbou sense saber fer ni un ou ferrat; així és que em vaig fer un tip d’esguerrar coses. Mai més no he treballat fora de casa però sempre ho he tingut tot a punt per als meus homes i encara que he disposat d’ajudes com la Sofia, la Elisa, la Chencha, la Vicenta, la Carmen, la Sra. Blanca o la Felisa, la qui porta el timó soc jo i manar es més difícil que obeir.Si es cert que el treball dignifica l’home puc garantir-vos que sóc una dona molt digna.

U

Univers: En formo part i ja sé que sóc insignificant però tinc el goig de ser prou important en un altre univers més proper i assequible: el meu barri. Just ara fa cinquanta anys que ens hi varem instal·lar. Aquí a Lesseps sempre se m’ha tingut un gran apreci i jo he procurat mantenir-m’hi a l’alçada. Actualment patim una invasió de la multinacional Planeta, però com el seu nom indica només és una part més de l’univers i per descomptat jo sóc una de les estrelles mes antigues i encara tinc prou llum.

V

Vermut: L’aperitiu és un temps dedicat a l’oci que serveix per cultivar l’esperit i les relacions humanes. I la beguda que prefereixo per amenitzar-lo és el vermut. Quan es blanc el vull Cinzano i batejat amb unes gotes de ginebra, el Negre ha de ser Martini i amb unes gotes d’angostura. En altres temps, quan vivíem a Portbou la meva elecció era clarament francesa: un Ricard barrejat amb aigua freda. No he sigut mai dona de Tio Pepe ni de Finos. I és que jo ja fa molts anys que practico l’europeisme.

Victòria: Si mai he conegut algú especial aquesta persona fou la Victòria Sánchez Pavía, i per alguna dissort va arribar a ser de la meva família gràcies a que el meu germà, en Bal, que era un calçasses s’hi va casar. Que puc dir de la Victòria (Tia que no tieta, Por dios!) ? Era boja de tancar però va voltar suelta per espant de gats i criatures. Amb el temps he arribat a pensar que potser es tractava d’una extraterrestre si no com s’expliquen: “el frio en los ovarios”, la neteja dels aparadors de la botiga amb l’abric de pells, que tregués la pols dels xiprers, o donés lluentor als pinyons abans de trencar-los, que menystingués a tots els catalans (el 1er. el seu marit!) , que aconseguís ser tota ella tan “Compacta”: lletja, desagradable, dolenta i antipàtica. Sincerament amb el temps ens varem anar acostumant a aquesta mena de monstre però això sí, en varem despatxar a gust i puc garantir que no va existir festa familiar on no sortís el seu nom. Ens varem passar la vida criticant-la i el que es millor, sense cap mena de càrrec de consciència.

X

Xarrupar: Si veiem algú xarrupant pensem de forma automàtica que no te bones maneres. En canvi és just el que jo recomanaria que fes am la VIDA. Xarrupar-la, anar-la paladejant, assaborint, entretenir-nos en aquelles glopades que més ens complaguin i empassar ràpid tot allò de tragèdia que ens toca viure. Feu-me cas, és així que val la pena enfrontar el pas del temps.

Z

Zodíac: Vaig néixer el 3 de juliol i per tant sóc Cranc. I això vol dir entre altres coses: Soc sensible, familiar, llunàtica, imaginativa, bona administradora, organitzada, i imprevisible. Però a més m’apunto en el meu llistat de qualitats totes aquelles que em convenen segons el dia que tinc. I amb els anys que fa que llegeixo l’horòscop es podria dir que a hores d’ara el meu Cranc s’ha transformat en un Collage del Zodíac sencer però com sóc tan llunàtica depèn de en quin moment m’ho pregunteu us diré que no hi crec gens en tot això de l’astrologia. I és que això de ser Cranc m’ha permès moltes llibertats!

Mercè Falgà i Recurdà

Barcelona, 3 de juliol de 1909

Dona inspiradora de grans projectes vitals, imprescindible musa de les belles arts, aprenent infatigable de tot allò que pugui ser interessant, mestressa de la “Joie de vivre”, coneixedora del secret de fer anys sense envellir, i la Iaia més increïble que hom pugui imaginar.

Yves Tanguy. L'univers surrealista

Estimat Gabriel,

Una bona noticia per tots els que estimem l’art es el fet de l’inauguració de la exposició que porta el nom que menciono mes amunt sobre la figura indiscutible cabdal del surrealisme mes pur del anomenat de l’escola de Breton, Tanguy va ser un autodidacte amb una capacitat d’inventar paisatges i espais del tot emocionant, va néixer amb el segle i va morir al 1955, ple d’energia perquè les ultimes de les obres que s’exposen al MNAC son d’una sumptuositat pictòrica de grandíssima categoria pictòrica.

Segons es pot veure a l’exposició, molt complerta, mes de dues-centes obres, moltes d’elles d’importància immensa dins l’historia de la pintura moderna.Es la primera vegada que es veu una exposició d’aquest pintor a la península i per que et facis idea de qui estem parlant, va influenciar molt a Dali (els espais) y a Miró (les formes) ell a la vegada li van venir ganes impulsives de ser artista quan als vint i quatre anys va veure una pintura de de Chirico

Hi ha dues coses a l’exposició que no et pots perdre la primera es tota la sèrie de dibuixos eròtics (avui ho classificaríem de pornografia hardcore de primer grau amb tots els ets i uts imaginables) un surrealisme pornogràfic divertit i vital, he parlat amb el comissari de l’exposició i diu que als anys vints tota la colla del pintors surrealistes eren molt pobres i feien tota classe de feines per sobreviure però el que es segur es que s’ho passaven molt bé com es pot veure a les fotografies i dibuixos exposats.

L’altra sorpresa de l’exposició es una colla de dibuixos, aquarel·les o collages anomenats ‘cadàvers exquisits’ realitzats per molts dels amics del grup surrealista sota la base del joc dels cadàvers exquisits os sigui que cada un dels participants al joc feia un tros del dibuix i fins que no es completava l’últim tros no s’obria el dibuix per veure el resultat, es admirable i sorprenent el que et pots trobar en qualsevol d’aquests dibuixos fets nomes per passar l’estona potser nomes per fer temps per anar al cafè concert de la cantonada.